Els pous de glaç. Testimonis d’un temps, d’un pais

Ens trovabem amb la Irene Tironi Laporte a Moià, anavem a recollir imatges d’algunes poues de glaç: la Franquesa, la Fàbrega, la Vinyota, el Revitllat,....

A http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.


Algunes dades històriques :

A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l’hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d’aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era trasportat majorment a Barcelona.

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.

Joan Capdevila, en el seu article Les poues, una indústria desapareguda.

http://www.ordenatas.es/truc/report.htm

Ens diu : La indústria del gel tenia al seu patró ; Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne en la que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Esmenta l’existència d’unes fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duuen un pa rodó sota l’aixella. Es pregunta : Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs.

Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l’esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, esborrada parcialment pel temps i la desidia, en la que podia llegir-se en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor».

Amic lector, ens agradaria tenir accés a les fotografies que esmenta en Joan Capdevila, i a qualsevol altra en la que quedi reflectida aquesta activitat. Si ens podeu ajudar a aconseguir-les des d’ara gràcies.

Recolliríem imatges també de la font de la Vinyota [ encàrrec del Feliu Añaños i Masllovet, per la Galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/ ], i del Castell i ermita de Sant Miquel. Perquè, A qui li amarga un dolç, oi Irene ?

© Antonio Mora Vergés

El Comunidor de Sant Joan d'Oló.

El Monestir de Santa Maria de l’Estany, va patir entre els anys 1362 i 1436 un període de greus tensions, que propiciarien que l’any 1395 s’incendies l’Abadia, i la comunitat marxes de l’Estany durant 41 anys. Els problemes s’iniciaren amb la compra del castell i el terme d’Oló l’any 1362.

L’ermita de Sant Joan d’Oló i sobretot el seu comunidor (*), coneixen alguns detalls d’aquesta història que ara us desvetllaré :Desprès de la compra del castell i terme d’Oló, la comunitat de l’Estany per tal d’assegurar-se la obediència dels nous vassalls i serfs, va nomenar com a Ordinari de la Parròquia a un dels seus membres, fent retornat al bisbat al que fins aleshores, amb gran estimació per part del poble, havia desenvolupat aquesta tasca.

El nou capellà era alhora representant del senyor feudal, i així com va excel·lir en la funció repressiva, va guanyar-se ben aviat l’odi dels veïns, que pregaven al bon Déu perquè posés fi a tanta ignomínia.

Era habitual [encara que no just, val a dir-ho] , que de les collites se’n fessin tres parts, una pel senyor feudal, una pel serf, i l’altra per reservar el planter per la propera sembra; el sacerdot i nou castellà d’Oló, va establir que se’n havien de fer quatre parts : una pel senyor feudal, el Monestir de Santa Maria de l’Estany, una pel serf, una pel castellà d’Oló, i la darrera per la sembra.

Les dietes ja curtes dels serfs es van escurçar una mica més encara, i en el període de 3 anys, van morir fins 15 criatures literalment de fam!.

L’antic senyor d’Oló, va posar en coneixement de l’Abad de l’Estany aquesta situació abusiva, i la resposta de l’Abad, va ser la de donar el seu suport a les actuacions del capella.

Mai fins aleshores els serfs d’Oló havien patit la practica dels mals usos feudals; era aleshores normal, que el sacerdot visques maritalment amb una dona, a la que s’anomenava barjaula o amistançada [en llengua castellana, barragana], però va ser motiu d’especial tensió el fet que el sacerdot i castellà d’Oló, es reserves el dret d’accedir carnalment en primer lloc, a la núvia desprès de la cerimònia de casament; això era el mal anomenat dret de cuixa, que tenia el seu origen en la cerimònia de submissió en que el matrimoni de serfs, agenollats davant del senyor feudal, permetien que aquest els poses la cama pel damunt, en senyal clara per a ells i per a tothom que estaven per sota d’ell i l’havien d’obeir (fins aquesta cerimònia s’havia deixar de practicar en el període anterior a la dependència de la Comunitat de l’Estany).

A mesura que passaven els anys, l’odi dels serf d’Oló, creixia i creixia, i les pregaries a Déu perquè poses fi a aquell estat de coses – sempre al marge de l’església oficial - van finalment obtenir el seu resultat; expliquen les cròniques que a l’estiu de 1395, va donar-se una tempesta d’excepcional virulència, amb pluja, pedra i vent, que a banda de malmetre les collites , de trencar arbres i arrasar boscos, posava en risc cert les teulades i àdhuc les mateixes cases.

Malgrat l’odi que sentien pel seu sacerdot, van anar fins a Sant Joan d’Oló on es trobava el prevere a demanar-li que per amor a Déu, intentes comunir aquella tempesta.

El clergue es sabia indigne i per un moment va tenir por, però la presència de la seva barjaula i d’alguns serfs li van fer confiança, i va entrar a la sagristia de l’ermita per vestir-se amb els guarniments sacerdotals, en acabar , sota la pluja, va caminar fins al comunidor, un cop dins i quan ja tenia obert el breviari justament per les oracions que cal dir en situacions com aquella, un llamp va fulminar-lo sense tocar els suports i el sostre del comunidor ! .

Tot seguit la turmenta es va deturar i el sol va lluir amb tota la seva bellesa i esplendor.

El foc que va consumir el cos i l’ànima del impiu representant del Monestir de Santa Maria de l’Estany, aquell any mateix, reduiria a runes l’Abadia des d’on tant i tant dolor s’havia infringit a la bona gent d’Oló.

Val a dir que l’exercici de l’imperi que tenia el Monestir, tot el Moianes, i fins algunes poblacions que es troben lluny d’aquestes terres, van patir tota mena d’abusos.

(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.
(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

© Antonio Mora Vergés

L'arxiu Gavín s'instal·la al monestir de les Avellanes

Cap al mes de juny de 2005, el senyor Josep Maria Gavín i Barceló, fundador del conegut Arxiu Gavín, es va posar en contacte amb els Germans Maristes per tal de fer-ne donació, amb la finalitat de trobar-li una localització més definitiva i estable —el monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes— i, sobretot, una certa continuïtat. Ell coneixia molt bé aquell indret, que ja havia fotografiat en diverses ocasions per al recull d’esglésies de Catalunya; i també havia mantingut contactes amb el germà Eduardo Corredera, un dels nostres historiadors del monestir.

A poc a poc, vam anar aprofundint en la coneixença mútua, i els Germans Maristes ens sentírem en condicions d’acceptar aquesta donació, amb les millors disposicions de col·laborar en la preservació i millora d’un patrimoni cultural per al nostre país.

L’Arxiu Gavín és un exemple de l’estima per les “coses de casa”, totes elles petites i gairebé insignificants en la seva individualitat, però que, aplegades en el seu conjunt, esdevenen el testimoni d’una època i d’unes sensibilitats que la recerca històrica sempre agrairà, i que tots els qui estimem la nostra terra fàcilment podem apreciar com a part del nostre patrimoni i una referència més de la nostra identitat.

Els anys 1985-87, el senyor Gavín va voler vendre bona part del fons acumulat fins a aquell moment a la Generalitat de Catalunya, amb la intenció d’obtenir uns recursos que l’ajudessin a continuar la seva tasca. Malgrat les limitacions de l’operació, va poder obtenir el suficient per sostenir la tasca que tant l’engrescava. La realitat actual de l’Arxiu Gavín, gairebé 20 anys després, és ben diversa de l’original: l’Arxiu ha augmentat ben bé dues terceres parts, que restaven propietat del senyor Gavín fins que n’ha fet donació als Germans Maristes. Per tal de mantenir la unitat de l’arxiu, vista la continuïtat dels materials en les dues etapes, i que el valor ve donat pel conjunt com un tot, en el qual sigui possible de trobar la seqüència més llarga possible en l’objecte de recerca, la Generalitat va accedir ben cordialment a fer cessió del seu material. L’acord finalment se signà el 20 de juny de 2007.

Mentre s’estaven duent a terme totes aquestes tramitacions, els germans maristes han adequat un immoble autònom dins del conjunt d’edificis del monestir de les Avellanes. Prèviament havia estat una fusteria, on es feia el mobiliari escolar de les escoles maristes.

Amb aquesta intervenció, es rehabilitaren aquells amplis espais per acollir de forma estable l’esmentat Arxiu Gavín. Es tracta d’un edifici de dues plantes, i tota la planta superior s’ha destinat a aquesta finalitat. Disposa de tres àmbits: el dipòsit (l’espai més gran), l’àrea de treball (catalogació, recerca, estudi…) i una zona d’exposició. Tot just fa pocs mesos que s’han acabat les obres d’adaptació, i només acabar-se, ja s’hi va traslladar el gruix de l’Arxiu Gavín: tot el que, en una etapa anterior, ja havia estat portat a Tàrrega i bona part del que el senyor Gavín encara tenia a Valldoreix, en el seu propi domicili.

De moment, tot resta emmagatzemat en un espai contigu, a l’espera que s’acabi de posar el mobiliari interior del dipòsit (armaris, compactes, calaixos…), on serà col·locat definitivament tot aquest material, a partir del gener de 2008.

Encara som, doncs, en aquesta etapa d’adequació de les instal·lacions i disposició dels materials en el nou mobiliari.

Al gener començarem una llarga etapa de catalogació informàtica dels diversos fons, tot i que ara mateix gaudeix ja d’un excel·lent sistema manual d’ordenació i recuperació de la informació.

El Sr. Josep Sansalvador i Castellet té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat a les Avellanes i, en aquests mesos, reparteix la seva activitat entre el Monestir i Valldoreix. Per concertar qualsevol consulta, mentre s’acaba d’organitzar tot plegat, es pot trucar al telèfon del monestir de les Avellanes (973 438 006) o bé a Valldoreix (936 742 570), o escriure a l’adreça electrònica següent: arxiugavin@arxiugavin.com. Hi sol haver una mitjana de dues o tres consultes relativament especialitzades a la setmana.

Mentrestant, el senyor Gavín continua treballant en algunes col·leccions que han quedat a Valldoreix, fins que arribi el moment de traslladar-les també al monestir de les Avellanes.

G. Josep Maria Soteras, secretari i responsable d’arxius dels Germans Maristes de Catalunya

Sant Feliuet de Terrassola.Terme de Santa Maria d'Oló.

No li escau gens el diminutiu a l’antiga església de la Parròquia de Terrassola, que pertany avui a Santa Maria d’Oló. Constaven al cens de 1970, 54 veïns, en les diferents masies d’aquest disseminat agrícola; vindrien desprès – com per arreu dissortadament - els dies de la diàspora dels camperols, que foren un preludi de la degradació ambiental, de la que gaudim a Catalunya, com a molts altres llocs del món.

Sembla que aquest, terrassa petita, és l’origen d’aquest singular topònim actual de Terrassola, dona per a pensar, la concatenació de dos diminutius, Feliuet i Terraciola, tant lluny de les terres del Baix Ebre i/o el Montsià, on l’ús de diminutius, “xiquet”, “miqueta”,... és tant i tant freqüent, i quin origen possiblement hauríem de buscar en el període de dominació dels sarraïns, que acabaria formalment en aquelles terres al segle XII.

El Joan Raurell i Gés, restaurador d’art, i ermità juntament – en ambdós tasques – amb la seva esposa Lourdes, m’havien regalat un petit tresor, un recull de dades que al llarg dels anys 1943 i fins el 1983, havia recopilat en relació a Sant Feliuet de Terrassola, el quin en fou el darrer rector, Mn. Josep Maria Bellpuig i Vila, resident fins al dia del seu recent traspàs a la casa dita dels Capellans de Vic.

Tenia amb el Josep Sansalvador i Castellet, l’Eliseu Peidró i Rami, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Uriz i el Joan Escoda i Prats, el compromís d’acompanyar-los fins a Sant Feliuet de Terrassola; bàsicament pel que fa al Josep Sansalvador i Castellet i l’Eliseu Peidro i Rami, es tractava de recollir imatges de l’interior reformat del temple.

Li dúiem al Joan un exemplar del Diari de Sabadell, en el que a color i en contraportada, sota el títol, Rocabruna, el somni de Joan Gorina i Sans, ens publicaven la particular història, d’aquesta casa, i d’aquesta nissaga que al llarg de tot el segle XX, va tenir una intensa relació amb Sant Feliuet de Terrassola. També el Feliu Añaños i Masllovet, havia fet copies en paper d’algunes imatges de Sant Martí de Puig-Ermengol, que ens havia cedit per a la seva exposició a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/, el Josep Sansalvador i Castellet, persona que avui té a càrrec seu tot l’Arxiu Gavín dipositat al Monestir de Bellpuig de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera . Les darreres pedres i l’absis, d’aquesta malaurada ermita de Sant Marti de Puig-Ermengol anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. També de la mateixa Terrassola abans i desprès de les tasques de restauració, que en gran mesura sota la responsabilitat del mateix Joan Raurell i Ges, s’havien dut a terme.

Feta la feina de documentar de forma complerta, l’interior del conjunt de Sant Feliuet de Terrassola , ens acomiadàvem del Joan Raurell i Ges, tot i agraint-li – una vegada mes - la immensa feina duta a terme en col·laboració amb la seva esposa Lourdes, i que dissortadament no rep el reconeixement en forma de visites que li pertoca, possiblement perquè no se’n fa una promoció adequada i suficient. En la mesura – mínima – de les nostres possibilitats, intentem en relació a aquesta i a d’altres joies del romànic d’aquesta comarca natural del Moianes, fer-ne una divulgació per tots els canals que ens ho permeten : Telèfon per concertar visites : 93.744.90.63 , i la publicació d’aquestes dades arreu on vulguin fer-ho ; premsa escrita, internet tant en pàgines com http://www.moianes.net/, http://www.guimera.info/ en blogs http://coneixercatalunya.blogspot.com/ , http://www.valldelcorb.info/blogs/coneixercatalunya/ i/o pàgines personals.

Sou pregats d’ajudar-nos en aquesta tasca de divulgar el nostre ric patrimoni històric i cultural.

Una molt bona manera de començar, és fer la visita de Sant Feliuet de Terrassola.

© Antonio Mora Vergés

Sant Joan Vell d'Oló.

Dissabte 15, a les 7,30 aturava el cotxe per recollir els companys que s’havien sumat a la recerca de l’ermita dita de Sant Joan Vell, a l’actual terme de Santa Maria d’Oló, al límit de la comarca natural del Moianes.Per primer cop érem cinc viatgers i ens mancava encara, l’Antoni Ibáñez Olivares, l’eminent filòleg, escriptor i expert coneixedor de l’art, que d’antic ens ve regalant la seva companyia i els seus coneixements, en aquesta ocasió obligacions familiars no li permetien afegir-se a la sortida; des d’ara disculpes per alguna imprecisió o errada que en termes descriptius trobeu quan fem referència a qüestions d’art. La resta del grup, el Feliu i el Tomàs que s’ocupen a la perfecció de la tasca de documentar gràficament les sortides, el Josep i jo mateix que estem en la part documental i narrativa, i per primera vegada el Jordi Valls, que s’afegeix encuriosit al grup.

Sabadell, Autopista de Manresa, enllaç amb la C25 direcció Girona, sortida a l’Horta d’Avinyó i fer camí per una carretera d’àmbit local, en perfecte estat d’abandó i ruïna, en consonància amb l’entorn rural, deixem aquesta carretera al trencall d’Armenteres, i a les envistes de la casa, aturem el vehicle i comencem la nostra recerca.

De primer pentinem literalment l’espai que va des del barranc d’Oló fins a la Plana, a la recerca de restes que confirmin la necessitat d’una església parroquial en el període 1107 a 1624; en aquesta tasca la minsa informació de darrer mapa del Moianes, que Editat per Piolet de Barcelona, amb el patrocini del Consorci per a lla Promoció dels Municipis del Moianes i la Diputació de Barcelona, no es de gaire ajuda, hi ha restes que de ben segur corresponen a masies actives fa no més enllà de 150 anys, que no estan citades en el mapa, i que juntament amb la mateixa casa d’Armenteres, Les Tosques, el Lledó,.. constituirien la primera Parròquia de Sant Joan d’Oló, en els anys immediats a la marxa dels sarraïns d’aquestes terres.

Pels voltants d’Armenteres trobem una mina d’aigua que tampoc està citada en el plànol, i que de ben segur garanteix el subministre d’aigua de boca a la casa, dedicada avui bàsicament al turisme rural.

Finalment , el temps com sempre ens comença a apressar , orfes de tota indicació , agafem el camí que lateralment a la casa baixa fins al llit, avui sec i agostat, de la riera d’Oló i ben aviat, dalt d’un petit turó, veiem la vella església romànica, en ruïnes i abandonada, la descripció que ens n’havien fet es del tot ajustada, únicament resten dempeus una part dels murs, i un tros del que havia estat l’absis, tampoc però amb el material que hi ha per terra, fora possible plantejar-se una reconstrucció, de ben segur que algunes de les antigues pedres de Sant Joan Vell d’Oló, es troben a les parets de les finques que conformen avui i des de 1643 la nova Parròquia de Sant Joan d’Oló.

Les màquines de retratar fan la seva feina i com sempre el resultat serà visible ben aviat ,a la galeria fotogràfica de http://www.moianes.net/.

Està clar que aquest país nostre més enllà de les maragallades d’uns i altres, te urgències reals per atendre.

Us deixo però unes preguntes per a meditar; ens podem permetre perdre per desídia el nostre patrimoni històric i cultural ?. Catalunya te realment millors atractius permanents que els derivats de la seva pròpia història ?Esmorzàvem a la Plana, a la nova Parròquia, a l’ombra dels arbres, entre el petit cementiri i el Comunidor.

(c) Antonio Mora Vergés amora@moianes.net

Sant Vicenç de Vilarasau

Teníem una breu i bona descripció. Està documentada des de 1.134, és un temple romànic d’una nau, amb absis decorat amb lasenes i arcuacions llombardes del Segle XI, se li afegí vers l’any 1.650 un cos d’edifici destinat a sagristia; conserva encara traces d’antigues pintures romàniques, fou parròquia des de 1.896 però com a conseqüència del despoblament és actualment sufragania de Santa Maria d’Oló.

Accedíem a l’interior del temple gràcies als bons oficis del Josep Llobet, membre de l’Associació d’Amics de l’Art Romànic del Bages, al que havíem conegut en la nostra recerca de les restes de Sant Pere de Vilanova.

Sant Vicenç i la Mare de Déu del Roser presideixen des de l’absis, veiem en algun dels bancs el nom de la família i/o masia que els tenia assignats, Puigneró , Rojans,.... a l’exterior , en el petit pati , una creu de ferro ens recorda que aquell espai estava destinat a recollir les despulles dels Olonencs que vivien en aquelles contrades; prop del camí que passa actualment a ran de la paret orientada al nord, veiem un comunidor des del que de ben segur, s’havien beneit homes i bèsties, i s’havia demanat al llarg dels segles, la pluja abundosa o contràriament la fi de les tempestes.

El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de l’interior i l’exterior d’aquesta mostra magnifica del romànic.

Aquesta ermita fou restaurada, amb la col·laboració entusiasta i desinteressada de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, i de veïns d’aquesta Vila que esmerçaren aquí el seu temps i/o la seva indústria, únicament pel que fa a la teulada fou necessari el treball de professionals de la construcció.

L’únic destorb que patim en la nostra contemplació , és el soroll i la polseguera que el trànsit constant de motos i quads aixeca i difon. Pensem que permetre amb total impunitat l’acció d’aquests vàndals, és fer un mal servei a aquesta comunitat que tant i tant ha treballat i treballa per mantenir el seu – i nostre – patrimoni històric i monumental.

El Josep Llobet respon amatent a les nostres preguntes, traspua de les seves paraules l’orgull d’haver participat també en la tasca de rehabilitació, que sense cap exageració qualifiquem com de magnifica.

El temps se’ns esgota i abans de retornar al nostre Vallès, hem de passar per Santa Maria d’Oló, per deixar-hi al Josep Llobet ; avui ell i els Amics del Castell d’Oló. gaudeixen d’una festa de germanor. Afegiré només, merescuda.

En el camí de tornada, per l’autopista més cara del món , comentem que alguna decisió caldrà prendre amb urgència pel que fa al trànsit de motos i quads, que a gran velocitat, aconsegueixen un dia i un altre emplenar de pols fins l’últim bri d’herba.

Com sempre, qui tingui orelles per escoltar, que escolti !

© Antonio Mora Vergés

Videre Petrum [ Runes de St.Pere de Vilanova]

La frase malgrat estar escrita en llatí és del tot entenedora, per a veure a Pere, en el nostre cas, per a veure finalment el lloc i/o les runes de Sant Pere de Vilanova.

La història ve de lluny , feia molt de temps que anàvem darrera de localitzar les restes d’aquesta ermita de Sant Pere de Vilanova , i únicament la col·laboració del Josep Llobet i del Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló han fet possible assolir aquesta fita.

Rebia un e.mail en el que el Josep Llobet em deia :“ Diumenge 23 de setembre, mati a les 10 hores , trobar-nos al trencall de la masia Vilanova per visitar les restes de Sant Pere i tot seguit visitar Vilarasau Hora d’acabada màxima 12h 30"
Espero la vostra resposta” Josep Llobet

Ens trobaríem a les 9,45 al Ramonet d’Oló, on prendríem un cafè tot i fen temps per l’arribada del Joan Escoda. El trucàvem finalment al mòbil per constatar que hi havia hagut un malentès quan a l’horari, i anava de tornada a Mura. Tenim el compromís de tornar amb ell, ja que volíem recollir amb el G.P.S les dades per deixar constància de la latitud i longitud exacta on està localitzat Sant Pere de Vilanova.

A les 10,00 aturàvem el vehicle a l’aparcament de Sant Jaume de Vilanova, on hi havia força activitat, ja que la casa fa serveis de banquets per grups.

Saludàvem afectuosament els propietaris i els participàvem que – finalment – gràcies als nostres sherpas; Josep Llobet i Josep Canemasses, de l’Associació d’Amics del Castell d’Oló, contemplaríem les runes de Sant Pere de Vilanova.

El camí un cop arribats quasi al llit de la riera d’Oló, segueix sota les línies de molt alta tensió i abans d’un quilòmetre trobem a la nostra dreta un trencall que la vegetació comença a fer indistingible, i que en suau ascens ens portarà fins un petit pujol que bategem com de Sant Pere de Vilanova.

En aquell punt ens comenta el Josep Canemasses que gràcies a un pagès van tenir coneixement que s’hi trobaven els restes d’una ermita ; en el lloc hi ha una petita elevació coberta de vegetació, en la que clarament distingim els basaments d’una ermita romànica.

Ens comenten que varen fer la tasca de netejar i desbrossar l’indret de forma voluntària, però que des d’algun Departament de la Generalitat de Barcelona, se’ls va comunicar que no podien continuar amb aquella tasca, reservada als tècnics professionals.

Mai ningú ha vingut a documentar l’existència d’aquestes runes.

El Feliu Añaños i Masllovet i el Tomás Irigaray López recullen imatges de les restes visibles de les parets, de l’absis ,... per arreu trobem mostres de la intensa activitat depredadora duta a terme al llarg dels anys.

En la tornada a Sant Jaume visitem la seva ermita rodona, i son testimonis d’una conversa, en la que s’esposa clarament una sensació cada cop més punyent; la Catalunya interior, pateix alhora que l’abandó secular de l’Administració de l’Estat Espanyol, les conseqüències d’un centralisme barceloní, que valora únicament la continuïtat en el poder , que satisfer sense límit les demandes de la gran urbs li assegura.

Tot i subscriure íntegrament aquesta sensació, avui curulls d’emoció davant la fi d’una llarga recerca, no volem llençar llenya al foc.

En tot cas, i a qui correspongui, que prengui les mesures – democràtiques – que la Catalunya interior demana i necessita.

(c) Antonio Mora Vergés

Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba

Havíem assolit una fita llargament cobejada, en el moment que posàvem els peus damunt del solar on s’alçava fins a darreries del segle XX, l’ermita romànica de Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba. Documentada l’any 1.136

N’adquiríem certesa gràcies a la construcció d’una rasa oberta per soterrar possiblement connexions elèctriques, que ens permetia recollir imatges del que foren sens dubtes els fonaments del temple

Seguíem les indicacions d’un antic plànol - molt anterior a la construcció de la 25 - : I en arribar al trencall d’Oristà; tot just iniciar el descens, ens desviàvem a la dreta pel camí que porta fins al Serrat anomenat de Sant Martí , on localitzàvem gràcies a les imatges cedides justament per l’Arxiu Gavin , les minses restes de la que fou ermita de Puig Armengol o de Llosa- Corba , avui desapareguda,L’església fou venuda a la casa de Rocafort l’any 1835 quan la desamortització de Mendizabal; aquesta pràctica – vendes reals o simulades - era habitual per salvar les propietats de l’església. En tot cas, l’ermita romànica va anar a engrossir el patrimoni de Rocafort.

Està, acreditat que essent administrador el Dr. Anton Berenguer, es va arrencar el finestral de darrera l’absis [ molt semblant al que hi ha avui encara darrera l’absis gran de Santa Maria de l’Estany ], per a instal·lar-lo a la galeria de Rocafort. Quan a la resta de l’edifici i amb l’excepció de l’absis de pedra arrodonida al que no devien trobar-li cap utilitat, Sant Martí de Puig Armengol o de Llosa- Corba , va passar a ser la pedrera de Rocafort a profit dels seus jardins, pilastres i parets. Les darreres pedres i l’absis, anirien a Terrassola on es farien servir en les tasques de restauració. La desídia d’uns i altres [ els que no havien d’haver fet la destrossa, i els que justament tenien la tasca pública d’evitar-ho ] va fer que fos fins oblidat l’indret precís on és trobava.

Recollíem les imatges del que foren sens dubte els fonaments del temple, i les coordenades 737 mts. N 41º 54.209 E 2º 05.516 gràcies al Joan Escoda i Prats, que us han de permetre accedir fins aquest indret, si com nosaltres voleu saber el lloc exacte on s’aixecava Sant Martí de Puig-Ermengol o de Llosa- Corba.

© Antonio Mora Vergés

P/D

Les imatges en blanc i negre han estat cedides per l’arxiu Gavin, dipositat avui al Monestir de les Avellanes, a la comarca de la Noguera.

Donem les gràcies al Josep Maria Gavín i al Josep Sansalvador.

Univers Gelonch

Teníem reunió de l’Assemblea General de l’Associació Guimerà.info; de forma excepcional estava convocada el dissabte 24 de maig de 2.008, a la ciutat de Barcelona, concretament al número 56 del carrer Bailén.

Fèiem un esmorzar lleuger que ens deixava literalment “ un bon sabor de boca “ , i alhora en situació expectant pel que feia a la composició del dinar, ho entendreu ràpidament si us assabento de les referències del xef : format a les cuines “del Bulli” i “ del Gaig”, i amb l’experiència durant sis en la direcció de la cuina del Speakeasy;

Repassàvem entre altres temes les properes novetats que http://www.guimera.info/ posarà a la xarxa : no sabria dir-vos la prelació, però ben aviat podreu constar-ho ; http://www.valldercorb,.info/ vindrà a ampliar la minsa informació que ofereix avui la xarxa, sobre tots i cadascun d’aquests encisadors llocs que s’aixopluguen sota la denominació Vall del Corb , només com una mostra ;
Albió
Belianes
Ciutadilla
El Vilet (Sant Martí de Riucorb)
Guimerà
Llorac
Llorenç de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Maldà
Nalec
Rauric
Rocafort de Vallbona (Sant Martí de Riucorb)
Rocallaura
Sant Martí de Maldà (Sant Martí de Riucorb)
Vallbona de les Monges
Vallfogona de Riucorb
....

Ja en sabem certament alguna coses d’aquest món petit : Al voltant dels segles IV i III aC es van formar la majoria dels pobles que actualment formen la vall. A orde del Cister es va establir a la vall i es van erigir els monestirs de Santa Maria de Vallbona de les Monges, Santa Maria de la Bovera, Vallsanta (Guimerà) i el Pedregal (Talladell). Al Museu de Guimerà, [també possiblement en un futur Oficina d’Informació i de Turisme de la Vall del Corb] justament podeu admirar una exposició sobre el Cister en aquestes terres.

Tindrem també properament blogs a http://www.guimera.info/; aquesta és una primícia que personalment , m’omple de goig perquè ens ha de permetre alhora que millorar el nostres temps de resposta, pel que fa als concursos , Espai de Narrativa i Un Nadal de Conte, afegir també un espai per les històries - a l’estil de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ - que ens permetin fer conèixer millor aquesta part de la Catalunya interior.

El mati s’escolava entre exposicions, reflexions i propostes, que un cop enllestida la taula refaríem degustant els plats del Robert Gelonch i Barcenilla ; el carpacció al fum, el rissoto verd , fins a quatre esplèndides combinacions de gustos i colors, que des de les mans d’aquest cuiner, et retornen l’alegria de menjar; els postres sorgits també de l’innegable enginy del Robert, vindrien a confirmar-nos en l’encert ple, pel que fa al lloc escollit en aquesta ocasió per retrobar-nos els qui – de vegades contra tota lògica – volem també a la xarxa, mitjançant la pàgina web de http://www.guimera.info/ fer realitat cada dia, allò del “ continuarem fidels per sempre més, al servei d’aquest poble”!

Esperem poder-ho fer durant molts i molts anys.

Xerrava un moment amb el Robert Gelonch i Barcenilla, que em confirmava la procedència de “la terra ferma” del seu llinatge. La seva, com http://www.guimera.info/ és una aportació de QUALITAT, feta possible per la naturalesa generosa d’aquestes planes interiors.

Busqueu un espai a l’agenda i preneu nota :

C. Bailén, 56 Barcelona
Reservas: 93 265 82 98
GELONCH RESTAURANT

De res companys, de res; que no faríem per un amic, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Crònica d'un mati temperat, per les terres de Santa Maria d'Oló

Deixàvem el cotxe a les envistes de la Rodoreda, tot just els primers raigs de sol superaven el Serrat del mateix nom, per qüestions tècniques decidíem deixar les fotografies de la casa per la tornada, i començàvem a caminar pel GR 177 en direcció a Sant Miquel d’Oló;




la casa i l’església romànica es troben en un estat d’absolut abandó, fem les fotografies que en deixaran testimoni, i seguim el GR fins al trencall de la Rovirassa; iniciem un descens que ens durà quasi, fins al llit de la riera d’Oló, davant nostre veiem Sant Jaume de Vilanova, adossat al mas d’aquest nom, i ben aviat despertant la curiositat dels molts cavalls que pasturen, arribem a la Rovirassa, la casa denota la presència puntual però no constant dels seus propietaris i/o masovers , que hi deuen sojornar en ocasió d’atendre al bestiar de la seva propietat, ens arribarem encara fins a l’Heura on esmorzarem,





aquesta casa senyalada amb el número 23, possiblement en algun fogatge i/o cadastre, fa honor al seu nom; l’heura amaga misericordiosament les terribles conseqüències de l’acció del temps, la teulada ha cedit en alguns punts, i alguns sostres interiors han caigut, la imatge idíl•lica de la distància s’ha trencat, i aquí com a Sant Miquel d’Oló, la ruïna i la desolació s’han fet mestresses de la contrada.

Refem el nostres passos, i amb la llum del migdia recollim la imatge de la Rodoreda, la casa ens parla de temps millors, de magnifiques proporcions, amb una ermita adossada al cos principal de la masia, avui únicament es fa servir una petita part, i la resta de l’edifici presenta evidents signes de degradació; el manteniment del patrimoni rural demana canvis amb urgència, està bé destinar diners per a refer barris, més enllà de les lectures polítiques que legítimament tothom pot fer, això però ,no hauria de ser obstacle per a mantenir també el llegat arquitectònic dels nostres avantpassats, en forma de masies, ermites, esglésies,..... Em comentava un lector, resident des de fa molts a Catalunya, encara que nascut al sud, que aquesta tasca de conservació i manteniment fa molts i molts anys, que a la seva comunitat d’origen, la duen a terme.




No demanem doncs res impossible, únicament que en matèria de patrimoni rural, no sigui d’aplicació la agreujant molt especifica de “ser catalán”.

Ens aturaríem encara a Torigues, en aquesta esplèndida masia, també amb una petita església adossada, sembla que s’estan duent a terme obres de rehabilitació, malgrat les infinites dificultats esperonem des d’aquí als seus propietaris, alhora que ens congratulem en comprovar que almenys en aquest cas, es trenca la fatal tendència a l’abandó i la ruïna.



Iniciem la tornada per la carretera local que uneix Santa Maria d‘Oló, amb l’antiga Parròquia de Sant Joan d’Oló, d’ença que es va asfaltar – d’això en fa molt de temps - aquesta via no ha rebut cap manteniment, està clar que hi ha un escàs nombre d’usuaris, i si fem cas dels noms que anem veiem durant el recorregut, La Deu, Puignero, Vilarassau, La Plana, Sant Joan d’Oló , la major part d’ells son catalans; no calen doncs més explicacions, o si?.

Em crida l’atenció la figura d’un home de color, que descalç damunt l’herba d’un prat, i orientat clarament al mati, a la Meca, prega.

La seva oració va adreçada a un Déu al qui donen un nom diferent al que nosaltres li donem, m’afegeixo íntimament a la seva pregaria i l’amplio; que el bon Déu escolti la pregaria que els nostres polítics no volen sentir, i no permeti l’anorreament definitiu del llegat dels nostres pares ; amen !

© Antonio Mora Vergés

Èxtasis romànic.

Accedíem a l’interior de l’església de Sant Jaume de Vilanova, de les poques de planta rodona, d’un diàmetre de 5,20 metres, del que sobresurt a llevant l’absis semicircular. La simplicitat del romànic es veu aquí reforçada per la volta simètrica com una petita cúpula , en la qual hi ha quatre fornícules; la sensació de recolliment, quasi de “contacte físic “ amb la divinitat ,es fa present tant bon punt entres dins l’edifici.

Havíem al llarg dels anys, anat accedint a l’interior de la major part de les esglésies i/o ermites romàniques del terme de Santa Maria d’Oló; darrerament havíem trobat unes runes, en la vessant nord de la riera, que podrien pertànyer a Sant Pere de Vilanova; únicament ens mancava conèixer l’interior de Sant Vicenç de Vilarassau , conservada també perfectament, perquè com Sant Jaume , i Sant Feliuet de Terrassola , han tingut la sort de trobar uns propietaris que alhora que recursos econòmics, tenen “sentit de país “ .

Sant Joan Vell, ja sense sostre, està qualificada pietosament per l’Ajuntament d’Oló, amb l’asterisc * estant en runes, malgrat no tenir aquesta qualificació; Sant Miquel està molt malmesa , i és únicament qüestió de temps – poc temps – que s’acabi d’enrunar la teulada, això si abans no ho fan alguns brètols; la Santa Creu de la Plana, presenta també un estat de degradació notable, malgrat que la teulada – almenys quan la vàrem visitar – es conservava en la seva totalitat.

Únicament les tres esmentades, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliuet de Terrassola i Sant Vicenç de Vilarassau, permeten encara l’ús religiós, sense cap risc derivat de l’estat dels edificis; Santa Creu de la Plana, presenta seriosos problemes d’estabilitat, i quan a la resta, Sant Miquel, Sant Joan Vell i Sant Pere de Vilanova, en diferents nivells, son únicament com ho qualifica l’Ajuntament d’Oló * runes històriques.

Feu-vos amb un plànol de la zona, i avui una, demà l’altra, aneu resseguint el terme de Santa Maria d’Oló, i com nosaltres comprovareu, que aquí com enlloc es pot viure un èxtasi romànic.

No us faci mandra, que el camí més llarg comença sempre fent una primera passa.

(©) Antonio Mora Vergés

El deute Perpetu. La mort civil a Espanya.

Per endavant una concepció arrelada ja en el moll de l’os. Patim –possiblement des de fa segles- el mals governs d’uns i altres, i llevat d’un miracle [ la mortaldat sobtada de TOTS ELS POLITICS] , això – el mal govern - sembla que ho patirem pels segles dels segles.

Quan una empresa- fins i tot espanyola – fa fallida, els creditors podem demanar únicament la satisfacció dels seus crèdits, fins la definitiva liquidació de la raó social. La diferència fins al total import del deute, l’assumeix com a pèrdua el creditor.

Quan una família espanyola fa fallida – Europa is diferent - , els creditors demanen la satisfacció dels seus crèdits consumin la totalitat del patrimoni familiar; la diferencia obligarà indefinidament, amb tots els seus bens presents i futurs, a la família que certament no aniran ja a la presó per deutes – almenys mentre escric aquestes ratlles -, però quedaran inhabilitats eternament per exercir qualsevol activitat. Els creditors podran instar sempre, noves demandes i afegir interessos i més interessos, fins al moment de la mort del deutor.

Llegia que des d’algun estament professional - darrer reducte on encara resta, o almenys ho sembla, una mínima honestedat - , s’ha demanat al Govern, Progressista, Ecologista i d’Esquerres, que modifiqui – en el sentit de copiar literalment la normativa que s’aplica majoritàriament a Europa – la legislació Espanyola.

¿ Sabríeu dir quin és el sector que s’hi oposa més aferrissadament ?. Doncs l’he encertat de ple una vegada més si senyor !, bancs, caixes, cooperatives de crèdit i similars, allò que s’anomena el sector financer !.

L’any 1.978 votàvem una Constitució, val a dir que molta gent, sense creure ni poc ni gaire, que els drets que s’hi recollien passessin mai a tenir aplicació, cal recordar de on veníem, i quina mena de personatges apadrinaven el invent !. 30 anys desprès, algú en sap alguna cosa de:
El dret a la feina, a la vivenda, a la presumpció d’innocència, a la contribució en funció de la capacitat econòmica de cadascú , a la distribució equitativa de la riquesa, a ..... , no puc continuar amic lector, els ulls se’m omplen de llàgrimes, i contra la meva raó i voluntat sento créixer dins meu l’odi !. M’aturo.

Us demano un favor als que teniu encara un bri d’humanitat. Ni que sigui només un !. Demaneu per tots els medis als nostres polítics, de tots els àmbits, Municipis, Consells Comarcals, Diputacions i/o Governs Autònoms i per descomptat al Govern del Regne d’Espanya, que governin pel poble, però amb el poble. Només així, algun dia – llunyà dissortadament encara – podrem viure en llibertat i democràcia, vius de ple dret fins al darrer moment de la nostra existència.!

Maleït el que violi els drets de d’immigrant, l’orfe i la vídua. Amen !

© Antonio Mora Vergés

El romànic oblidat.

La Vall de Boi, va tenir en el seu moment, el reconeixement per al seu romànic, de la distinció de ser considerada Patrimoni de la Humanitat.

A Catalunya n’hi ha més d’art, romànic i d’altres períodes i estils; el greu problema que pateixen aquestes veritables joies de l’art i la cultura, rau justament en que son patrimoni de la Inhumanitat, en la seva forma més perversa, l’oblit, l’abandó, l’espoli,... ; la pèrdua en definitiva per a tots , d’aquestes vestigis de la nostra cultura, de la nostra història col•lectiva.

Dissabte 5 d’agost de 2006, passaven pocs minuts de les 7,30 quan recollia al Tomàs, per iniciar un viatge en el que volíem trobar i fotografiar les restes d’algunes de les ermites romàniques del terme d’Oló; pel que fa a Sant Martí de Puig-Ermengol, TROBADA

les seves runes van ser cobertes per la C-25, amb l’única excepció dels materials que en Joan Raurell Ges, ermità i conservador de Sant Feliuet de Terrassola ,

va poder recollir i aprofitar en la reconstrucció de l’església esmentada.

Sant Pere de Vilanova

que presumiblement es troba davant per davant de Sant Jaume de Vilanova, desprès de pentinar intensament la zona, vàrem desistir i esperem en alguna ocasió poder-la trobar amb la col•laboració de persones coneixedores, com poden ser el mateix propietari del Mas Vilanova, o el de Bojons, que malgrat trobar-se apartat, sembla conèixer molt bé l’indret; el masover del Verdaguer, va manifestar no haver sentit mai abans en els vint-i-cinc anys que viu a la casa, res de les esmentades runes de Sant Pere de Vilanova. TROBADA

El propietari de la Torre de Vilanova estava absent, i la casa malgrat la seva prestància, envoltada de materials de construcció, aparentment reciclats d’altres finques, transmetia una sensació de tristesa i lletjor.

Sant Jaume de Vilanova,

adossat al Mas d’aquest nom, llueix esplèndidament, amb senyals però d’una restauració i/o neteja recent.

Molt altrament, Sant Miquel d’Oló,

i el mas d’aquest nom, son hores d’ara únicament ombres d’un passat, al que l’ajut inestimable de l’acció vandàlica d’alguns, i l’omissió criminal d’altres, sumada a la tasca silenciosa, però tenaç , del temps, els elements i la natura farà desaparèixer no més enllà dels propers deu anys.
Sant Vicenç de Vilarasau,

adjunt també al mas d’aquest nom, sembla gaudir de millor estat de conservació, diem “sembla”, perquè en absència potser dels propietaris, el gossos de la finca, extremament agressius i lliures de qualsevol lligam i/o cadena, ens van fer pensar, que el desig de veure l’ermita, s’havia de considerar de menor importància, que el de conservar la nostra indemnitat física.Intentarem concertar una visita en una propera ocasió.

L’ermita de la Santa Creu de la Plana,

tot i trobar-se molt malmesa, conserva encara la teulada ; esperem que la propietat , conscient com és de la importància de l’ermita, trobi els recursos econòmics necessaris pel seu arranjament.

Quan a Sant Juan Vell,

prop de llit sec de la riera d’Oló, convertir ja en patró de la sequera, de l’oblit i la desmemòria , l’afegim aquí als únics efectes de deixar constància del ric patrimoni col•lectiu que de forma barroera s’ha perdut en els darrers anys.

Des de les runes de tots aquests llocs, s’alça un clam al cel, maleït el govern que provoca la fugida de les persones del medi natural, i la pèrdua del patrimoni col•lectiu d’aquest boci de món, que uns i altres diuen que és una Nació !

© Antonio Mora Vergés

Tornada a la riera de Mal Rubí.

Ho he vist escrit també com Malrubí, en un i altre cas, el nom i les altes parets que en alguns indrets marquen els límits, ens fa pensar en que lluny de l’acció benèfica que històricament exercien les aigües del Nil a Egipte ; les riuades, dites també en la catalana llengua rubinades que baixaven pel llit d’aquest corrent d’aigua, comportàvem sempre resultats calamitosos per a les finques colindants i els seus moradors i/o propietaris.

Havíem vingut al setembre, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares , l’Antonio Mora Vergés, i el Santiago Moya i Romero. Donàvem per desaparegut el molí del Clapers, i finalment no aconseguíem accedir al molí, ni a les runes de la Sala del Solà de Sant Esteve, ni a l’ermita que vèiem però des de la riba contraria. (*)

Ens trobàvem en aquesta ocasió, a darreries d’octubre , a les 9,00 a l’aparcament de l’Urbisol, amb el Joan i el Jesús Escoda i Prats, en aquesta ocasió ho intentaríem, els esmentats Joan i Jesús, el Tomás Irigary López, i l’Antonio Mora Vergés. Veníem de quatre poblacions diferents que pertanyen a tres comarques.

El Mal Rubí ens espera curull de colors, grocs, daurats, vermells, verds, el creuem per sota de la finca de Vilagonella, i comencem a pujar fins veure les runes immenses de la Sala del Solà de Sant Esteve, que deixem a la nostra esquerra per arribar-nos fins l’ermita de Sant Esteve de la que diem en la crònica d’aquella sortida [*] “ que des de la distància sembla mantenir un bon estat de conservació. Els binocles ens confirmaran que dissortadament això és únicament un miratge “. La realitat és molt pitjor del que ens podíem imaginar ; la porta està oberta, les tombes trencades i plenes de runa diversa, les bigues al límit de la seva resistència denuncien un abandó infinit, la teulada ha cedit ja en algun punt, i podria cedir en ocasió d’un temporal de pluges i/o d’una nevada. Deixem la porta ajustada, i abans de marxar alcem al cel un prec. A qui pertoqui que hi posi remei urgent !!!!

Refem els nostres passos i anem a comprovar les excepcionals dimensions de les runes del Solà de Sant Esteve, que son les que ens fan pensar en atorgar-li el tractament de Sala. El conjunt d’edificis arribava esglaonadament fins quasi el llit de la riera, on trobem encara l’edifici del molí, hi havia dos moles, i malgrat les esllavissades, la brusca, la vegetació arbustiva i les runes, acabem localitzant la bassa coberta on es guardava l’aigua que feia anar els molins. Tot està molt i molt malmès.

Esmorzem al costat del molí al resguard del vent i sota un sol que ens alimenta tant com els entrepans i/o les fruites.

En la tornada farem encara un darrer intent per localitzar les restes del Molí del Clapers. Desistim finalment , no sense però assolir per part del Jesús Escoda i Prats el cim de la gran pedra que un cop passada la riera pel GR 177-1 senyoreja un ampli camp que limita amb la corrent d’aigua.

Costa de creure, que no quedi ja ni una paret, ni la més mínima senyal d’uns edificis que varen deixar-se d’utilitzar fa més –o fa només - de quaranta anys !.

© Antonio Mora Vergés

Preu de Mercat.

No podia creure'm l'oferiment que el meu desconegut – inidentificable, darrera d'un anònim – em feia per telèfon, m'oferia la mà presumptament corrupta d'un funcionari d'hisenda per 150€ !!!!!!!

Està clar que l'import és del tot desmesurat, tota vegada que un corrupte, - real o presumpte - no val absolutament res !!!

El que va fer que se'm ericessin els cabells de tot els cos, fou la constatació que la vida humana cotitza molt a la baixa !!!. També la ma d'un home honrat, d'un treballador, jubilat, pensionista, la d'una mestressa de casa, la d'un artista, la d’un escriptor; la meva pròpia ma valia com a molt 150 € !!!

Està clar que la cobdícia no trenca únicament el sac !!!, trenca allò que fins fa poc, ens donava la qualitat d'humans, la consciència !!!!

El meu interlocutor, m'oferia fins rebaixes, si enlloc de fer-ho al presumpte, ho feia en la persona de la seva muller i/o dels seus fills/es; també una mena de descompte per quantitat, si – tenia una llarguissima llista – triava més d'un dels personatges que amb nom i cognoms, i amb el càrrec al costat anava desgranant, ho podia fer durant hores i hores, Administració per Administració !!

No donava crèdit al que estava sentint !, ni en els pitjors malsons d’aquest llarg post-franquisme, la materialització de les malediccions de Déu, Dt. 27,19 i 27,25 es plantejava com a possible!, està clar que la supèrbia dels conqueridors ens havia donat i ens donava – cada dia – ocasió de maleir-los, però tampoc esperàvem el compliment literal de la promesa de Déu !.
Cabia esperar-s’ho racionalment si ens ateníem al crescendo de la corrupció, on s’afegien cada dia, ,més i més noms : Coslada, Marbella, Andratx ,.... i en la que els poders públics hi tenien sempre un paper principal.

Recordava aquella història en la que un Rei decidia encarregar-se de tasques humils per conèixer els veritables problemes de la gent; li varen encarregar justament netejar l’escalinata del Palau Reial, i va començar a fer-ho pel esglaó inferior, desprès el segon ,... fins que l’encarregat li va cridar l’atenció, tot i dient-li que una autèntica neteja, NOMÉS era possible, si començava des del esglaó més alt i continuava fins arribar al nivell del sol. Durant tot aquests anys, en aquest país nostre s’ha fet justament el contrari, i tenim ara un rècord pel que fa als pobres de solemnitat OFICIALS [ és a dir, aborígens del país ], superem ja el 20% de la població total, i si afegim aquí als anomenats IL•LEGALS, superem amb escreix el 25% , amb números rodons més d’ONZE MILIONS DE PERSONES !!!!. Això sens dubte és el brou adequat pel creixement de tota mena d’associacions delictives.

El meu interlocutor continuava enraonant, quan vaig penjar el telèfon; desconec si ho va interpretar com un “no m’interessa “ , tinc clar des d’aleshores amic lector, que la mà amb la que fas anar el ratolí mentre llegeixes aquest relat, o amb la que aguantes el foli on algú l’ha imprès, té en el millor dels casos un valor màxim de 150€, i llevat de produir-se canvis molt radicals pel que fa a la distribució de la riquesa, valdrà cada cop menys !!!!

© Antonio Mora Vergés

Quo Vadis ?

Imagineu-vos sentir com en les antigues històries de Walt Disney : desde la tierra de la corrupción , QUO VADIS ?

La gent que treballa està espantada, pateix els efectes del que ja s’anomena el síndrome de la crisi immobiliària; he pogut veure les estadístiques de demandants d’habitatge i d’habitatges disponibles, i us avanço com més tard a l’inici del 2.010 un nou i més brutal augment dels preus, que vindrà donat per l’escassetat d’oferta com a conseqüència, de l’aturada brutal que patim d’ença de mitjans de l’any 2.007. Contesteu-vos a la pregunta següent : qui serà el propietari aleshores de la major part del parc immobiliari ?

El fet cert però, és que la major dels ciutadans intentaran si més no augmentar els seus nivells d’estalvi, i malgrat que això farà sens dubte davallar el negoci entre d’altres de les agencies de viatges, cal fer-ho, com deixar de fumar; intentar menjar de forma saludable; practicar – en la mesura de les nostres possibilitats - el sexe; i aprofitar per Conèixer Catalunya.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/ us ofereix – gratuïtament, a dia d’avui - més d’un suggeriment per cada dia de l’any ! , i no tenim intenció d’aturar-nos en aquesta tasca apassionant i apassionada!

Hi ha llocs que cal veure: Les tines de les Valls del Montcau; les sínies i molins del curs alt de la riera de Talamanca , i Sant Esteve de Vila-Rasa a Talamanca; el Salt d’aigua de la Tosca, en el paratge d’aquest nom prop ja de Marfà , El Roure del Giol, Santa Coloma Sasserra, les runes de Santa Maria Savall, i la Fageda de Sauva Negra a Castellcir; el naixement de la Riera de San Joan , El Rubió , la Sala de Llogari i el Codro Bressol a Monistrol de Calders; Viladecavalls, la Colònia Jorba i l’entorn de les Tàpies a Calders ; el Comunidor de Sant Joan d’Oló, la Santa Creu, Vilarasau, Sant Miquel, Sant Jaume de Vilanova, Sant Feliu de Terrassola i la Vila antiga de Santa Maria d’Oló; la Bauma de l’Espluga i/o dels Anglicans i el Parc de l’aigua a Sant Quirze de Safaja; la Bauma Rossa sota mateix de Sant Miquel del Fai; la Roureda de la Casa Nova a Collsuspina; el Monestir de l’Estany, on es venera la Mare de Déu de la Llet; Moià i el seu casc antic obert tots els diumenges; Castellterçol i la casa on va néixer Enric Prat de la Riba, “pare” de la Catalunya Moderna; la Vall Deliciosa ,entre Castellar del Vallès i Sant Llorenç Savall; el Montcau ; La Mola de Sant Llorenç, les restes de l’Hostal i l’ermita romànica de Sant Jaume de Vallhonesta, Santa Maria del Puig i la Colònia Sedo a Esparreguera ; Sant Pere Sacama, Sant Salvador de les Espases a Olesa, Toudell a Viladecavalls del Vallès,....

Us calen poques coses bàsiques: un calçat adequat, un mapa si com nosaltres no sou –encara – usuaris del G.P.S, uns binocles lleugers, màquina de retratar i/o filmar ; us aconsellem també portar una llanterna de les que funcionen sense piles, aigua per a beure, quan al barret si en trobeu millor de palla que de roba, una capellina – de vegades plou - , i com a mínim uns mitjons de recanvi, un dia o altre tots acabem posant la pota, oi ?. Ah! La motxilla lleugera però de qualitat.

I com ja ho teniu tot, quan us preguntin; Quo Vadis ?, ja sabeu que contestar, oi ?.

Anem a Conèixer Catalunya !

© Antonio Mora Vergés

P/D fotografies cedides per la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/

El record de les Basses de l'Estany.

Que us podem dir de l’Estany ?. En primer lloc que poseu el nom d’aquesta Vila del Moianès en el calendari de llocs per visitar, en segon lloc que l’accés el teniu : des de Moià, i des de la C-25 al trencall de Santa Maria d’Oló – Oristà, i en tercer us explicaré la sortida que sota el mestratge del Feliu Añaños i Masllovet, ens portava fins aquest indret a la recerca d’unes basses d’aigua.

Participàvem de la recerca; el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, expert fotògraf i pel que fa a nosaltres, valuosa font d’informació en tot allò que fa referència a l’edició de mapes i localització de llocs i indrets; l’Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés; ens feia de sherpa el responsable de la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , Feliu Añaños i Masllovet.

Creuàvem la Vila per arribar-nos fins al monòlit de Sant Pere del Coll de la Crossa, el lloc tingué segons sembla activitat en el període 1485-1700 [ fora possible trobar alguna imatge d’aquesta ermita ? ] , des d’allà i seguint el camí de Santa Maria de D’Oló, ens arribaríem fins al primer objectiu del mati ; la bassa o millor bassal de Montfred , prop de les runes de la casa homònima; ens sobta no poc, la denominació d’aquesta casa atès el fet que es trobava en una fondalada. Una possible explicació podria venir de la procedència d’alguns dels masovers en algun moment del passat. El Monestir de l’Estany fundà l’any 1.100 Sant Pere dels Arquells, prop de Cervera, en l’ampla Vall del riu Ondara, que neix justament sota Santa Maria de Montfred, trobareu una crònica del lloc a http://coneixercatalunya.blogspot.com/ . Trobem efectivament la bassa que possiblement com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua ens explica de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.

Refem els nostres passos, a la nostra dreta retallant-se contra l’infinit veiem Puigmartre , la magnificència de la casa, mirador excepcional del Moianès, s’adiu malament amb l’origen del peculiar topònim [ Puig del màrtir o del martiri ] , i és que sortosament les coses acostumem a evolucionar sempre cap a millor, oi ?. Coincidim a la plaça de l’església amb un grup nombrós de persones, que llueixen les seves millors gales; la presència d’un descapotable blanc, un d’aquells vehicles de les pel·lícules americanes, guarnit de flors ,ens indica que possiblement s’està duent a terme una cerimònia de casament. Que la Mare de Déu de la Llet, atorgui als contraents tota mena de benaurances.!

Fem via cap a la masia coneguda com el Grau o Grao, topònim descriptiu, tota vegada que indica una relació vers l’entorn immediat. L’Estany deu el seu nom al fet natural que per un fenomen típic d’endorreisme es convertia aquest paratge en un estany pantanós, la casa esmentada la trobem en un lloc elevat. Davant de la imponent fàbrica de l’edifici, amb vistes sobre el Monestir i l’església son perfectament visibles els restes d’una gran bassa –actualment buida i descuidada- entre quines funcions deduïm la de donar servei a l’Abadia. Nosaltres cercàvem però – com en el cas de Montfred - el bassal o bassot del Grau, que està justament a la cara de la tarda, prop del camí pel que s’accedeix al cementiri de l’Estany, la bassa com a conseqüència de les darreres pluges està plena a vessar; la coloració rogenca de l’aigua , i la seva ubicació al límit d’un fort pendent ens expliquen de forma molt gràfica la procedència d’aquesta reserva d’aigua.

Recollim imatges del Grau, a la paret de la tarda trobem una prova evident de com aquestes grans construccions es feien i refien al llarg dels segles; al costat de la porta d’accés, de forma nítida son perceptibles les senyals d’un porxo i/o galeria, que va ser tapiat. Ens agradaria accedir a l’interior d’aquesta històrica mansió, abans que el temps i la incúria, la redueixin com Montfred a l’estat de ruïna absoluta.

Ens acompanya la pluja quan iniciem el retorn.

© Antonio Mora Vergés

Entorn de les Tàpies. Calders

Les pluges d’aquest singular maig del 2.008, havien fet concebre l’esperança al Feliu Añaños i Masllovet de poder veure en tot el seu esplendor el salt de la font de les Tàpies; el lloc de llegendària fama rep el nom, com la excepcional roureda que creuarem, de la propera Masia, que situada en un encreuament de l’antic camí ral de Barcelona a Vic, exercí com Hostal.

Sortien de Sabadell a les 7,45 el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antoni Uriz , a les 8,00 s’afegia al grup a l’alçada de la benzinera de Sentmenat, l’Antonio Mora Vergés, i puntualment a les 9,00 ens trobàvem amb el Joan Escoda i Prats, que ens esperava a l’entrada de la pista, que des de la carretera Manresa –Vic ens permetrà arribar-nos a les envistes de la casa, i d’alguns dels llocs encisadors que amaga aquest racó de món.

Les Tàpies amb l’esvelt campanar de torre quadrada de la Capella de la Immaculada, i les més que grans dimensions que conserva encara del seu període com Hostal del Camí Ral, se’ns apareix entre la boirina; justament aquest fons blanquinós que farà difícil sens dubte la feina dels nostres fotògrafs, li atorga una especial majestat aquest mati del dissabte 17 de maig de 2.008.

Agafem tot i la intensa mullada del terreny, el petit corriol que ens conduirà al llit de pedres que la riera ha llaurat al llarg dels segles, damunt justament del lloc per on es precipita dins la fondalada , ens cal la màxima cura en el nostre descens, les pedres i la terra mateixa estan curulles d’humitat. L’espectacle mereix córrer el risc , i observem des de l’alçada el grup de plàtans superbs que exerceixen alhora , funcions de protecció i de defensa del lloc. El saltant ha conformat un bassot on veiem nedar peixos de gran proporcions; sota la bauma trobem un gran safareig que rep l’aigua que mitjançant un tub de plàstic, ha fet prèviament accionar una petita instal·lació de producció elèctrica. Recollim imatges d’aquest paratge d’extraordinària bellesa.

Tornem per l'ample camí marcat amb senyals de colors blanc i groc, i ens aturem a la roureda on esmorzem a les envistes de la porxada i galeries de les Tàpies, executades possiblement durant els segles XVIII i XIX quan es dugueren a terme les ampliacions que demanava l’ús com Hostal. Ens agradaria accedir si més no, a l’interior de la Capella de la Immaculada, ho demanarem a la propietat.

El Joan Escoda i Prats, al qui va fer molta gràcia la denominació Sala, per a referir-se a les residències senyorials o de gent notable que s’ha conservat en la toponímia catalana, comenta que ja li atorgaré la distinció a les Tàpies. Mèrits no li falten a la propietat, però llevat dels supòsits d’un us antic,- com La Sala de LLogari, a Monistrol de Calders - únicament en casos com el proper Llucià, on trobem al ensems: gran casa, església i cementiri, sóc partidari d’aquest reconeixement.

En el camí de tornada advertim l’absència quasi absoluta de roselles en els camps que envolten la Masia de les Tàpies, la finca està situada a l’oest del riu Calders, mentre que els camps a l’est d’aquesta corrent fluvial els trobàvem curulls en ocasió de la sortida que batejàvem com, Viladecavalls de Calders. http://coneixercatalunya.blogspot.com/

Ens cauen algunes gotes quan arribem al vehicle. Que més podem demanar ?

© Antonio Mora Vergés

POSEM QUE PARLO DE MOIÀ....

Dins del terme de la capital d’aquest territori serè i/o en el seus límits , trobem un bon nombre d’edificis religiosos de diferents èpoques, entre els que volem ressaltar :

Sant Jaume de la Coma, existent ja el 1063 i refeta el 1683, la capella ermitana de Santa Magdalena, prop del Mas Serramitja, dalt una carenada, existent al segle XIII i refeta al XVIII, La capella de Santa Eugènia de Gomar documentada des de l'any 951 , la capella de Sant Jacint del Mas Busanya,damunt la línia de partió del terme amb el de Santa Maria d’Oló, Sant Esteve del Solà,...i prop de l'actual cementiri la capella de la Mare de Déu del Remei obra del segle XVII.

Sant Jaume de la Coma , existent ja el 1063 i refeta el 1683, el nom fa justícia al lloc, si com recull l’enciclopèdia, una coma és ; Prat alterós, generalment situat en cims aplanats, ric de bon herbatge i molt estimat per a pastura.

la capella ermitana de Santa Magdalena, prop del Mas Serramitja, dalt una carenada, existent al segle XIII i refeta al XVIII

Santa Eugènia del Gomar, segles enrere, en concret als segles XI i XII, funcionà també com a parròquia dins el terme de Moià, propera al Gomar, mas que es troba a ponent i proper a la carretera de Manresa a Vic, gairebé a tocar del límit amb Collsuspina. Fou agregada a la parròquia de Collsuspina el 1878. La capella de Santa Eugènia és documentada des de l'any 951, igual que el propietari rural Gomar, que va donar el nom al mas. Des del segle XIII fou una simple capella de la parròquia de Santa Coloma Sasserra. De la capella de Santa Eugènia en resta sencera la capçalera rectangular i murs de la nau que indiquen que era una capella pre-romànica, aixecada al segle X.

Capella de Sant Jacint prop del Mas Busanya dins del terme de Moià.

el Solà de Sant Esteve : Antiga masia del terme de Santa Maria d'Oló (Bages), de la parròquia de Sant Joan d'Oló, a l'extrem meridional del terme. És coneguda des del 1270; la capella de Sant Esteve fou construïda el 1682, dalt un turonet proper al mas. No té culte.

capella de la Mare de Déu del Remei obra del segle XVII.

Un consell, aneu-los a veure tant aviat com us sigui possible.

© Antonio Mora Vergés

Ronda circular pel sector nord-est de Moia.

A l’alba del dissabte 19 d’abril de 2.008 hi havia un cel clar i sense núvols, així com feia una suau temperatura primaveral que incitava a emprendre l’excursió prevista pels voltants de Moià. Així doncs, a les 8 hrs. ens trobàvem : el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomás Irigaray i Lopez l’Antoni Ibáñez i Olivares i jo mateix, l’Antoni Uriz i Rodríguez, a la Plaça Granados de Sabadell, ben disposats. Sortíem per carretera fins a Moià i, un cop hi varem arribar, a les 9 hores i en un lloc prèviament determinat ens trobàvem amb el nostre amic Josep Láinez, expert coneixedor de la flora i fauna del Moianès.

Així doncs, tots plegats ens posàvem en marxa per un camí que surt del nord-est de Moià en direcció Sant Pere de Ferrerons. Caminàvem entre boscos i prats, i a la vista teníem un horitzó ondulat de turons. Atès que feia poc que havia plogut, el terra del camí estava fangós i esquitxat de tant en tant per tolls de totes mides que gustosament havíem d’esquivar. Els camps es veien amb nítida transparència verds i agraïts per la benedicció de les darreres pluges, de manera que nosaltres també ens sentíem alleugerits ja que per fi s’havia trencat la persistent sequera de l’hivern.

Varem fer una breu parada a l’àrea de lleure del Molí Nou, paratge molt agradable solcat per un rierol i ple d’arbres d’alçada considerable, el qual està ben condicionat amb taules i bancs de fusta per gaudir de la natura, i amb un pontet de fusta. Una mica més amunt les aigües estan retingudes en un petit embassament, que també fou objecte de la nostra admiració. Ja hi havia sobrats motius per fer fotos.

Varem reprendre el camí, que anava pujant, i més amunt, a un costat vèiem uns camps tancats on galopaven alegrement uns cavalls, i poc desprès a un parell de cadells que s’estaven banyant en un toll del camí –i aquests estaven tant absorts en això que no paraven un moment mentre nosaltres passàvem pel seu costat amb un somriure. Veritablement, tota la natura –flora i fauna- estava plena de vida. A més a més, el nostre amic Josep Laínez contínuament ens anava mostrant nius de fusta per ocells que ell mateix havia fet i penjat sobre alguns arbres, o bé petjades de senglars sobre el fang del camí o alguna teixonera. A un costat, el conjunt d’edificacions rurals de Mas el Riu i els prats que l’envolten on pasturaven unes vaques ens va delectar. El paisatge era realment bucòlic. I dalt de la muntanya, sota l’alzina de la Bassa del Riu i envoltats d’un prat florejat, recuperàvem forces amb un bon esmorzar.

Al capdamunt del camí varem arribar a S.Pere de Ferrerons. Es tracta d’una petita parròquia l’església de la qual ja existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L’edifici actual fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics i la torre campanar, que és bàsicament una edificació de la fi de l’època romànica. A més de l’església, que ha estat transformada diferents vegades, forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler. El conjunt es troba abocat per un costat sobre una pendent esglaonada en un paratge preciós amb vistes llunyanes fins a Moià i Montserrat.

El camí de baixada va ésser igualment amè. Varem passat al costat del Mas la Granoia, amb la cúpula verda de la seva torre resplendint pel sol, i més endavant admiràvem el Pont Romà de les Graus, testimoni quasi etern del temps amb el seu ample arc de pedra.

Les càmeres fotogràfiques no havien parat en tot el viatge. Finalment, arribàvem de tornada a Moià.

En conjunt, aquesta petita excursió (que no arriba a 10 kms.) va deixar-nos una impressió d’allò més agradable. Per la variació de vida, paisatge y construccions de diverses èpoques que havíem vist, veritablement no es podia demanar més.


Antoni Uriz

Territori Lainez

Ens convocava el Feliu Añaños i Masllovet , havien de trobar-nos el dissabte 9 de febrer a Collsuspina amb el Josep Lainez, http://www.joseplainez.org/ naturalista i enamorat d’aquesta comarca natural del Moianes; el menjador del Forner, càlid i acollidor, serà el punt de trobada.

A les 8,00 sortien de Sabadell : l’Antoni Ibáñez, El Feliu Añaños, l’Antoni Uriz, i en un segon vehicle l’Arcadi Buscà i la Rosa Suau, els tres darrers s’iniciaven en aquesta peculiar forma nostra de conèixer Catalunya http://coneixercatalunya.blogspot.com/ ; em recollien a les 8,15 a l’inici del Passeig a Castellar del Vallès, i començàvem a fer camí vers l’altiplà.

En el viatge l’Antoni Ibáñez ens posava al corrent del seu nomenament com ecònom de la seva Parròquia. El felicitàvem tots molt cordialment.

Amb catalana puntualitat esmorzàvem de forquilla i ganivet; embotits, pa torrat amb tomàquet, bacallà a l’ allet, llom a la brasa, bon vi, aigua, gasosa ... finalment decidíem perdonar el cafè, per allò que la companyia és molt bona però .....; ens convidava el Feliu Añaños.

Deixàvem els cotxes prop del camí asfaltat que mena fins a Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima , i començàvem a caminar; un bon tram pel GR-177 i la resta per la pista particular, on un cop superada la barrera metàl·lica , saludaven al roure de Voladeres, escrit a la porta de la masia amb B; ens aturàvem més que a contemplar l’edifici, molt restaurat, les fantàstiques vistes que te damunt la vall, i seguíem fins el nostre objectiu darrer; la Cendresa.

M’explicava el Josep Lainez que volia introduir millores a la seva pàgina; pels seus coneixements tècnics i la seva bonhomia , l’adreçava al Joan Escoda , i tinc la confiança que s’entendran mot, bé l’autor de http://percaminsdelbages.blogspot.com/ i el de genm@joseplainez.org ,
ambdós hostes i amics de http://coneixercatalunya.blogspot.com/

La Cendresa fou sens dubte en el seu moment una gran casa, trobem restes de dos grans edificis, un d’ells clarament la casa principal, amb almenys dos pisos i/o nivells, i entre les runes de la planta baixa identifiquem clarament el forn per coure el pa.

El lloc avui està pràcticament cobert de vegetació i brusca, costa imaginar-se els camps de blat que van fer necessària la pallissa, i encara més per la seva absència, el bestiar de diferents espècies que ocupava les plantes baixes d’ambdós edificis. Contra la opinió general, insistim en el fet ,que del creixement exponencial de les superfícies arbrades , únicament se’n poden derivar perjudicis per a tothom.

En la tornada el grup de Sabadell, s’arribarà fins a Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima , jo per la meva part, m’arribaré en companyia del Josep Lainez, fins al trencall de Santa Eugènia de Gomar , on ens acomiadarem fins una propera ocasió.

Disposo quasi de mitja hora, per arribar-me fins a la masia de Gomar; els gossos em reben amb els seus lladrucs, que ràpidament esdevenen complicitat amable, en constatar les meves bones intencions. L’esforç no rep la compensació esperada, les runes de l’esglesiola pre-romànica descoberta fa pocs anys per l'historiador A. Pladevall. , presenten un estat d’absolut abandó, i tenen clarament una destinació de magatzem d’estris inútils, malgrat tot conserva parcialment sencer el santuari carrat i les parets de la nau que ja no té volta. En el meu retorn fins a la carretera, on esperaré el vehicle de l’Antoni Ibáñez, penso que aprofitant aquesta eufòria de les eleccions, potser fora arribada l’hora de posar remei a la ruïna dolorosa ,en que tenen el nostre patrimoni històric i cultural, els governs dels diferents signes.

Els companys que venen de Sant Cugat de Gavadons o de Coll Sa sima; particularment l’Arcadi, la Rosa i l’Antoni Uriz, manifesten estar absolutament meravellats, tant per haver visitat aquesta bonica ermita romànica, on es venera també a Sant Pere Màrtir, com per les vistes excepcionals que des del seu mirador s’albiren.

Mentre circulem per la C-59, la carretera de l’especulació, tenim tots encara els ulls plens de Moianès; ens dol deixar una vegada més el territori Lainez, fins al punt que em sembla veure brillar els ullets d’algun els companys; i ara segur que ja no és del fum del tabac !

© Antonio Mora Vergés

P/D Una bona recomanació, visiteu :

genm@joseplainez.org

http://www.moianes.net

http://www.joseplainez.org/
http://percaminsdelbages.blogspot.com/
http://coneixercatalunya.blogspot.com/

http://www.elsblogs.info/coneixercatalunya

Qui calla, calla !

La frase la vaig sentir en una classe de Dret Administratiu, quan el catedràtic, Dr. Alejandro Nieto, ens explicava planerament el sentit tècnic de les paraules, i les moltes presumpcions que venien donades en el període feixista, i que certament no es podien admetre, en una situació de democràcia formal; una d’elles, la encapçala el títol, en el cervell de moltes persones, te una conclusió diferent, oi ?.

Intentaré raonar-vos el sentit precís.Vivim en una societat plena de mancances, i alhora curulla de xerrameca insubstancial, en quin altre lloc del món, el negoci editorial és sustenta bàsicament amb les revistes, mal dites del cor ?, on sinó a Espanya, és noticia d’interès nacional, que un torero s’emborratxi, o que una donota de l’anomenada alta societat, s’oblidi de posar-se roba interior ?, on es fa tema de conversa general, l’estada d’un grup tancat en una casa, granja, illa ,... ?. Aquest país, te molts i molts problemes, l’atur, la corrupció política i econòmica, que comporta per alguns la impossibilitat de gaudir d’una vivenda digna, i per a d’altres l’enriquiment ràpid i senzill; que troba “natural” que foragitem de les ciutats als pobres, perquè els rics puguin viure tranquils; que permet la destrucció de la natura en nom d’una econòmica sostenible, finançant projectes eòlics en zones de calmes i boires; que amaga darrera del concepte ecològic ,la naturalesa exclusivament rapinyaré, de la major part dels projectes d’obres d’interès pretèsament social, que ..... ?.Tots som còmplices ?, el nostre silenci, en ocasions obligat, tota vegada que els mitjans de comunicació son de qui son, ens fa, en l’imaginari popular, [ entenguis aquí només polític, i no únicament de l’anomenat Partir Popular ], en errònia i malintencionada conclusió de la frase, qui calla ,... atorga, consent, admet, aprova, aplaudeix, no, no i no !, en això, malgrat que potser no som la majoria i han encara persones honrades, que no poden, o no saben, fer arribar a l’opinió pública els seus crits de desaprovació; com deia més amunt, qui calla, calla !

Altrament quan algú ens calumnia, o parla de nosaltres de forma manifestament injusta, hem de contestar obligatòriament ?.

Qualsevol bocamoll o lleuger de ploma, ens ha de fer perdre el nostre valuós temps ?.

De nou, no, no i no !. Tenim dret a guardar silenci , a no implicar-nos en aquesta societat corrupta, i per això ningú – entenguis, que pugui ser considerat persona - ens pot demanar que contestem a l’un, o que precisem a l’altre, i això és així, justament perquè com estic intentant d’explicar-vos, qui calla, calla ! .

Hem succeí a mi mateix fa força dies, en un clar intent de provocar-me algú en va obligar a guardar silenci, i d’aquest meu silenci, en va voler treure la seva conclusió; és tractava, de segur que ho teniu clar, d’algú del que no és pot predicar que és una persona, no se quina mena de qualificació li pertoca, perquè la meva va ser una llicenciatura en dret, i no en biologia, tinc cert però que encara conservo la capacitat de discernir, i la qualificació persona, no s’ajusta gens a les actuacions d’aquest individu, ni dissortadament a la de molts altres, oi ?.

Ho tenim assumit doncs ? Qui calla, calla !

(c) Antonio Mora Vergés

LA SINDROME D'HERNAN CORTES

L’actuació de les tropes espanyoles en l’anomenat “descubrimiento de América “ ha donat lloc al llarg dels segles a la descripció dels símptomes i signes que defineixen aquesta malaltia.

La manifestació més corrent tot i que lleu, la patíem sovint els catalans en el període de la postguerra , quan ens havíem de sentir de forma habitual allò de “hábleme en cristiano “ , reivindicant que el bon Déu estava de la seva part, com si no fos del tot evident , que justament a Ell li agradàvem més les minories, els oprimits, els pobres de la terra !.

Recordo però una manifestació extrema, quan una dona d’origen indi de Mesoamèrica , tolteca, maia o asteca, hem manifestava a la població de Sentmenat [ Vallès Occidental ] on feia tasques de companyia, cura i assistència d’una senyora d’edat, que s’havia de prohibir la llengua catalana, perquè era un destorb en les relacions socials. Vaig tenir ocasió de tractar-la durant molt de temps, fins que va haver de retornar al seu país, tenia només un permís de turista. El sistema era – i és encara – enginyós; es fa viatjar una dona aborigen de sud-americà, que s’ocuparà de forma il•legal de tenir cura de persones grans i/o malaltes per pocs diners, que serà substituïda en acabar el seu període de residència turística per un altra dona aborigen, i així fins que la seva presència entre nosaltres no sigui precisa. Caritat cristiana, en diuen d’això.

Deia que havia tingut ocasió de tractar-la en els mesos que va viure entre nosaltres, i m’explicava que associava l’ús de qualsevol llengua que no fos la castellana a càstigs, pallisses i àdhuc la mort.

De fet el gentilici que la seva gent donava als espanyols, era assassins !.

Sembla que tímidament els pobles sud-americans van superant la síndrome d’Hernán Cortés, i ara l’Evo Morales, i abans el Chavez , tot i els seus excessos, retornen el poder polític als col•lectius a qui pertoca, si atenem fins i tot únicament criteris democràtics.

Costarà més paradoxalment aquí superar aquesta síndrome; primer per la feblesa del nostre sistema democràtic, que no ha superat – encara – el post-feixisme; segon pels mals hàbits generats durant segles i segles d’opressió, tercer potser perquè en algun cas, la corrupció endèmica pot explicar-se més des de l’evolució biològica, que des de la política i/o la economia. Si, cap dins d’una concepció estrictament científica, l’admissió de que en un nombre gens menyspreable dels nostres conciutadans, això del la corrupció sigui un fet congènit.

Prop ja de tercer centenari de la anihilació del nostre sistema de drets, reduïts a ser una minoria en el nostre propi país, ens resistim a donar-ho tot per perdut, i fent servir les seves pròpies befes, abans trencats que doblegats ! , anirem resistint fins que Déu vulgui.

Mireu d’entendre’ls i tractar-los com el que son, víctimes d’una malaltia atroç, que malgrat els avenços mèdics sembla no tenir cura. La Síndrome d’Hernán Cortés !

I a nosaltres que el bon Déu, ens doni la fortalesa i la paciència necessària per a resistir-ho !

© Antonio Mora Vergés

La Misericòrdia de Moià

Conèixer la capital del Moianes és un imperatiu per a considerar-se un català integral; altrament no li manquen atractius a la joia de l’altiplà, en citaré alguns : el museu paleontològic – amb les troballes de les coves del Toll - ,el parc municipal, el temple parroquial, la casa pairal de Rafael de Casanova, convertida en museu-arxiu comarcal, i escampades per tota la Vila, el rodal i la comarca, mostres – moltes d’elles excepcionals – de tots i cadascun dels diferents estils arquitectònics que al llarg dels segles s’han anat succeint, del romànic al modernisme, del gòtic al funcionalisme més radical.`

Aquí us explicaré justament la singular història de la Mare de Déu de la Misericòrdia de Moià, que salvada per la pietat de la seva destrucció durant la guerra civil, senyoreja avui la capella lateral esquerra, on és objecte de la veneració popular.Aquesta imatge en la que clarament s’identifica a la Mare de Déu, com “ dona de poble, Maria “ , tenia una particularitat respecte a la major part de les imatges més habituals i conegudes, el nen Jesús estava dret, damunt de les cames de Maria, i la cara d’ambdós, quasi al mateix nivell , ens parlava ja, d’una de les tasques que la pietat ha atribuït des de les noces de Canà sempre a la Verge, la seva capacitat d’intercessió, d’accessibilitat, de proximitat, d’intimitat amb el seu fill. Li preguem a la Mare, per tal que aquesta – no tenen vi – demani a Jesús, que també per a nosaltres és faci el miracle. Dic, “tenia” , perquè en els anys, en que va romandre amagada del furor belic, la imatge va patir una singular forma d’integrisme religiós; en la imagineria religiosa del Romànic, la Verge se’ns presenta com el tro, en el que descansa Jesús , assentat en els seus genolls. La representació d’un Jesús dempeus damunt la falda de la Mare, els devia semblar un xic irrespectuós, i possiblement amb la millor voluntat , van modificar la imatge , perquè com avui la podem veure , Jesús estigui assentat, malgrat tractar-se d’una figura que lluny del romànic ens sentim propera i coneguda, tant a la Mare com al nen, ambdós amb trets molts comuns de la nostra terra.

De la Misericòrdia potser el Santuari més anomenat sigui el de Reus, on la Mare de Déu és va aparèixer a la jove pastora Isabel Besora l’any 1.592, la imatge de Reus però, no va salvar-se de la bogeria col·lectiva de 1936. Li tenen també particular devoció a Canet al maresme, a la Fatarella a la Terra Alta, a Vinaròs al Baix Maestrat, i en nombrosos llocs, com a Moià , malgrat no ser la titular del temple parroquial és objecte d’estima i veneració.

L’església de Moià, te molts elements d’interès, una imatge de la Mare de Déu de Montserrat , possiblement procedent de l’antiga Parròquia de Sant Pere de Marfà, avui de les gallines, un Sant Crist Gòtic que us rep a l’entrada, i just quasi davant per davant de la capella de la Mare de Déu de la Misericòrdia, una imatge del crucificat, obra de Francisco Asorey , que és coneix avui, com el Crist de l’Agonia; els passos processionals s’exposen també a l’entrada del temple.

Hi havia una frase relativa a la capital del regne de França, que encara amb més justícia podem aplicar a la Capital del Moianes.

Moià val més d’una missa !

© Antonio Mora Vergés

Certificat de Probitat

D'ença de la publicació - quasi sempre a la contraportada - del Diari de Sabadell, amb una regularitat que només podem qualificar com espasmòdica, hem tingut un reguitzell de contactes: els uns per felicitar-nos – els més - , altres per demanar-nos informació sobre alguna qüestió que la major part de vegades, no sabem ni podem saber; si la germana X de les Dominiques que va conèixer a Puigdolena està viva encara; o si el llinatge del qui ens interpel•la procedeix d'una masia homònima; ... la creació de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ on publiquem habitualment cada setmana, ha vingut a incrementar aquest contacte amb el públic lector, que altrament ens és molt i molt plaent.

Som un grup obert, sense jerarquies, en el que tothom fa allò que més li agrada i sap fer millor; si podem sortim dos, o tres, quatre, cinc, sis, set, ... i la nostra destinació que ens ha de permetre dinar amb la família, no acostuma a trobar-se gaire més lluny d’una hora de viatge en cotxe. Els transports públics – som a Catalunya - fora de la connurbació barcelonina son inexistents i/o absolutament ineficaços quan a les seves prestacions.

Al llarg dels anys, hem caminat amb moltes i moltes persones, recordo al mecànic xilè – al qui n’hi dec una – amb qui faríem la travessa de l’infern de Sant Llorenç, o aquell sabadellenc que faria el numero cinc . ple al cinc - quan trobaríem Sant Joan Vell d’Oló, o aquell altre amb el que faríem, caminades pel Moianès i les Valls del Montcau; alguns han passat a formar part d’una forma més o menys regular i estable del grup, d’altres venen o no, en funció de les seves possibilitats. A ningú fins ara li havíem demanat el Certificat de Probitat.

Però us direu, que és un Certificat de Probitat ?. Doncs amics lectors es un document que sense cap formalitat - pot fer-se en un foli, una pàgina de llibreta,.. – acredita que una persona concreta a judici del que l’expedeix i pel que aquest en te coneixement acompleix els següents requisits : Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.

Se’m plantejava la qüestió en rebre un e.mail en el que juntament amb les felicitacions protocol•làries, l’interessat manifestava el seu desig de sortir amb la nostra colla, i potser amb la intenció de tranquil•litzar-me, em feia saber la seva condició de funcionari públic, concretament del Ministeri d’Hisenda, i em donava tota mena de garanties quan a la seva integritat. Em va costar força – malgrat la meva pràctica d’escriure - trobar paraules que sense ferir-lo li deixessin clar, que com ho faria amb TOTS els funcionaris de l’Ajuntament de Coslada, i no UNICAMENT amb els membres de la Policia Local, necessitava tenir la convicció personal respecte d’ell - que en el seu cas també- caminava entre amics com ho faig ara.

El Certificat pot lliurar-lo qualsevol persona que exerceixi funcions de representació d’interessos generals, Presidents de Comunitats de veïns, d’entitats socials, recreatives, culturals, amb una única limitació, NO PODEN SER FUNCIONARIS PUBLICS, per tal d’evitar justament qualsevol sospita de corporativisme, el text d’estil lliure, només ha d’acreditar en relació a una persona concreta a judici del que l’expedeix i pel que aquest en te coneixement acompleix els següents requisits : Rectitud a obrar, integritat de consciència, honestedat.

No hi ha cap data màxima per a presentar-lo, però esta clar que per a determinats col•lectius, la presentació del Certificat de Probitat ,es una condició sine quan nom.

És a dir, només si aporta el Certificat de Probitat, podrà ser admès a caminar al meu costat.

© Antonio Mora Vergés

Parròquia de Sant Feliu de Rodors.

Teníem dins del que podem anomenar, “la llista del Feliu “ , entre d’altres llocs per visitar i recollir-ne imatges, l’esmentada ermita i en el seu cas, les runes del Castell de Rodors, que sembla es trobava al cim del turó en quina base hi ha, l’església, la casa de l’ermità, i l’espai buit del petit cementiri, del que possiblement per evitar-ne la profanació i/o a conseqüència d’alguna, s’endugueren – qui sap quan de temps fa – els cossos dels difunts. La imatge de desolació, quasi d’espoli, causa una estranya sensació, com de dolor, pel trànsit involuntari dels cadàvers, obligats a descansar per sempre més, lluny d’aquest paisatge en el que devien néixer, viure i morir. Hi ha sens dubte raons per a prendre aquesta mena de decisions, però en el meu cas, em costa molt d’entendre-les.

Havíem sortir de Sabadell a les 8,00, i voltàvem per Montvi de Dalt i de Baix, passades lleugerament les 9,00; lluny de nosaltres tota voluntat de polemitzar, però a qui correspongui, cal que adopti ràpidament les mesures sanitàries precises, per evitar l’allau de rates provocat sens dubte, per la circulació superficial de les aigües brutes. Hi ha antecedents de greus intoxicacions col·lectives, justament en aquesta urbanització, en ocasió de la inauguració en el primer feixisme, de la aleshores dita font nova de Montvi. Tenim l’esperança d’estalviar-nos l’edició d’una segona versió d’aquesta història, quina aparença tragicòmica, no amaga l’extrema gravetat quan a la deixadesa de les seves funcions més elementals, per part dels qui governen, en l’actualitat, i en aquell període fosc del nostre passat comú.

Recollíem imatges de la Vilalta, dedicada avui – segons sembla – més a tasques relacionades amb l’agroturisme, que a l’activitat agrícola tradicional; ens arribàvem fins a Casamitjana en la que s’estan duent a termes obres, per dedicar-la també al turisme rural; des d’aquesta casa, recollíem imatges de Sant Feliu de Rodors, on aniríem més tard; fotografiàvem en el camí, Codinachs, amb tota l’aparença de trobar-se a l’inici del definitiu abandó; recollíem també el Soler de Terrades, on contràriament tens la percepció que hi ha una forta voluntat de permanència i de millora.

Fèiem finalment Sant Feliu de Rodors, quan al Castell ens comenten que no hi ha a dia d’avui, cap rastre de l’antiga construcció. L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !

Retornàvem al nostre Vallès, creuant pel centre de Moià, particularment animat en aquest diumenge 12 d’agost, en el que a la tradicional activitat d’un cap de setmana “normal d’estiu “, s’ha d’afegir la celebració de la Festa Major. Consumin un bon xic més del temps previst, i malgrat la millora del traçat de la C-59, fins a Castellterçol, arribem passades les 14,00 hores al peu de la Torre de l’Aigua

© Antonio Mora Vergés

Boigs pel camp

El títol és alhora descriptiu d’un grup de persones, l’Antonio Mora Vergés, el Joan Escoda i Prats, el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López, que el dissabte 10 de maig, malgrat l’anunci d’una llevantada excepcional que farà baixar sensiblement les temperatures, i retardarà una mica més la sequera , que en aquesta zona mediterrània és la manifestació més pregona dels efectes del canvi climàtic; decideixen dur a terme la seva projectada sortida pel que anomenarem territori Jorba; i aquest mateix nombre de persones movent-se per aquest espai, amb un paraigües de colors per poder fer fotos; aturant-se meravellats davant la vermellor intensa d’un camp de roselles, o els infinits tons del color verd .que ens mostren les plantes i arbres, que acompanyen el pas de l’aigua en el seu camí des de les terres del Moianès al Llobregat proper.

En l’àmbit de la cultura popular, es qualificava sovint com a boigs, aquells a qui es presumia posseïdors de facultats especials, sovint sobrenaturals. La cita està reproduïda de l’entrada boig ,boja de la que anomeno amb infinita tendresa, Gran Enciclopèdia de Barcelona. L’editorial s’entesta però en qualificar-la com Gran Enciclopèdia Catalana.

No eren encara les 8,00 quan em trucava al mòbil el Joan Escoda i Prats, Gran Camarleng de Mura, per fer-me saber que en aquell moment sobre les Valls del Montcau, descarregava una forta tempesta; en les terres baixes del Vallès contràriament no plovia en aquell moment, i acordàvem trobar-nos a les 9,00 a l’entrada de la Colònia Jorba en la seva intersecció amb la carretera Manresa – Vic; recollia a les 8,00 al lloc habitual a la Plaça Granados de Sabadell , a la resta de companys el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López; decidia fer via per Matadepera , Coll d’Estenalles, Talamanca, Navarcles,... en el trajecte anàvem coincidint amb diferents tongades de núvols, que ens obligaven a mantenir quasi permanentment en funcionament els neteja parabrises. La prudència ens feia arribar quasi 10 minuts tard i així ho advertíem per telèfon al Joan Escoda i Prats.

Fins a la Colònia que fundà l’any 1.892 en Pere Jorba i Gassó [ Calaf, Anoia 1849 – Manresa- Bages 1.927 ] , s’hi accedeix per una carretera asfaltada; fem un tomb per l’indret, i advertim per arreu plaques de color blau que indiquen : forn de pa, botiga, cafè , barberia, carnisseria, escola, administració, ...ens crida l’atenció un que diu maquina de parar, s’anomena així, o millor s’anomenava en aquell temps d’aquesta forma, un sistema molt complex en el que trobem : un llit o suport dels plegadors d’ordit, una pastera que conté l’aprest, un assecador d’aire calent amb una campana d’aspiració del vapor produït, i un capçal enrotllador on es torna a enrotllar l’ordit ja encolat en el plegador que anirà al teler. Paraire , persona que es dedica a qualsevol de les operacions a les quals és sotmesa la llana; sovint els oficis de paraire i teixidor coincideixen en una mateixa persona, com també el de paraire i abaixador.

Ens aturem a fer la xerrada amb una noia que viu a la Colònia, i que ens explica que actualment la major part dels residents, o son només en cap de setmana i mitjançant un contracte de lloguer; al bon temps es fan visites guiades i únicament d’aquesta forma és pot accedir a contemplar les màquines que com a veritables peces de museu conserva l’antiga fàbrica de la Colònia. Quan ens acomiadem de la nostra informant comença novament a ploure, i ens cal desplegar ja el paraigües de colors que ens permetrà recollir imatges.

El mati, amb successives fases de pluja, no ens aturarà , i malgrat reduir notablement l’àmbit de la nostra sortida matinal, acabarem desplegant el paraigües de colors davant d’un bon nombre d’objectius : El Manganell, la nova Església de Sant Pere de Viladecavalls de l’any 1944, la Colònia des del llit del Riu Calders, i fins els tubs de ferro colat que des de Bellveí porten aigua fins a la central que produeix encara l’energia elèctrica que es consumeix a la Colònia.

En la tornada serem objecte d’un atracament ja habitual els dissabtes i diumenges, els 6,27 € del peatge de l’Autopista Terrassa – Manresa , la més cara del món.

© Antonio Mora Vergés

Viladecavalls de Calders.

Al sud-oest del terme, fent límit amb Navarcles, el lloc està citat com a Parròquia [ Sant Pere ] a l’alta edat mitjana, actualment les restes d’aquesta església primitiva que fou cremada durant els dies tràgics de la Guerra 1936-1.939, adjectivada com a Civil, pels que s’entesten en donar legitimat al genocidi feixista contra el poble català; tenen una funció assimilada de magatzem, dins la propietat coneguda com la Sala de LLucià , annex quasi a la fàbrica imponent de la masia, trobareu el petit cementiri, on d’ença del segle IX s’ha donat terra als qui lliuraven l’ànima al Senyor en aquest indret, quin nombre s’incrementà notablement amb l’adscripció des de 1.892 de l’anomenada Colònia Jorba; avui encara – les flors marcides en donen testimoni – hi troben acollida les restes mortals dels darrers pobladors d’aquestes valls.

Només alguns dels membres dels dream team , el Joan Escoda i Prats, l’Antonio Mora Vergés, el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López, anàvem en aquesta ocasió, des de les Valls del Montcau un, i de les terres baixes del Vallès els altres, fins aquestes planes ubèrrimes que al llarg del segles ha conformat el curs del Riu Calders. El paraigües de colors atès el risc de pluja havia passat a formar part dels estris bàsics : motxilla, llanterna, màquina de retratar, binocles, calçat de goretex, gorra, guants, i una mínima roba de recanvi, mitjons .....

Iniciàvem el camí des de la nova església de Sant Pere de Viladecavalls, d’estil neoclàssic, que l’any 1.944 es va edificar al costat est del riu Calders , davant de la Colònia Jorba, els indicadors situen el LLucià a 0,5 quilometres d’aquest punt ; val a dir que possiblement per fer-los en ascensió ens dona tota la impressió que la distància és força superior; al Llucià no hi ha ningú quan arribem, i un cop recollides les imatges de la casa, de les runes de l’antiga església de Sant Pere - refeta al segle XVII per ésser destruïda quasi totalment l’any 1.936- , en quina part posterior advertim una esglaons d’alçada excepcional, que permeten ara accedir damunt del sostre-terrassa, d’un edifici quina anterior destinació desconeixem, i el petit cementiri orientat al mati, possiblement per la influència d’aquest topònim Vila, derivat de l’àrab Bin o Vin, quin significat com fill de ... , quasi tothom coneix , força menys imaginem saben però, que designa també una procedència; en aquest cas, sembla clar que la presència d’equins en aquestes contrades, devia ser molt nombrosa, fins al punt de ser coneguts els seus habitants com els de Viladecavalls; ens aturem per esmorzar, dàtils, pipes de carabassa,.. comencem a gaudir d’una dieta pròpia de la nostra edat i condició física.

Seguirem fins a la cruïlla de l’Estrada on girarem a la dreta per tenir una visió total de la Sala de LLucià, aquí ens sorprendrà la pluja i el paraigües de colors farà les seves funcions, seguirem fins el Soler per constatar que les noves construccions, si bé possiblement permetran un millor rendiment econòmic de l’explotació, estèticament poden ser considerades únicament com un patafi; en el camí fins a l’Angle els camps curulls de roselles, tornaran a donar feina al paraigües de colors; la casa molt lloada a la pàgina web de l’Ajuntament de Calders, ens decepciona força. El darrer tram que discorre prop del llit del riu Calders, orfe d’edificis fins arribar a les envistes de la Colònia Jorba, ens regala amb les infinites tonalitats del verd, i ens reconforta ; pel que fa als criteris estètics, la natura sempre fa les coses bé !. Mai com avui un paraigües de colors ha tingut tanta feina !

Recollirem imatges de la Colònia abans d’accedir novament al pla de Sant Pere – nou – de Viladecavalls.

Malgrat la pluja – altrament tant i tant necessària en aquest país nostre - el mati ha cobert amb escreix les nostres expectatives.

No cal que – com en el nostre cas - el paraigües sigui de colors , però des d’ara penseu que sota d’un d’aquest estris, tot i la pluja, es poden fer – es fan – retrats meravellosos.

© Antonio Mora Vergés

Sant Salvador de Canadell

L’ermita esmentada ja l’any 1.185, que trobem dins l’actual propietat del Mas Canadell, documentat al ensems , des del segle XIV, i dedicat avui al turisme rural, està situada en el que fou demarcació parroquial de Sant Pere de Viladecavalls. El lloc donava servei religiós als qui habitaven les terres que s’aixequen a l’oest del Riu Calders.

Ascendíem des de la carretera fins al petit pujol on s’aixeca l’església , l’Antonio Mora Vergés, el Joan Escoda i Prats, el J. Antoni Uriz Rodríguez, el Feliu Añaños i Masllovet, i el Tomás Irigaray i López. Els testimonis escrits ens diuen que l’ermita fou profanada l’any 1.936, i des d’aquella data no s’ha tornat a obrir al culte.

El Tomás Irigaray i López, em fa adonar de l’existència dels restes damunt la teulada d’una escala que permetia l’accés al campanar d’espadanya avui escapçat, - com hem observat a Santa Maria del Puig d’Esparreguera, i a Sant Esteve de Vila-Rasa en terme de Talamanca a les properes Valls del Montcau ] observem també la presència de grans pedres a la base de l’edifici actual; tot plegat em fa pensar en una primera construcció pre-romànica, que seria substituïda per l’edifici romànic quines restes [ mur, enllosat i absis ] es troben adossats a la banda del migdia.

En relació a l’ermita trobem esmentat a la pàgina web de l’Ajuntament de Calders : De planta rectangular i una sola nau acabada amb absis orientat a llevant. Coberta amb volta de canó. Parets amb filades de carreus més o menys quadrats. Amb dos finestrelles poc vistents. Façana principal amb portal adovellat , amb senzilla motlluració [ que te dos carreus a la base de factura gòtica ] i una espadanya parcialment conservada. Algú qualifica la construcció com a gòtic de tradició romànica.

Hi ha constància escrita quan al fet que el proper Mas Canadell, actual propietari de l’ermita, fou reedificat al segle XVII, - en l’accés des de la carretera, a la dreta del camí que porta al Mas, trobem les restes d’un forn d’obra - podem imaginar-nos que també fou objecte d’arranjament en aquell moment l’edifici de l’ermita. Les excavacions dutes a terme l’any 1999, vindrien a confirmar aquesta tesis nostra.

Idèntic raonament cal seguir quan l’any 1.843 es dugueren a terme les importants obres d’ampliació del Mas

Ens arribarem fins a la casa, l’aparcament està ple de vehicles, el que fa suposar que l’activitat de turisme rural, funciona de forma satisfactòria – cosa que val a dir ens omple de satisfacció, doncs assegura la continuïtat de la propietat - , les màquines de retratar faran la seva feina, i fins assolim el compromís de retornar de nou, per poder accedir a l’interior de la casa, on ens comenten que es conserva encara el mobiliari antic de la sala principal. També ens recomanen i conseqüentment volem fer la visita del celler del Mas.

Ens acomiadem del Joan Escoda i Prats, donant-li records per a la seva esposa Pilar, i en el camí de tornada aprofitem per fer una reflexió : Hi ha cases i/o llocs que demanen més d’un mati per a conèixer-los, i el Canadell és sens dubte un d’aquests indrets.

© Antonio Mora Vergés

Sant Andreu de Clarà o del Coromines

Dissabte 25 de febrer, els camps blanquejaven arreu pel Moianes, i el fred era intens, passaven pocs minuts de les 9,00 quan començaven a caminar en direcció al pujol on s’aixeca l’ermita de Sant Andreu , dita de Clarà en alguns texts per la proximitat a les restes del Castell del mateix nom, que corona el turó, o també del Coromines, pel nom de la casa, que des d’antic senyoreja els terrenys on es troba l’ermita.

El nostre guia en Feliu Añaños i Masllovet, és un gran coneixedor d’aquest tros del país, i n’és alhora un magnífic cronista gràfic; una bona mostra de les seves habilitats es pot visionar avui, a la galeria d’imatges de la pàgina http://www.moianes.net/.

Assolíem el cim desprès de resseguir la roureda d’en Coromines, la bassa de la finca, i de gaudir de vistes impressionants del Serrat del Rourell i del Serrat de Vilaclara, l’ajuda d’uns bons prismàtics ens permetia contemplar les masies que s’aixequen a l’altre costat de la riera de Malrubi, a la nostra dreta del tot invisible el Molí del Perer, quina fotografia, si ho demaneu al www.google.com us sortirà en una pagina en alemany ! [ ens agradarà tenir noticies de la relació dels alemanys amb aquesta finca, i àdhuc amb aquesta zona ].

També, però de la màquina d’en Feliu Añaños i Masllovet, podreu veure’n una imatge a l’esmentada galeria d’imatges de la pàgina http://www.moianes.net/.

Esmorzaven al raser de l’ermita, asseguts en les roques que li fan de fonament, prop de la làpida del panteó dels Coromines, que ha calgut refer per tal d’evitar que torni a ser profanat sacrílegament , com ho va ser en altres temps.

És penós que la conducta incivica d‘un pocs acabi limitant, quan no fent impossible, l’accés a molts i molts llocs que conformen el nostre patrimoni cultural !.

De tornada seguiríem fins a la Pedrissa, i Caselles, per creuar la urbanització de Montví, i seguint per les fonts de Montserrat, Isabel, i Passerell, arribar-nos fins a l’embassament i Parc del Molí Nou.

Hom no entén com s’ha pogut arribar a l’actual estat d’abandó , i menys encara quan aquest indret és sens dubte una de les joies de Moià !.

El temps no perdona, i ens va caldre accelerar el pas; havíem d’arribar a casa a l’hora acordada!, una forta olor de fems de porc, “l’aroma de Moià” en el comentari divertit d‘un caminant que ens creuàvem en sentir contrari, ens va acompanyar en el darrer tram del camí, que passant per davant dels Escolapis, i desprès de creuar quasi tota la Vila, ens conduïa al lloc on havíem deixat el vehicle.

Motxilles, pals de treking, roba d’abric, tot dins del maleter, i des de la N.141c, fins a la connexió amb la C-59, i xino xano cap al Vallès Occidental !

El mati havia estat esplèndid, i des dels seus 812 M alt, el Castell de Clarà i l’ermita de Sant Andreu, van ser visibles en el nostre retrovisor , justament fins que passàvem per davant de “la Violeta” de Castellterçol

.© Antonio Mora Vergés

MOIÀ DES ÉGLISES. SANT JACINT DE BUSSANYA

Coincidint quasi amb les primeres 45.000 entrades al coneixercatalunya.blogspot.com , rebia un e.mail en el que des d’un mitjà de gran prestigi internacional, em demanaven – si la teníem i/o la podíem aconseguir – informació sobre una Capella dedicada a Sant Jacint en el terme de Moià.

Tenim per aquesta tasca al millor sherpa del Moianès: el Feliu Añaños i Masllovet. Ens convocàvem el dissabte 9 de maig a mles 8,15 a la benzinera de Sentmenat, La Sonia Ruiz, el Raúl Giménez, l’Antonio Mora, l’Antoni Uriz, i el Feliu Añaños i Masllovet; abans de les 9,00 deixàvem aparcat el vehicle prop de la Plaça del Moianes.

Faríem via en direcció al Mas Bussanya; el Feliu ens explica que fa anys va localitzar aquesta ermita de manera casual mentre buscava bolets; és de difícil localització ja que està absolutament envoltada de vegetació , i fins allà on en tenim coneixement no hi ha cap cartell indicador. La localitzem finalment; està quasi damunt del magnífic edifici del Mas Bussanya, quasi coberta per l’arbreda, la teulada parcialment ensorrada, manté amb tot un aire de gran dignitat . Recollirem - fins on podem - imatges de l’edifici, de la llinda de la porta on veiem un escut en el que apareix una ma que sosté un ram de jacints, de la porta amb seus els bonics detalls.

Tenim tot el material que ens demanàvem, i fins una mica més ; reproduïm del treball “ Notes sobre la pesta del 1.348 a Manresa “ de Francesc Rafat i Selga

una petita digressió lingüística. El nom que s'acostuma a donar a L’epidèmia és molt divers: pesta negra, pestilència, buba negra, gran pesta, etc., però a Manresa se la coneixia com la Mala Busanya, que és un nom que no l ’he trobat citat en cap altre lloc.

El Diccionari Enciclopèdic de la Llengua Catalana -Salvat-, en L’edició del 1934 ens defineix Bussanya com a "mena de bony o llúpia", però en L’edició del 1968 no s'hi troba. Tampoc no hi és a la Gran Enciclopèdia Catalana ni al Pompeu Fabra. En canvi, Joan Coromines, en el seu Diccionari Etimològic i Complementari, al referir-se a Buba, cita la forma buanya, del segle XI I, emprada per Ramon Llull quan escriu "En tot aquell any que nasqué Blanquerna, altra vianda Aloma no donà a son fill sinó tant solament la let; car, per defalliment de fort digestió, los infants en lo primer any no poden coure ni digerir les viandes altres, com són sopes de pa mullat ab llet o oli, que hom los dóna, o altres semblants viandes que hom los fa menjar per força ,e per açò son los chichs ronyosos e ab buanyes...".

Mentre no es trobi mencionada en altres llocs, la forma busanya es pot considerar local de Manresa.

El Feliu ens portarà fins a Clarà en el camí de tornada.

Moià podria amb tot a justícia, reivindicar -se com Moià Des églises :

A banda de l’actual temple Parroquial, dins del nucli trobem l’església, avui auditori de Sant Josep, i dins el terme les antigues Parròquies de Rodors, i Sant Pere de Ferrerons, i quan a les capelles antigues importants hi ha la de Sant Jaume de la Coma, existent ja el 1063 i refeta el 1683, la capella ermitana de Santa Magdalena, prop del Mas Serramitja, dalt una carenada, existent al segle XIII i refeta al XVIII, La capella de Santa Eugènia de Gomar documentada des de l'any 951 , la capella de Sant Jacint del Mas Busanya,damunt la línia de partió del terme amb el de Santa Maria d’Oló, Sant Esteve del Solà,...i prop de l'actual cementiri la capella de la Mare de Déu del Remei obra del segle XVII.

Ens acomiadàvem de la Sonia i el Raúl, que tornaven a Castellar del Vallès, ben proveïts de productes gastronòmics, delicatessens de Moia.

© Antonio Mora Vergés

Fallida Pública

...situació en la que per circumstàncies econòmiques adverses , per la seva culpa o imprevisió, o fins i tot maliciosament, hom ha deixat de complir de forma habitual amb els seus pagaments.

Em comentava – molt preocupat – un mestre d’Institut que a banda d’eliminar el batxillerat nocturn, força mestres que desenvolupen tasques de coordinació i suport tècnic des dels Serveis d’Ensenyament, tornaran el proper exercici als col•legis i instituts públics. Una i altra mesura, estan motivades per les grans mancances d’ordre econòmic actual , i les més que previsibles en el futur proper. Així m’ho pinten.

Tothom troba excessiu el zel sancionador dels diferents cossos de seguretat; malgrat no hi ha constància, que en aquesta tasca treballin “ a comissió, i/o a percentatge ” , cosa que podria conculcar l’article 103 de la Constitució, i un infinit rosari de normes Comunitàries [ tenim l’exemple recent del famós cèntim sanitari, que ens cobren amb la benzina, i que sembla no agradar als Europeus, que l’han de satisfer també quan transiten pel nostre país ], la major part de ciutadans tenen, si més no la sospita del Príncep Hamlet.

Quan als Inspectors d’Hisenda estem a l’espera de conèixer els termes de la resolució on es recullen els criteris per accedir al cobrament de primes. La premsa, el Diari Expansión de Madrid , i el Periòdic de Catalunya ja es feien ressò l’any passat de les sospites de corrupció, que tot plegat aixecava en els Col•legis Professionals de Gestors i en altres àmbits.

Els nostres Ajuntaments retarden els terminis de pagament molt més enllà dels terminis “raonables” , i això quan paguen; en determinades “deutes” senzillament deixen de pagar. Una bona part de la crisis financera actual s’explica únicament per aquest efecte pervers. Ah! , que no sabíeu que els Ajuntaments son inembargables ?.

Heu llegit ja que la famosa ajuda dels 400 €, serà bàsicament per als qui no ho necessiten ?. Aquest quasi 20% de catalans/es que viuen en la misèria absoluta, 1.400.000 persones, no ho rebran; i la major part de vídues, jubilats, pensionistes, persones amb minusvalia ,..... ? tampoc, tampoc !; faltaria més, oi ?.

No he llegit enlloc que els alts càrrecs de la Política i l’Administració renunciïn al 10% dels seus ingressos, tampoc que ho facin els pares i mares de la Pàtria en majúscules, i les 21 pàtries [crec recordar] en minúscules, on de mitjana tothom te una retribució bàsica - pobrets/es – no inferior als 3.000 €. MENSUALS. Els Pares d’Europa tampoc pensen en fer el gest.

D’aquí a final d’any si ningú fa res per evitar-ho, augmentarà la delinqüència, la inseguretat ciutadana, la por,.... amb l’augment de l’atur el fantasma del racisme sortirà de l’armari, tenim per davant un horitzó de violència.

Com a ciutadà m’adreço als meus representants polítics, i els dic; gràcies per la vostra incúria.

Ja ho deien els antics, és de ben nascuts ser agraïts, oi ?

© Antonio Mora Vergés

Mare de Déu del Roser [Monistrol de Montserrat ]

Havíem sortit de Sabadell el Tomás Irigary i López i l’Antonio Mora i Vergés, la nostra destinació ens portava un cop més a l’altre costat del Llobregat, en aquest cas a Monistrol de Montserrat, volíem bàsicament recollir imatges de l’església de la Mare de Déu del Roser, construïda com capella de la Colònia Gomis, i avui integrada quasi en el complex de restauració anomenat Vila Vallbona. Val a dir que en cap moment trobarem però cap impediment pel que fa a desenvolupar la nostra tasca.

La Colònia Gomis fou en els seus inicis un nucli fabril fundat el 1891 per l’industrial manresà Francesc Gomis i Soler i que es va dedicar al principi a la fabricació de filats i teixits de cotó. Els descendents del fundador: Joaquim Gomis i Cornet [1869-1957], Enric Gomis i Cornet [ 1884-1964], val a dir que amb una visió premonitòria, s’iniciaren com empresaris en un sector nou, el del subministrament d’electricitat per a usos industrials i domèstics.

Així sabem d’ells que :

L’any 1.909, comencen a vendre als pobles veïns la electricitat que produïa la turbina.

L’any 1.912 son ja propietaris de la Companyia Anònima Manresana d’electricitat [ CAME].

L’any 1927 van obtenir la concessió per l’aprofitament hidràulic del Segre a Oliana.

L’any 1945 integraren totes les empreses al grup Forces Hidroelèctriques del Segre.

L’any 1956 s’inaugura el pantà d’Oliana.

L’any 1982 el grup Forces Hidroelèctriques del Segre ocupava al 18e lloc del rànquing d’Espanya.

Fou absorbit finalment per FECSA.

Imaginen però que possiblement per una raó sentimental, continuaren mantenint l’activitat de fabricació de filats i teixits de cotó, fins que esdevingué ruïnosa, tant pels efectes de la competència dels Països de l’anomenat 3er món, com per la manca d’inversions que va comportar alhora el final d’aquest model de producció que anomenen Feudalisme Industrial, i amb ell el progressiu abandó de les Colònies per part dels treballadors.

La capella de la Colònia Gomis fou inaugurada l’any 1930. És obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March i fou construïda seguint criteris historicistes i neoromànics.

La magnificència d’aquesta construcció sobta d’una manera especial, sobretot per què a l’altre costat de la carretera C-55, resten dempeus alguns dels edificis d’aspecte misèrrim que foren residència dels treballadors.

En el punt quilomètric 12 de la carretera C-55 d’Abrera a Manresa, dins ja del terme de Monistrol de Calders, us trobareu Vila Vallbona. Del lloc en diu la publicitat :

- Situat dins el parc natural de Montserrat, a només 25 minuts de Barcelona.
- La finca disposa d'accessos i pàrking privat, a més d'extensos jardins i zones exteriors per a recepcions, aperitius, balls i cerimònies civils.
- Dins del recinte trobem l'església de la Mare de Déu del Roser, patrimoni cultural i lloc de culte.

Us ho recomanen per descomptat si voleu fer-hi la cerimònia de casament – esperem si més un cafè de l’empresa -, i si com a nosaltres us agraden els llocs encisadors, teniu per afegir a l’extensa oferta del massís de Montserrat, un altre al·licient.

© Antonio Mora Vergés

Santa Maria del Puig i les terres Blaves

L’ajut inestimable del Miquel de can Santjoan, ens ha permès al Tomás Irigaray i a mi, arribar fins al punt més extrem del barranc anomenat camí de les Bramones on s’havien explotat a cel obert el filons de milonita o tectonita, aquesta terra blava fou emprada pels terrissers de la vila, que la barrejaven amb la terrissa convencional per donar-li a l'hora de la cuita un cert enduriment. Ens explica que per la llera avui plena de vegetació, coberta en alguns trams de pedres i/o restes d’arbres, pujaven i baixaven en gran nombre els camions que transportaven aquest tresor blau. Finalment quan assolim el punt més estret, , contemplem admirats a la nostra esquerra les parets quasi verticals, solcades de reguerots. Segons l'hora del dia la llum del sol i dóna un to que va des del blau intens fins al gris. Realment, és un paisatge estrany, de faula, de ciència ficció, un prodigi de la natura. Ens comenta que de menut recollia punxes de fletxa, veiem a simple vista avui encara, trossos de pedra que presenten senyal evidents d’haver estat treballats, en alguns casos la forma evoca certament les fletxes, i en d’altres sense cap dubte les destrals manuals, que ens permeten suposar una explotació des de la prehistòria d’aquest jaciment.

A indicació del Miquel de can SantJoan, observem l’arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. Encara avui es pot veure el mur que tancava el recinte així com els forats dels nínxols. El Tomás – una vegada més – s’exposarà a rebre algun dany físic, en l’intent reeixit d’aconseguir una fotografia.

Veníem de Santa Maria del Puig, un meravellós exemplar del romànic més, en aquestes terres properes a Montserrat; Sant Salvador de les Espases, Santa Margarida del Cairat,.... en la relació llarguissima de les que conformen l’eremitori de la Santa Muntanya.

Adjuntem un resum de la descripció i la història de l'església del Puig, antiga parròquia d'Esparreguera, extret d'un treball monogràfic publicat el 1996 pel Col·lectiu Esparreguerí de Recerques:

«L'edifici romànic original es componia d'una nau i d'un absis semicircular. Al creuer, s'alça un cimbori de planta més aviat ovalada inscrita en un rectangle amb una cúpula adovellada.

La nau longitudinal s'ensostra amb una volta de canó correguda. El campanar, ubicat al centre de la cúpula, així com les dues capelles que formen el transsepte i diversos arcs addicionals, són construccions posteriors realitzades al segle XV, com a ampliació i reparació dels danys produïts per un terratrèmol. Pel que fa a la seva història, aquesta església sembla que fou edificada pel voltants del segle XI. En principi era coneguda com a església de Santa Maria, quan encara no existia l'església de la vila. A principis del segle XVII, l'any 1612, l'església passa a ser sufragània, depenent de la nova parròquia de Santa Eulàlia. Durant els segles XVII i XVIII, la presència de persones encarregades de fer-hi oficis religiosos, de tocar les campanes i de tenir cura de les ànimes està documentada. El gran daltabaix de Santa Maria del Puig s'esdevé al juliol de 1936 quan patí les ires dels anticlericals: la crema de la imatge romànica i de la resta de continguts. L'any 1982 es va constituir oficialment l'associació Amics de Santa Maria del Puig que com a tasca principal prengué en les seves mans els treballs de restauració.»

Excavacions recents han mostrat un absis pre-romànic (datable entre el 850 i el 950), amb un paviment de l'època molt ben conservat. Afegim també que com a Sant Esteve de Vila-Rasa, ens ha cridat particularment l’atenció, que l’accés al campanar es fes des de l’exterior

Podem dir – també nosaltres - que el Puig, bressol d'Esparreguera, és ben bé un paradís.

Una vegada més, la nostra gratitud al Miquel de can Santjoan

© Antonio Mora Vergés

Feudalisme Industrial.

Anàvem a Esparreguera, volíem veure les restes d’una de les més importants Colònies tèxtils, on es practicava - com a la majoria d’aquests establiments – el que anomenen feudalisme industrial , sota l’aparença de lluitar contra el pauperisme i les miserables condicions de treball i habitatge , que per arreu patien durant el segle XIX els obrers.

Exemples ? :

Obligació per als obrers i familiars de treballar exclusivament per a l’empresa. El sistema afavoria [ condicionava sona fort, oi ? ] els matrimonis entre empleats. Obligació absoluta pel que fa al compliment dels deures religiosos catòlics [ cap altra confessió estava permesa ]. L’empresa s’ocupava – sense permetre cap mena de competència - mitjançant els economats del subministrament de queviures. El pensament polític del “amo”, havia de ser també el de tots i cadascun dels habitants de la Colònia. Mai hi havia conflictes, i això malgrat la expressa prohibició de sindicació dels treballadors, era segons diuen les cròniques per l’amor que sentia tothom per l’empresa. En algun cas, dins les Colònies, els diners de curs legal, eren una mena de vals lliurats per l’empresa que hom podia bescanviar a l’economat. Hi havia escola, Sala d’actes o teatre, i tots els serveis que calien per l’època, perruquer, sabater ,..... el control sobre la vida dels treballadors era tant i tant fort, que en el cas concret de la Colònia Sedó es va plantejar la segregació del poble d’Esparreguera i la construcció d’un cementiri propi, el Tomás Irigaray i López , no sense danys atès el lamentable estat del indret, ha aconseguit retratar el que encara avui resta dempeus de l’ arc d'entrada, que servia per a delimitar el recinte que Manufactures Sedó volia destinar a cementiri, quan aconseguís la segregació del poble d'Esparreguera. En sessió de l'Ajuntament del 18 de maig de 1893, el consistori ho informà desfavorablement. L'obra, però, ja estava realitzada. No en tenien prou en controlar fins al darrer detall de la vida dels seus obrers, reclosos dins d’aquestes Colònies-Presons, sinó que aspiraven a controlar fins el trànsit a la casa del Pare !

Alguna dada tècnica :

La Colònia Sedó, situada al terme municipal d'Esparreguera, al marge dret del riu Llobregat, es distingeix d'altres colònies cotoneres per les seves importants dimensions i per l'ús d'un sistema hidràulic que aprofita al màxim l'energia de l'aigua.

La turbina, de 1400 CV, que donava l'energia necessària a les seccions de filatura i tissatge de la fàbrica, era la més gran construïda al nostre país. Realitzada totalment de ferro colat, les seves dimensions eren proporcionals al cabal i a la força del salt de l'aigua. Avui, a la sala de la turbina, es pot veure la maqueta de la colònia on s'explica la seva història a través d'un muntatge de llum i so, i la turbina, on dins el tub de conducció de l'aigua es projecta un audiovisual tridimensional.

La visita al Museu de la Colònia Sedó es completa amb una explicació del sistema energètic que inclou el soterrani de la primera turbina. Un passeig per la colònia ens permetrà visitar: el salt de Broquetes, l'aqüeducte, la casa dels Sedó, l’església, les cases obreres, el teatre, l'escola i les xemeneies. Tots aquests elements permetran copsar la vida social i el procés productiu d'una colònia industrial.

Hem passejat pels carrers polsosos de la Colònia, per arreu desolació, fins en els ulls dels qui encara habiten – sembla que no sempre de manera “legal” - en els precaris edificis; el lloc fora ideal en un estat policia com el nostre per a destinar-lo de nou, a la seva tasca primera; empresonar persones, caldria únicament refer els alts murs, i tornar a imposar els “mals usos “.

És aquesta una visita amics lectors que no us podeu perdre; des del salt d’aigua del Cairat que alimentava la fàbrica, fins a la majestuosa església dedicada a Santa Victoriana, sense oblidar l’aqüeducte, les xemeneies, i la gran bassa que dalt del turó, constituïa el darrer recurs en cas d’un incendi.

La evocació de totes les misèries viscudes pels treballadors i les seves famílies, se’m fan presents en la contemplació de la Colònia des d’un revolt de la carretera que ens porta fins dalt de la Vila d’Esparreguera; l’esgarrifança intensa, no passa desapercebuda al company de viatge, que des del silenci comparteix idèntica sensació.

© Antonio Mora Vergés

Santa Margarida del Cairat

La capella De Santa Margarida es troba situada damunt d’un espadat, a tocar del congost del Cairat , és possible fer el tomb de l’ermita sempre i quan tingueu un bon equilibri, i el dia no es presenti excessivament ventós. L’església presenta un excel·lent aspecte, gràcies a la particular cura que en te la propietat, el mas veí de Can Paloma, que l’any 1.965 es feu càrrec de la seva restauració.

L’ermita és un excel·lent mirador sobre el riu, on s’aprecia la represa anomenada justament del Cairat, que subministrava d’aigua la Colònia tèxtil Sedó, situada a les envistes de Esparreguera, sota el Puig, anomenat justament de Santa Maria, en atenció al temple romànic que juntament amb Santa Margarida, son dos temples romànics, que donen a la Vila un merescut prestigi.

Reproduim alguna dada per intentar donar llum pel que fa a la diferenciació pre-romànic i romànic :

L'art que es practicà després de la dominació sarraïna, durant els segles IX i X, és el que amb més propietat podem anomenar pre-romànic, perquè és el que precedeix el romànic. L'art pre-romànic revela una pluralitat de formes, originades la majoria en tradicions anteriors autòctones i més o menys influenciades pels substrats culturals de cada regió. En alguns casos hi ha una voluntat notable d'entroncament amb la romanitat, entesa com a civilització superior, com en l'art carolingi. En d'altres casos, la influència de les tradicions autòctones és més forta, com en el cas de l'art mossàrab* de l'occident peninsular.

A Catalunya, l'art pre-romànic representa una continuïtat de les formes més simples heretades d'època visigòtica i, ensems, una diversitat de solucions de procedència diversa que s'hi combinen, entre les quals sobresurt el transsepte elevat de tipus carolingi. Els falsos arcs de ferradura que hi trobem, sense el cànon* dels arcs àrabs, no són d'influència mossàrab sinó un clar exemple de rusticitat.

El tipus més corrent d'església pre-romànica és el d'una petita església de nau única capçada per un absis quadrat o trapezoïdal. Al Baix Llobregat en tenim un magnífic exemple que pot ser pres com a prototipus: la capella de Santa Margarida del Cairat, al terme d'Esparreguera. És una petita esglesiola de nau única capçada per un absis carrat cobert amb volta. La nau, de parets primes i originàriament coberta amb embigat, a la segona meitat del segle X va ser reforçada lateralment amb uns pilars relligats per arcades, que permetien la construcció d'una volta. Malgrat la seva irregularitat, aquests arcs recorden molt els de l'església abacial de Sant Miquel de Cuixà, consagrada el 974, de la qual han de ser coetanis.

Em deia Mn. Àngel Franquesa Burdó, en la nostra visita a la “seva” Cripta Oristà :

Cap dins del possible, que inicialment hi hagué una primera església pre-romànica, sota l’advocació de Sant Martí , les grans pedres que podem veure en la paret de l’altar vindrien a confirmar aquesta tesi; l’accés al temple es faria en aquell moment per la part baixa. El creixement d’Oristà demanaria una ampliació, que és faria ja amb la tècnica romànica, i donaria com a resultat un edifici possiblement de dues plantes i/o nivells; l’accés al temple continuaria fent-se per la part baixa.

Així doncs, una forma clara de rusticitat, és el fet d’emprar grans pedres, la diferencia subtil estaria en el treball previ dut a terme amb els materials.

En tot cas amic lector, per accedir a La capella de Santa Margarida de Cairat, trobaràs una carretera estreta però ben asfaltada, amb entrada just davant de les runes del Balneari de la Puda; cal que esteu però molt atents ja que la carretera C-55, malgrat circular per les faldes de la muntanya de Montserrat, acostuma a patir un tràfic del dimoni.

© Antonio Mora Vergés

del Vallès al'Alt Maresme

Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibáñez, l’Antoni Uriz, El Tomàs Irigaray , el Feliu Añaños i l’Antonio Mora; en aquesta ocasió el nostre recorregut s’iniciava a Vallromanes [ Vallès Oriental ], municipi que el nostre guia, Antoni Ibáñez i Olivares coneix de fa molts anys; El lloc pertangué al terme del castell de Sant Miquel de Montornès, les ruïnes del qual s’enlairen a 413 m alt al límit amb el terme de Montornès del Vallès, municipi del qual formà part fins el 1934. L’església parroquial és dedicada a Sant Vicenç. Quan al topònim, atenen a la peculiar orografia del lloc, cal atorgar-li un significat descriptiu.[ roma , arrodonida, sense punxes ] Deixàvem el vehicle davant l’església, on ens saludava el rellotge de sol, inactiu encara en aquella hora matinal, amb la tradicional llegenda ; jo sense sol, tu sense fe, ....

Seguint el llit de la riera ens enfilàvem pels vessants nord - occidentals de la Serra de Sant Mateu, ascendíem entre boscos frescals, en els que trobava a faltar espècies arbustives comunes, com la farigola o el romaní, que pensava retrobar a la part soleia; la pista desemboca en un ampli camí on circulen tota mena de vehicles: cotxes, tot terreny i “normals”, motos, quads, i en gran nombre bicicletes, constatem quan assolim el mirador des d’on hi ha una excepcional vista damunt el mar que som – en aquella hora - els únics que anem caminant - . És el lloc i el moment de les fotografies i tant el Tomás com l’Uriz es posen a la feina. Seguim fent via i passem pel trencall que porta a la Cadira del Bisbe, girarem més endavant a l’esquerra per arribar-nos a la font de Sant Mateu que dissortadament no raja, estem ja molt propers al objecte del nostre interès, l’ermita de Sant Mateu ; farigoles i romaní en quantitats minúscules. Algú me’n sap donar raó ? .

Com sempre alguna dada per fer-vos-ho conèixer millor :

L’ermita corona el cim del turó de Sant Mateu, l’accés en vehicle és possible des de Vilassar de Dalt mitjançant una pista de terra [que nosaltres hem batejat com la Rambla de la Pols] que enllaça amb Premià de Dalt passant per la Cadira del Bisbe. L'últim tram s'ha de fer a peu.

Construïda, probablement, per sacralitzar una zona pagana, la capella és un edifici romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular, que té finestra de doble esqueixada. L'aparell, als trams més baixos, està ben alineat i té bona mida. La capella està documentada des de l'any 993. En una visita pastoral de 1498 es consigna que es troba en estat ruïnós però es degué restaurar poc després ja que al segle XVI tornava a tenir culte. La presencia de pedres de diferent grandària a les parts baixes de l’estructura, ens permet atribuir-li una construcció anterior, pre-romànica.

En aquesta restauració es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a l'absis, i amb una façana ben senzilla. La disposició del campanaret d’espadanya, perpendicular a la façana, que tothom qualifica de curiosa, obeeix possiblement a raons lògiques : L’ermita que pertany a la propera Masia de Can Riera està dotada d’una petita campana, i amb aquesta disposició augmenta notablement el radi des d’on podem fer-se perceptibles els seus tocs. Quan l’activitat marinera era habitual a la contrada, el campanar que pot veure’s des del mar, exercia sens dubte la seva acció sobre els qui s’havien de guanyar la vida, jugant-se-la pescant amb fràgils barques.

Al costat de la capella, literalment enganxada al temple, trobem la casa de l'ermità, on va néixer l´insigne historiador mossèn Mas i Domènech, encarregat de l´Arxiu Capitular de la Seu de Barcelona, (1900-1936). Segons trobem escrit en una placa.

Ens comentem que Can Riera i les seves possessions estan a la venda, el preu del tot raonable, 3.000.000 € , hauria de permetre consolidar el caràcter d’espai particularment protegit d’aquest indret. És una ocasió d’or per l’actual Govern de Catalunya.

Desfem el nostres passos, i ratifiquem el dissortat encert de batejar el camí, com la Rambla de la Pols; lleugerament passat el migdia el tràfic, al que si afegeixen ara també alguns cavalls esdevé caòtic, arribem sota la protecció de Sant Mateu al trencall que ens menarà novament a Vallromanes.

En la tornada ens trobem un embús de campionat a l’autopista en direcció a Girona que sembla començar al peatge de la Roca, i veiem acabar a l’alçada de Santa Perpetua de Mogoda. Vivim en un país de fireta.

© Antonio Mora Vergés.

La Taula de Castellcir.

Havíem – una vegada més – fet una recerca pels voltants de la casa dita de la Noguera a Castellterçol, buscàvem algun vestigi del forn ibèric que segons els plànols es trobava a l’esquerra del camí, tot just quan fa el tomb a la dreta per facilitar l’accés a la casa. Constatàvem que l’actual pista és molt posterior i més llarga que la primitiva.

El mati era particularment desavinent, boira, una temperatura ambient que oscil·lava prop dels 0,00 graus, i per fer-ho una mica més penós un lleuger vent. No tenim respecte de la ubicació cap dubte, caldria això si, fer una esclarida de la brusca i la vegetació arbustiva de l’indret, i fins d’algun dels arbres. Hi ha entre el món “natural” i la desídia un matis que sembla únicament podem percebre un nombre – cada cop més petit – de persones. Desistíem finalment una vegada més.

Tenia referències de l’existència d’una Taula prehistòrica a Castellcir, i val a dir que un bon xic desencisat pel resultat negatiu de la recerca del forn ibèric, emprenia en companyia del Tomás Irigaray i Lopez , el viatge cap a la veïna població.

Aparcàvem el cotxe a l’Avinguda de Sant Quirze, on coincideix alhora que el tramat urbà, una part del recorregut del GR-177, que deixàvem al cap de poca estona, per seguir la pista que porta fins a Cal Sants. No gaire més enllà d’un quilòmetre de les darreres cases, ens enfilàvem al bosc per la dreta del camí, i trobàvem sense cap dificultat la Taula de Castellcir.

Cap semblança amb les taules de Trepucó, d ‘en Gaumés , o la de Torralba d’en Salort , a Menorca, fins algú podria suposar-li un origen casual.

Les dimensions i el pes d’ambdós roques, la que fa de base i la que fa de Taula, posen difícil l’acceptació d’un origen accidental; altrament tenim al Moianès molts testimonis de la presència humana en èpoques pretèrites, que ens permeten acceptar més que com a possible, com a probable la pràctica de l’ animisme , i altres manifestacions de la religiositat, de forma prèvia i molt anterior en el temps al cristianisme.

El dia rúfol desaconsella practicar una recerca per l’indret. Portem encara la roba humida del primer intent del dia.

El Tomás Irigaray i López, farà – com sempre - unes fotografies magistrals de la Taula, que a banda de publicar a la pàgina http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/ , ensenyarem als nostres assessors científics.

La persistència de la boira, el fred i el vent gèlid, ens posen ales als peus, i quasi tant ràpid com ho acabes de llegir, tornem a ser dalt del vehicle; la calefacció ens farà retornar en pocs minuts, i amb una sensació agredolça emprenem el camí que ens durà de retorn al nostre Vallès.

© Antonio Mora Vergés

El Castell de la Popa o de Castellcir

Aquest és un dels episodis més coneguts del Gènesi, i ens explica en la tradició que els jueus es fan seva desprès del captiveri de Babilonia, com Déu quasi es repensa d’haver fet l’home ( ara podem dir que hagués estat un encert, oi ? ) , cosa que finalment no fa perquè troba Noè , que segons sembla era un home just i irreprensible, segles desprès (segons els períodes temporals del Gènesi ) novament hi tornarà ha haver una selecció en la que l’escollit serà Lot que perdrà però la dona convertida en estàtua de sal; desprès, de la tasca d’arrabassar vides i hisendes, ja se’n faran responsables directament els homes, i fins al dia d’avui en que la tasca està encomanada al poble nord-americà, que excel·leix en aquest exercici, potser només de forma comparable al poble espanyol en el període de la seva màxima crueltat, justament en el anihilament dels pobles originaris d’Amèrica.

Avui amic lector volíem parlar de l’Arca, i potser ens hem deixat endur un bon xic per les derivacions del personatge de Noè, esperem com sempre de la vostra comprensió que sapigueu perdonar aquest excés. La qüestió principal es deriva d’una excursió per les terres properes del Moianès, en les que justament damunt de l’anomenada Torrassa dels Moros ( amb tota la pinta de tractar-se de les restes d’una torre o burg , ) al cim d’un contrafort meridional de la Sauva Negra, ( una més de les fagedes que senyoregen Catalunya, sense tenir però, per manca d’erudits que en fessin la lloança, la fama de la d’en Jordà ) anomenat de la Popa, i que certament evoca la figura posterior d’un vaixell, perquè no una Arca ? hi trobem les restes magnifiques encara, d’un castell del que ja se’n parla en texts del 1.107, i que es troba en el terme anomenat Castellcir, o potser inicialment Kalath Cir ?, ( o Ciros, del persa Kurus, o del grec Kupoç ).

És sabut de tothom que les tres religions de llibre, la cristiana, la jueva i la musulmana, tenen en comú justament els principals llibres bíblics, i que les seves divergències venen en el cas dels jueus, que neguen la qualitat de redemptor a Jesús, i la de profeta a Mahoma ; els musulmans tot i reconèixer la qualitat de profeta a Jesús, li neguen també la seva qualitat de redemptor, finalment els cristians afirmen la qualitat de redemptor de Jesús i no reconeixen la figura de Mahoma, com la d’un profeta.

El Castell o Palau , ara anomenat de La Popa, està construït de forma que la seva orientació es clarament cap al est, cap a la Meca; en el text del Gènesi, se’ns diu que l’Arca es va encallar a les muntanyes d’Ararat al sud del Caucas ; potser la terra d’on era originari Cir , el senyor d’aquestes terres en el període de Al-Andalus, i qui prendria la decisió de consolidar el domini sobre la zona, passant de l’originaria Torrassa, fins al Castell o Palau.

Amic lector, amb total independència que puguem trobar elements probatoris que donin força a aquest relat, es del tot just i necessari que facis un forat a la teva agenda, per anar a veure amb els teus ulls el Castell de la Popa de Castellcir; des del costat de l’església, quasi davant del punt d’informació on amablement t’atendran a partir de les 10,00 hores del mati, surt un pista que en tres quilometres de bon caminar et portarà fins al Castell, del resultat de l’excursió ens n’agradarà tenir-ne noticies a amora@moianes.net

© ANTONIO MORA VERGÉS

El molí nou de Castellcir

En anar-nos apropant al molí, el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antoni Ibáñez Olivares i jo mateix, teníem una percepció molt clara dels canvis que el paisatge havia sofert en els darrers 50 anys, el camí entre pins relativament joves, era extremament ombrívol quasi fred; no feia certament preveure la presència d’un molí fariner i/o blader en l’encreuament de dues corrents d’aigua, que havien fet moure durant segles i segles les moles.

Creuàvem el llit del riu Tenes, dit en aquesta alçaria encara riera de Castellcir, ens endinsàvem dins d’un petit bosc de ribera, i ben aviat creuàvem un altre curs d’aigua, el que venia de la depressió que conforma la petita vall del Mas del Bosc, i que dona nom a la riera; davant nostre amagada quasi per la vegetació la fàbrica impressionat del Molí Nou.

Fins l’any 1813, el senyors feudals atorgaven en concessió el dret d’explotació dels cursos superficials d’aigua, per tal de fer anar els molins bladers, drapers , blanquers o paperers a canvi normalment d’un cens anual; en alguns llocs l’encarregat del molí retenia un tant per cent de la farina, que rebia el nom de bolfa, i que era destinada al senyor feudal. Aquest costum formava part dels anomenats “mals usos “.

Fins on podem, amb l’ajuda de les nostres llanternes [ fem servir un model que funciona sense piles, cal únicament sacsejar-lo enèrgicament perquè es carregui i faci llum ], anem descobrint les estances del molí i la casa; trobem encara restes de l’arbre que feia anar les moles, i curosament encerclat amb filferro el forat per on es precipitava des de la bassa superior l’aigua que feia anar el mecanisme, i amagat quasi per la vegetació el canal que portava l’aigua fins a la riera. El curs de l’aigua està avui quasi dos metres per sota de la pressa des d’on s’emplenava la bassa i/o dipòsit.

Els habitants del molí, explotaven amb tota certesa com a horts les feixes de terra més properes a l’aigua, tant de la zona del Tenes, com de la riera del Bosc; les feixes més elevades i les terres del pla, tenien com a destinació el conreu de blat i/o ordi, que serien posteriorment mòlts i destinats al consum humà i/o animal. Avui la vegetació de ribera ocupa quasi en la seva totalitat el llit i els marges dels corrents d’aigua; el bosc, en la major part de pins esdevé protagonista, en qualsevol superfície que la marxa dels homes va deixar erm en algun moment.

No costa gaire d’imaginar-se els habitants del molí, tots els diumenges i festes de precepte de l’any, possiblement damunt d’un carro, empolainats fent camí vers Sant Andreu de Castellcir, on departirien un cop sentida la missa, amb la resta de famílies que possiblement amb un alt nivell de benestar i confort per l’època, poblaven aquestes valls altes del Tenes.

Ens deixem guanyar per la màgia de l’indret, i abans de marxar fem un darrer tomb; gaudim del saltant d’aigua del Tenes, que forma un petit llac; de la corrent plàcida de la riera del bosc que discorre dins d’un túnel de vegetació; intentem retratar aquestes percepcions i absolutament curulls de joia, anem desfent els nostres passos, que ens retornaran a la dura realitat del segle XXI. Un món en el que no tenen ja cabuda els molins hidràulics, perquè els cursos superficials d’aigua desapareixen de forma inexorable, o tenen una discontinuïtat que fa inviable la seva explotació.

Us convidem a descobrir aquest indret màgic.

(a) Antonio Mora Vergés

Caminada per les Valls altes del Tenes

Començava tot amb una proposta del Feliu Añaños i Masllovet: Destí Castellcir. Caminada pels rodals de l'antiga parròquia de Sant Andreu de Castellcir. Ens afegíem a la seva proposta, però a darrera hora del divendres 04.05.2007, un nou e.mail ens deia: Salutacions. Ultima hora: No podré venir. Feu la vostra. Un altre dia serà. Una obligació social inajornable feia que el nostre company i fotògraf , hagués de quedar-se a Sabadell.

La resta de l’expedició, el J.Moliner, el T.Irigaray, el S.Moya, el A.Ibañez i jo mateix, començàvem la sortida a les 8,00 davant la farmàcia de la Plaça Granados.

Abans de les 9,00 baixàvem ja des de Castellcir on havíem deixat el cotxe aparcat davant del punt d’informació en direcció a Sant Andreu, l’antiga església parroquial, de planta basilical, en part romànica, custodia d’aquestes valls, i de les restes mortals dels seus habitants, en el petit cementiri que es troba just al davant, i en el que s’aprecia clarament que l’amor per la terra que ens dona la vida, es perllonga més enllà de la mort. Hi ha en el petit parc, un missatge escrit en una pedra, on se’ns exhorta a la defensa de la pàtria, amb una apreciació senzilla, però contundent ; Déu ha fet els pobles.

Està clar que aquells que defensen la unitat enfront de la diversitat, siguin Bisbes, Ulemas, Rabins, Mulahs o el nom que vulguin dir-se s’oposen a la voluntat de Déu.

Ens calia creuar la riera que porta les aigües des de Sauva Negra, ho fèiem pel petit pont que trobem desprès de la resclosa, tot i fent broma amb el J.Moliner sobre la possibilitat d’haver de nedar un tros per arribar a l’altra riba.

Visitàvem detingudament Sant de Andreu de Castellcir i en el camí que ens menaria a la casa del Bosc, podríem contemplar en la llunyania el Moli del Bosc, la casa dita de la Vileta, i Can Sans.En el camí superàvem un ramat de vaques de llarga cornamenta, que pertanyen sens dubte a la casa del Bosc, on arribàvem abans de les 11,00, i amb permís del masover, retratàvem l’antiga casa, l’ermita annexa dedicada a la Mare de Déu de la Concepció, de la que recollíem imatges del seu interior, i gaudíem del sol mentre esmorzàvem còmodament assentats en el marge que limitava l’era de batre. La propietat de grans proporcions, alhora que conserva l’edificació inicial, ha crescut en qualitat i nombre, essent una de les més boniques de les que portem vistes. El Feliu Añaños i Masllovet en el seu magistral article sobre les masies, diu que son edificacions perfectament integrades en l’entorn natural; el Bosc fora amic Feliu ,la constatació fefaent de la teva afirmació.

En la tornada novament les vaques de llarga cornamenta ens acompanyen un bon tros; deseguida son però rellevades per un grup de cavalls que seguiran les nostres passes fins quasi el llit de la riera que creuàvem per damunt d’unes pedres inestables; recollíem la imatge del molí del Bosc; la casa està abandonada i presenta signes evidents de degradació, el minso cabal habitual de la riera, fa anys que no permet desenvolupar-hi cap activitat; passem pel costat de la bassa per retrobar la pista que ens dura fins a la Vileta, la casa nova de la Vileta, i Can Sans, des d’on comencem la pujada que ens retorna a Castellcir.

Recollim encara una vista general, on apareix una masia que no s’esmenta en el plànol de la Editorial Piolet.

Li cal al Moianes dotar-se d’elements d’informació de qualitat, gestionats però, des de l’altiplà per persones que coneixen i estimen aquesta terra. Suggerim a qui correspongui l’adquisició de plànols del servei topogràfic de l’exercit espanyol, per raons obvies els relatius a Catalunya els tenen sempre perfectament actualitzats.

El punt d’informació està obert i la senyora que el gestiona ens comenta que els diumenges a partir de les 12,00 obren i ensenyen la casa d’Esplugues, el preu per persona es de 2 euros. Ens faciliten informació gràfica de totes les poblacions del Moianes.

Abans de les 13,00 ens assentem còmodament al cotxe de l'Antoni Ibáñez que ens retornarà a la nostra llar, dins del horari habitual.

© Antonio Mora Vergés