dimarts, 13 de maig de 2008

LA SINDROME D'HERNAN CORTES


L’actuació de les tropes espanyoles en l’anomenat “descubrimiento de América “ ha donat lloc al llarg dels segles a la descripció dels símptomes i signes que defineixen aquesta malaltia.


La manifestació més corrent tot i que lleu, la patíem sovint els catalans en el període de la postguerra , quan ens havíem de sentir de forma habitual allò de “hábleme en cristiano “ , reivindicant que el bon Déu estava de la seva part, com si no fos del tot evident , que justament a Ell li agradàvem més les minories, els oprimits, els pobres de la terra !.


Recordo però una manifestació extrema, quan una dona d’origen indi de Mesoamèrica , tolteca, maia o asteca, hem manifestava a la població de Sentmenat [ Vallès Occidental ] on feia tasques de companyia, cura i assistència d’una senyora d’edat, que s’havia de prohibir la llengua catalana, perquè era un destorb en les relacions socials. Vaig tenir ocasió de tractar-la durant molt de temps, fins que va haver de retornar al seu país, tenia només un permís de turista. El sistema era – i és encara – enginyós; es fa viatjar una dona aborigen de sud-americà, que s’ocuparà de forma il•legal de tenir cura de persones grans i/o malaltes per pocs diners, que serà substituïda en acabar el seu període de residència turística per un altra dona aborigen, i així fins que la seva presència entre nosaltres no sigui precisa. Caritat cristiana, en diuen d’això.


Deia que havia tingut ocasió de tractar-la en els mesos que va viure entre nosaltres, i m’explicava que associava l’ús de qualsevol llengua que no fos la castellana a càstigs, pallisses i àdhuc la mort.


De fet el gentilici que la seva gent donava als espanyols, era assassins !.


Sembla que tímidament els pobles sud-americans van superant la síndrome d’Hernán Cortés, i ara l’Evo Morales, i abans el Chavez , tot i els seus excessos, retornen el poder polític als col•lectius a qui pertoca, si atenem fins i tot únicament criteris democràtics.


Costarà més paradoxalment aquí superar aquesta síndrome; primer per la feblesa del nostre sistema democràtic, que no ha superat – encara – el post-feixisme; segon pels mals hàbits generats durant segles i segles d’opressió, tercer potser perquè en algun cas, la corrupció endèmica pot explicar-se més des de l’evolució biològica, que des de la política i/o la economia. Si, cap dins d’una concepció estrictament científica, l’admissió de que en un nombre gens menyspreable dels nostres conciutadans, això del la corrupció sigui un fet congènit.


Prop ja de tercer centenari de la anihilació del nostre sistema de drets, reduïts a ser una minoria en el nostre propi país, ens resistim a donar-ho tot per perdut, i fent servir les seves pròpies befes, abans trencats que doblegats ! , anirem resistint fins que Déu vulgui.


Mireu d’entendre’ls i tractar-los com el que son, víctimes d’una malaltia atroç, que malgrat els avenços mèdics sembla no tenir cura. La Síndrome d’Hernán Cortés !


I a nosaltres que el bon Déu, ens doni la fortalesa i la paciència necessària per a resistir-ho !


© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: