em va obligar a aixecar la mirada, de la llibreta on s’havien anat guardant les dades històriques que havia anat recollint aquí i allà, de la nostra destinació d’aquest mati :
Sant Llogari de Castellet ,antiga església parroquial del municipi de Castellterçol (Vallès Oriental), proper a la masia de la Sala, a l'W del terme, a l'esquerra de la riera de Sant Joan (tributària, per l'esquerra, de la riera Golarda). Abans fou el centre religiós de la demarcació del castell de Castellet. Existia ja el 939 sota la protecció de Moià, actuà com a independent entre els ss XI i XV i passà a sufragània de Granera (s XVII). A la fi del segle XIII arribà a tenir 11 masos, que desprès l’any 1670 es es reduïren a 5; els masos de la Sala de Sant Llogari, successor de l'antic Castellet i al qual va donar nom, com també a la parròquia de Sant Llogari de la Sala, Vila-rúbia, Pujalt, la Clusella (ara de Castellcir) i Casa Ollera És una església romànica (s XII), amb afegitons tardans, i ara sense culte. Formava, amb el veí castell de Castellet, un terme autònom que a la fi del segle XI es va dividir i unir gairebé íntegrament a Castellterçol. Des del segle XIII fou de domini del monestir de l'Estany i la parròquia passà a ésser sufragània de Granera. L'església, propera al mas de la Sala, anomenada per aquesta raó Sant Llogari de la Sala, conserva l'absis romànic del segle XII, però fou molt modificada al segle XVIII.
L’edifici qualificat com Castell, Castellet, o Sala és documentat des del 949.
Arribaven finalment a la Sala [ denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ] , de LLogari, i l’església de l’antiga Parròquia de Sant Llogari ] 616-678 , bisbe d’Autun (França), on mori decapitat i es venerat com a màrtir ] . Certament les proporcions de la Sala fan justícia a la seva denominació, alhora la seva ubicació encimbellada damunt la riera del Marcet, confon-se amb el pas dels anys, els basaments de la casa, i la paret de pedra que els suporta, ens diuen que la primitiva denominació, el Castellet, ja li esqueia, i anunciava alhora, la seva posterior grandesa. Avui dissortadament la casa està a un pas de la seva definitiva destrucció; teulades ensorrades, sostres trencats, parets enrunades,.... tant i tant evident és el seu llastimós estat, que l’actual propietari ha col·locat en tots els accessos cartells de prohibició d’accedir-hi, entenem que bàsicament per evitar-se problemes de responsabilitats per danys i estalviar-se possibles demandes civils. Comprenem i àdhuc recolzem aquestes mesures, alhora però – una vegada més – cridem des d’aquesta terra de Nyerros, als cabdills Cadells de Barcelona, perquè evitin la pèrdua definitiva de cases com aquesta que son - potser recordar-ho és una obvietat – patrimoni de tots els catalans [ i afegeixo per ser políticament correcte ] i les catalanes.
L’església com la casa presenta un estat deplorable, ningú hores d’ara donaria crèdit a les històries que ens parlen d’aplecs multitudinaris, i fins de Festes Majors de la contrada, quan per manca de recursos, no se’n duien a terme a Monistrol de Calders.
Amb dificultats hem circumval·lat la casa i l’església , des de l’alçada la visió apocalíptica, si cap, es fa encara més evident. Esmorzàvem a els escales d’accés a la casa , des del camí que comunica aquest indret amb Castellterçol.
En el camí de tornada, des del llit de la riera, hem pogut gaudir d’unes imatges, que en la llunyania palesen avui encara, que aquesta fou – sense cap dubte – una de les cases més importants i principals d’aquesta zona baixa del Moianes.
© Antonio Mora Vergés
1 comentari:
Hola. Segueixo bastant el vostre blog, increïble i espectacular la feina que feu. Soc aficionat a la bicicleta de muntanya i estic fent un mapa del moianès afegint totes les masies i monuments amb la seva data històrica. L'article és de fa temps, però llegint he d'entendre que tot el conjunt o en la seva majoria també podria ser de finals del segle X. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada