dissabte, 24 de maig de 2008

Crònica d'un mati temperat, per les terres de Santa Maria d'Oló

Deixàvem el cotxe a les envistes de la Rodoreda, tot just els primers raigs de sol superaven el Serrat del mateix nom, per qüestions tècniques decidíem deixar les fotografies de la casa per la tornada, i començàvem a caminar pel GR 177 en direcció a Sant Miquel d’Oló;




la casa i l’església romànica es troben en un estat d’absolut abandó, fem les fotografies que en deixaran testimoni, i seguim el GR fins al trencall de la Rovirassa; iniciem un descens que ens durà quasi, fins al llit de la riera d’Oló, davant nostre veiem Sant Jaume de Vilanova, adossat al mas d’aquest nom, i ben aviat despertant la curiositat dels molts cavalls que pasturen, arribem a la Rovirassa, la casa denota la presència puntual però no constant dels seus propietaris i/o masovers , que hi deuen sojornar en ocasió d’atendre al bestiar de la seva propietat, ens arribarem encara fins a l’Heura on esmorzarem,





aquesta casa senyalada amb el número 23, possiblement en algun fogatge i/o cadastre, fa honor al seu nom; l’heura amaga misericordiosament les terribles conseqüències de l’acció del temps, la teulada ha cedit en alguns punts, i alguns sostres interiors han caigut, la imatge idíl•lica de la distància s’ha trencat, i aquí com a Sant Miquel d’Oló, la ruïna i la desolació s’han fet mestresses de la contrada.

Refem el nostres passos, i amb la llum del migdia recollim la imatge de la Rodoreda, la casa ens parla de temps millors, de magnifiques proporcions, amb una ermita adossada al cos principal de la masia, avui únicament es fa servir una petita part, i la resta de l’edifici presenta evidents signes de degradació; el manteniment del patrimoni rural demana canvis amb urgència, està bé destinar diners per a refer barris, més enllà de les lectures polítiques que legítimament tothom pot fer, això però ,no hauria de ser obstacle per a mantenir també el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats, en forma de masies, ermites, esglésies,..... Em comentava un lector, resident des de fa molts a Catalunya, encara que nascut al sud, que aquesta tasca de conservació i manteniment fa molts i molts anys, que a la seva comunitat d’origen, la duen a terme.




No demanem doncs res impossible, únicament que en matèria de patrimoni rural, no sigui d’aplicació la agreujant molt especifica de “ser catalán”.

Ens aturaríem encara a Torigues, en aquesta esplèndida masia, també amb una petita església adossada, sembla que s’estan duent a terme obres de rehabilitació, malgrat les infinites dificultats esperonem des d’aquí als seus propietaris, alhora que ens congratulem en comprovar que almenys en aquest cas, es trenca la fatal tendència a l’abandó i la ruïna.



Iniciem la tornada per la carretera local que uneix Santa Maria d‘Oló, amb l’antiga Parròquia de Sant Joan d’Oló, d’ença que es va asfaltar – d’això en fa molt de temps - aquesta via no ha rebut cap manteniment, està clar que hi ha un escàs nombre d’usuaris, i si fem cas dels noms que anem veiem durant el recorregut, La Deu, Puignero, Vilarassau, La Plana, Sant Joan d’Oló , la major part d’ells son catalans; no calen doncs més explicacions, o si?.

Em crida l’atenció la figura d’un home de color, que descalç damunt l’herba d’un prat, i orientat clarament al mati, a la Meca, prega.

La seva oració va adreçada a un Déu al qui donen un nom diferent al que nosaltres li donem, m’afegeixo íntimament a la seva pregaria i l’amplio; que el bon Déu escolti la pregaria que els nostres polítics no volen sentir, i no permeti l’anorreament definitiu del llegat dels nostres pares ; amen !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: