dijous, 1 de maig de 2008

del Vallès al'Alt Maresme





Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibáñez, l’Antoni Uriz, El Tomàs Irigaray , el Feliu Añaños i l’Antonio Mora; en aquesta ocasió el nostre recorregut s’iniciava a Vallromanes [ Vallès Oriental ], municipi que el nostre guia, Antoni Ibáñez i Olivares coneix de fa molts anys; El lloc pertangué al terme del castell de Sant Miquel de Montornès, les ruïnes del qual s’enlairen a 413 m alt al límit amb el terme de Montornès del Vallès, municipi del qual formà part fins el 1934. L’església parroquial és dedicada a Sant Vicenç. Quan al topònim, atenen a la peculiar orografia del lloc, cal atorgar-li un significat descriptiu.[ roma , arrodonida, sense punxes ] Deixàvem el vehicle davant l’església, on ens saludava el rellotge de sol, inactiu encara en aquella hora matinal, amb la tradicional llegenda ; jo sense sol, tu sense fe, ....

Seguint el llit de la riera ens enfilàvem pels vessants nord - occidentals de la Serra de Sant Mateu, ascendíem entre boscos frescals, en els que trobava a faltar espècies arbustives comunes, com la farigola o el romaní, que pensava retrobar a la part soleia; la pista desemboca en un ampli camí on circulen tota mena de vehicles: cotxes, tot terreny i “normals”, motos, quads, i en gran nombre bicicletes, constatem quan assolim el mirador des d’on hi ha una excepcional vista damunt el mar que som – en aquella hora - els únics que anem caminant - . És el lloc i el moment de les fotografies i tant el Tomás com l’Uriz es posen a la feina. Seguim fent via i passem pel trencall que porta a la Cadira del Bisbe, girarem més endavant a l’esquerra per arribar-nos a la font de Sant Mateu que dissortadament no raja, estem ja molt propers al objecte del nostre interès, l’ermita de Sant Mateu ; farigoles i romaní en quantitats minúscules. Algú me’n sap donar raó ? .

Com sempre alguna dada per fer-vos-ho conèixer millor :

L’ermita corona el cim del turó de Sant Mateu, l’accés en vehicle és possible des de Vilassar de Dalt mitjançant una pista de terra [que nosaltres hem batejat com la Rambla de la Pols] que enllaça amb Premià de Dalt passant per la Cadira del Bisbe. L'últim tram s'ha de fer a peu.

Construïda, probablement, per sacralitzar una zona pagana, la capella és un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bona mida. La capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. La presencia de pedres de diferent grandària a les parts baixes de l’estructura, ens permet atribuir-li una construcció anterior, pre-romànica.

En aquesta restauració es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. La disposició del campanaret d’espadanya, perpendicular a la façana, que tothom qualifica de curiosa, obeeix possiblement a raons lògiques : L’ermita que pertany a la propera Masia de Can Riera està dotada d’una petita campana, i amb aquesta disposició augmenta notablement el radi des d’on podem fer-se perceptibles els seus tocs. Quan l’activitat marinera era habitual a la contrada, el campanar que pot veure’s des del mar, exercia sens dubte la seva acció sobre els qui s’havien de guanyar la vida, jugant-se-la pescant amb fràgils barques.

Al costat de la capella, literalment enganxada al temple, trobem la casa de l'ermità, on va néixer l´insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l´Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona, (1900-1936). Segons trobem escrit en una placa.

Ens comentem que Can Riera i les seves possessions estan a la venda, el preu del tot raonable, 3.000.000 € , hauria de permetre consolidar el caràcter d’espai particularment protegit d’aquest indret. És una ocasió d’or per l’actual Govern de Catalunya.

Desfem el nostres passos, i ratifiquem el dissortat encert de batejar el camí, com la Rambla de la Pols; lleugerament passat el migdia el tràfic, al que si afegeixen ara també alguns cavalls esdevé caòtic, arribem sota la protecció de Sant Mateu al trencall que ens menarà novament a Vallromanes.

En la tornada ens trobem un embús de campionat a l’autopista en direcció a Girona que sembla començar al peatge de la Roca, i veiem acabar a l’alçada de Santa Perpetua de Mogoda. Vivim en un país de fireta.

© Antonio Mora Vergés.

Cap comentari: