divendres, 30 de maig de 2008

El Comunidor de Sant Joan d'Oló.


El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.

L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré :Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca.

El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.

Era habitual [encara que no just, val a dir-ho] , que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts : una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra.

Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període de 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam!.

L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capella.

Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la practica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada [en llengua castellana, barragana], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que tenia el seu origen en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal, permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir (fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany).

A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses – sempre al marge de l’església oficial - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites , de trencar arbres i arrasar boscos, posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases.

Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir aquella tempesta.

El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb els guarniments sacerdotals, en acabar , sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar els suports i el sostre del comunidor ! .

Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.

El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.

Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianes, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos.

(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: