dimarts, 27 de maig del 2008

Sant Vicenç de Vilarasau

Teníem una breu i bona descripció. Està documentada des de 1.134, és un temple romànic d’una nau, amb absis decorat amb lasenes i arcuacions llombardes del Segle XI, se li afegí vers l’any 1.650 un cos d’edifici destinat a sagristia; conserva encara traces d’antigues pintures romàniques, fou parròquia des de 1.896 però com a conseqüència del despoblament és actualment sufragania de Santa Maria d’Oló.





Accedíem a l’interior del temple gràcies als bons oficis del Josep Llobet, membre de l’Associació d’Amics de l’Art Romànic del Bages, al que havíem conegut en la nostra recerca de les restes de Sant Pere de Vilanova.



Sant Vicenç i la Mare de Déu del Roser presideixen des de l’absis, veiem en algun dels bancs el nom de la família i/o masia que els tenia assignats, Puigneró , Rojans,.... a l’exterior , en el petit pati , una creu de ferro ens recorda que aquell espai estava destinat a recollir les despulles dels Olonencs que vivien en aquelles contrades; prop del camí que passa actualment a ran de la paret orientada al nord, veiem un comunidor des del que de ben segur, s’havien beneit homes i bèsties, i s’havia demanat al llarg dels segles, la pluja abundosa o contràriament la fi de les tempestes.

El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de l’interior i l’exterior d’aquesta mostra magnifica del romànic.

Aquesta ermita fou restaurada, amb la col·laboració entusiasta i desinteressada de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, i de veïns d’aquesta Vila que esmerçaren aquí el seu temps i/o la seva indústria, únicament pel que fa a la teulada fou necessari el treball de professionals de la construcció.

L’únic destorb que patim en la nostra contemplació , és el soroll i la polseguera que el trànsit constant de motos i quads aixeca i difon. Pensem que permetre amb total impunitat l’acció d’aquests vàndals, és fer un mal servei a aquesta comunitat que tant i tant ha treballat i treballa per mantenir el seu – i nostre – patrimoni històric i monumental.

El Josep Llobet respon amatent a les nostres preguntes, traspua de les seves paraules l’orgull d’haver participat també en la tasca de rehabilitació, que sense cap exageració qualifiquem com de magnifica.

El temps se’ns esgota i abans de retornar al nostre Vallès, hem de passar per Santa Maria d’Oló, per deixar-hi al Josep Llobet ; avui ell i els Amics del Castell d’Oló. gaudeixen d’una festa de germanor. Afegiré només, merescuda.

En el camí de tornada, per l’autopista més cara del món , comentem que alguna decisió caldrà prendre amb urgència pel que fa al trànsit de motos i quads, que a gran velocitat, aconsegueixen un dia i un altre emplenar de pols fins l’últim bri d’herba.

Com sempre, qui tingui orelles per escoltar, que escolti !

© Antonio Mora Vergés