dijous, 1 de maig de 2008

El molí nou de Castellcir


En anar-nos apropant al molí, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares i jo mateix, teníem una percepció molt clara dels canvis que el paisatge havia sofert en els darrers 50 anys, el camí entre pins relativament joves, era extremament ombrívol quasi fred; no feia certament preveure la presència d’un molí fariner i/o blader en l’encreuament de dues corrents d’aigua, que havien fet moure durant segles i segles les moles.

Creuàvem el llit del riu Tenes, dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, i ben aviat creuàvem un altre curs d’aigua, el que venia de la depressió que conforma la petita vall del Mas del Bosc, i que dona nom a la riera; davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou.

Fins l’any 1813, el senyors feudals atorgaven en concessió el dret d’explotació dels cursos superficials d’aigua, per tal de fer anar els molins bladers, drapers , blanquers o paperers a canvi normalment d’un cens anual; en alguns llocs l’encarregat del molí retenia un tant per cent de la farina, que rebia el nom de bolfa, i que era destinada al senyor feudal. Aquest costum formava part dels anomenats “mals usos “.

Fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Els habitants del molí, explotaven amb tota certesa com a horts les feixes de terra més properes a l’aigua, tant de la zona del Tenes, com de la riera del Bosc; les feixes més elevades i les terres del pla, tenien com a destinació el conreu de blat i/o ordi, que serien posteriorment mòlts i destinats al consum humà i/o animal. Avui la vegetació de ribera ocupa quasi en la seva totalitat el llit i els marges dels corrents d’aigua; el bosc, en la major part de pins esdevé protagonista, en qualsevol superfície que la marxa dels homes va deixar erm en algun moment.

No costa gaire d’imaginar-se els habitants del molí, tots els diumenges i festes de precepte de l’any, possiblement damunt d’un carro, empolainats fent camí vers Sant Andreu de Castellcir, on departirien un cop sentida la missa, amb la resta de famílies que possiblement amb un alt nivell de benestar i confort per l’època, poblaven aquestes valls altes del Tenes.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del saltant d’aigua del Tenes, que forma un petit llac; de la corrent plàcida de la riera del bosc que discorre dins d’un túnel de vegetació; intentem retratar aquestes percepcions i absolutament curulls de joia, anem desfent els nostres passos, que ens retornaran a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

Us convidem a descobrir aquest indret màgic.

(a) Antonio Mora Vergés

Cap comentari: