divendres, 2 de novembre de 2012

SANT FELIUET DE VILAMILANS , O VILAMILANYS AL VALLÈS JUSSÀ.

Sentia un gran soroll a la meva arribada a l’esplanada on aparquen els vehicles, prop de l’ Església de Sant Feliuet de Vilamilanys, des d’on son visibles les terres del terme municipal de Rubí, malgrat aquest trosset de terreny del tot esquarterat per les infraestructures, pertany a Sant Quirze del Vallès.



De la descripció tècnica llegim ; Ermita preromànica de planta de creu llatina d'una nau i capçalera formada per un absis central rectangular i dues capelles- absidioles laterals, també rectangulars, en el seu exterior formant tot junt el creuer. La coberta és de teules àrabs i de dos aiguavessos. La teulada de l' absis central està a nivell més baix que la de la nau. L'aparell és de pedres ben lligades i en alguns trams, volen formar filades de carreus. Va ser construïda amb sediments de les rieres properes, unit a gran quantitat de morter. Només als angles i les obertures es va utilitzar pedra picada. Al mur septentrional hi ha presència de contraforts. Les finestres són d'obertura d'espitllera i es troben emmarcades per pedres. Les dels absis, estan treballades amb esplandit. Per la part sud, on es troba la porta d'entrada, s'obre una tanca que l'envolta. Té un campanar de doble espadanya, com a prolongació de la façana oest. Està format per tres pilars sense coronament que configuren dues obertures per a la col•locació de campanes. L' ermita ha estat restaurada i la porta de la façana sud modificada.

Va ser una de les cinc parròquies que formava la demarcació territorial del monestir de Sant Cugat. Els seus límits parroquials incloïen totes les terres i masies de la riera de Rubí.

Degut a les pestes del segle XIV va caure en decadència. Al segle XV, la seva advocació era a Sant Feliu, Santa Maria i Sant Bartomeu.

L'any 1436 va passar a sufragània de Sant Quirze de Terrassa.

Des de finals del segle XIX la família Margenat de Can Corbera, masia veïna a l’ermita, va quedar responsable de la capella i en guardaven les claus i alguns altres objectes de culte.

L’any 1929 hi foren realitzades unes obres de consolidació i restauració dels altars.

Durant el 1936 el mobiliari fou destruït.

Des de 1939, és la capella de "Les Fonts" i es celebra un aplec el dilluns de Pasqua.

Al 1949 s’hi van fer les obres que li configuren l’estat actual, en baixar tres metres el nivell del sòl, es va trobar una ara de marbre blanc amb una inscripció que permet datar la seva construcció entre els segles IV i Vè. Una còpia feta amb guix pot veure’s en el Museu d’història de Sabadell.

L’industrial Feliu Barnola, n’era aleshores el propietari, com també de la propera masia de Can Ferran, i es va fer càrrec dels cost de les obres. No recordo haver-hi tingut tractes, però la nissaga dels Verge Lleixà, farien de masovers a Can Barnola, i quan el feixisme va arruïnar als pagesos de l’avellana, els Mora acabaríem també venint a Sabadell.


Malgrat el soroll eixordador – allò que és de tots, no és de ningú - , mentre retratava el petit clos on hi ha la porta, em semblava sentir ; ‘ Pare, perdona’ls que no saben el que fan’.

1 comentari:

iaia Montse ha dit...

Precisament un dilluns de Pasqua, en l aplec, vareix coneixer al meu martit