diumenge, 11 de maig de 2008

Viladecavalls de Calders.





Al sud-oest del terme, fent límit amb Navarcles, el lloc està citat com a Parròquia [ Sant Pere ] a l’alta edat mitjana, actualment les restes d’aquesta església primitiva que fou cremada durant els dies tràgics de la Guerra 1936-1.939, adjectivada com a Civil, pels que s’entesten en donar legitimat al genocidi feixista contra el poble català; tenen una funció assimilada de magatzem, dins la propietat coneguda com la Sala de LLucià , annex quasi a la fàbrica imponent de la masia, trobareu el petit cementiri, on d’ença del segle IX s’ha donat terra als qui lliuraven l’ànima al Senyor en aquest indret, quin nombre s’incrementà notablement amb l’adscripció des de 1.892 de l’anomenada Colònia Jorba; avui encara – les flors marcides en donen testimoni – hi troben acollida les restes mortals dels darrers pobladors d’aquestes valls.

Només alguns dels membres dels dream team , el Joan Escoda i Prats, l’Antonio Mora Vergés, el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López, anàvem en aquesta ocasió, des de les Valls del Montcau un, i de les terres baixes del Vallès els altres, fins aquestes planes ubèrrimes que al llarg del segles ha conformat el curs del Riu Calders. El paraigües de colors atès el risc de pluja havia passat a formar part dels estris bàsics : motxilla, llanterna, màquina de retratar, binocles, calçat de goretex, gorra, guants, i una mínima roba de recanvi, mitjons .....

Iniciàvem el camí des de la nova església de Sant Pere de Viladecavalls, d’estil neoclàssic, que l’any 1.944 es va edificar al costat est del riu Calders , davant de la Colònia Jorba, els indicadors situen el LLucià a 0,5 quilometres d’aquest punt ; val a dir que possiblement per fer-los en ascensió ens dona tota la impressió que la distància és força superior; al Llucià no hi ha ningú quan arribem, i un cop recollides les imatges de la casa, de les runes de l’antiga església de Sant Pere - refeta al segle XVII per ésser destruïda quasi totalment l’any 1.936- , en quina part posterior advertim una esglaons d’alçada excepcional, que permeten ara accedir damunt del sostre-terrassa, d’un edifici quina anterior destinació desconeixem, i el petit cementiri orientat al mati, possiblement per la influència d’aquest topònim Vila, derivat de l’àrab Bin o Vin, quin significat com fill de ... , quasi tothom coneix , força menys imaginem saben però, que designa també una procedència; en aquest cas, sembla clar que la presència d’equins en aquestes contrades, devia ser molt nombrosa, fins al punt de ser coneguts els seus habitants com els de Viladecavalls; ens aturem per esmorzar, dàtils, pipes de carabassa,.. comencem a gaudir d’una dieta pròpia de la nostra edat i condició física.

Seguirem fins a la cruïlla de l’Estrada on girarem a la dreta per tenir una visió total de la Sala de LLucià, aquí ens sorprendrà la pluja i el paraigües de colors farà les seves funcions, seguirem fins el Soler per constatar que les noves construccions, si bé possiblement permetran un millor rendiment econòmic de l’explotació, estèticament poden ser considerades únicament com un patafi; en el camí fins a l’Angle els camps curulls de roselles, tornaran a donar feina al paraigües de colors; la casa molt lloada a la pàgina web de l’Ajuntament de Calders, ens decepciona força. El darrer tram que discorre prop del llit del riu Calders, orfe d’edificis fins arribar a les envistes de la Colònia Jorba, ens regala amb les infinites tonalitats del verd, i ens reconforta ; pel que fa als criteris estètics, la natura sempre fa les coses bé !. Mai com avui un paraigües de colors ha tingut tanta feina !

Recollirem imatges de la Colònia abans d’accedir novament al pla de Sant Pere – nou – de Viladecavalls.

Malgrat la pluja – altrament tant i tant necessària en aquest país nostre - el mati ha cobert amb escreix les nostres expectatives.

No cal que – com en el nostre cas - el paraigües sigui de colors , però des d’ara penseu que sota d’un d’aquest estris, tot i la pluja, es poden fer – es fan – retrats meravellosos.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: