divendres, 17 de desembre de 2010

PAISATGES MÀGICS D'ARGENÇOLA.CASTELLNOU DE BAGES

Anàvem el Joan Escoda i Prats, i l’Antonio Mora Vergés al terme de Castellnou de Bages, a a la vall de la riera de Tordell, coneguda també com : (d’Argençola, de Castellnou, de les Vilaredes o de Sant Cugat), els terrenys situats a redós dels terrenys de la Masia de la Vila, i de l’antiga antiga església parroquial de Santa Eulàlia , ofereixen raconades amb grans arbredes de ribera, embassaments esglaonats, fonts i un paisatge natural plàcid i espectacular al mateix temps.

Per arreu les inicials M.S.F. No he sabut trobar cap informació que vinculi d’indret amb Manuel Saladrigas Freixa (1872-1949) ; ni a l’enciclopèdia de Barcelona, mal dita Gran enciclopèdia de Catalunya, ni cap rastre en el servei de biblioteques de la Diputació; tampoc l’Ajuntament de Castellnou de Bages ens ha contestat la nostra demanda d’informació; sabem que existeix un fons documental a l’Arxiu del districte de Sant Marti a Barcelona, i de la hemeroteca de la Vanguardia reprodueixo :

Don Manuel Saladrigas Freixa.
Viudo en primeras nupcias de Teresa Saladrigas Colominas , falleció a los 77 años de edad, habiendo recibido los Santos Sacramentos y la Bendición Apostólica.
No se invita particularmente.
El Excmo. y Rvdmo. Sr. obispo de Vich se ha dignado conceder indulgencias en la forma acostumbrada.


Que fos el Bisbe de Vic, i no el de Barcelona, qui atorgues les indulgencies, vindria a confirmar els lligams entre Don Manuel Saladrigas Freixa, i Argençola. Agrairem en tot cas amics lectors, qualsevol informació a coneixercatalunya@gmail.com que ens pugui explicar aquesta relació.

Quan al topònim deriva per uns del llatí ECCLESIOLA, ‘església petita’, i per altres és una forma diminutiva i afectuosa per designar un lloc valuós [ ARGENT / PLATA ].

Els anomenats Llacs d’Argençola els conformen una sèrie de rescloses, construïdes a la riera a principis del segle XX; l’indret del tot encisador, és força desconegut, això possiblement n’ha permès la seva conservació que hom qualifica ‘de gran interès natural’.





Comencem pel petit embassament la resclosa del qual fou construïda als anys 20 pel propietari de la zona, ja preocupat pel medi ambient i amb una sensibilitat paisatgística notòria.


Actualment, tant l’aportació constant de sediments per la riera- com l’abandó clarament perceptible per arreu - han reduït en un 95% la superfície estanyada , coneguda en altres temps, com el «Llac d’Argençola».


La vegetació de ribera està formada principalment per pollancres i hi apareixen diverses espècies exòtiques, així com d'altres espècies no exclusives del bosc de ribera (roures, etc.). Només arriba a formar un bosc de ribera relativament ben constituït al sector situat aigües avall de la presa.




Ens embadalim en la contemplació del petit pont de dos ulls, com ho farem aigües avall, al Parc de la font de ferro, on s’aixequen unes edificacions quina utilitat se’ns escapa.






Desfem els nostres passos, i recollim imatges del conjunt que formen l’actual església de Santa Eulàlia, datada del segle XVIII (1787); està documentada l’existència d’una església erigida el 993 ja dedicada a Santa Eulàlia, i de la Masia de la Vila, que qualifiquem de ‘majestuosa’; en trobem alguna informació en llengua castellana :


La planta rectangular de esta singular Masía se compone de cuerpo central de vivienda y otros adosados de naves que comparten la fachada sur en planta baja con otro volumen de vivienda en al misma disposición. La representativa torre, que aloja la escalera, se alza con cuatro plantas (baja, 1ª,2ª y 3ª ) y se remata con una terraza con balaustrada de ladrillo cerámico.


El cuerpo central de la masía actual modernista está formado por planta baja y 1ª y 2ª plantas de sótanos que alojan tinas y bodegas. Los dos volúmenes que componen la fachada principal, a ambos lados de la torre, presentan en su construcción original además una 2ª planta. El tejado principal es a dos aguas.


En su aspecto actual, destacan elementos modernistas con influencia del arquitecto Oms, natural de Manresa de principios del siglo XX, que se combinan con otros elementos singulares como son las vidrieras alemanas de 1921, ventanales con arcos de medio punto y ornamentos modernistas en los tejados.


La Masía se halla rodeada de una gran terraza perimetral de ancho variable, a nivel de planta primera, que ofrece su mayor exposición hacia el sur.


En la fachada principal aparece una placa, que reza “La Vila 1922”, rememorando el fin de la construcción del conjunto modernista; sin embargo, existe otra placa en la fachada posterior que indica “1906”, probable fecha del inicio de las obras de esta fase. La masía es resultado de sucesivas ampliaciones desde su estado original, las más importantes se realizaron en los s. XVIII y XX. Por razones sociológicas (Ermita románica de Sta. Eulalia del año 933, establecida en la misma explanada) puede tener su origen real en una construcción de finales siglo X. Sobre ella se asienta la “nueva” masía modernista, envolviendo y ocultando entre sus nuevas fachadas la arquitectura original.


Derivado de la gran actividad agroforestal y comercial de la época se construyeron un buen número de anejos no adosados a la masía con dimensiones adaptadas a su uso, que aún hoy son funcionales para la explotación.”


Recollirem encara imatges d’algunes rescloses.




Prop d’aquí , a la ‘creu del Perelló’, que servia de divisòria entre les dues feligresies, la d’Argençola i la de Castellnou, trobaria la mort, Ramón Vila Capdevila, la matinada del 7 d’agost de 1.963.


El vent, d’aleshores ençà, ens retorna el crit de dolor, que va córrer per les comarques del Bages i del Berguedà :


En Maroto és mort;

l’han matat les caderneres.