El lloc, on antigament hi havia el mas d'Almafar (986), és documentat el 970 quan s'esmenta, dins el terme del castell d'Eramprunyà, el camí que va a Sant Climent.
Versemblantment, aleshores ja existia l'església, però aquesta és documentada explícitament el 1002, quan es jura el testament sacramental de Recosind sobre l'altar de Sant Climent, màrtir de Crist, que té la basílica al comtat de Barcelona, al terme d'Eramprunyà.
El 1057 l'església se cita com a parròquia. El delme que la parròquia de Sant Climent pagava a la Santa Seu el 1279 era de 78 sous i 3 diners i el 1280 es pagaven 48 sous i 5 diners, cosa que fa pensar si en la primera xifra no hi deu haver error. La parròquia de Sant Climent estigué molt de temps unida a la Mensa Capitular, des del 1391 fins a mitjan segle XIX.
De la parròquia de Sant Climent depenia el lloc de Viladecans i l'església d'aquest poble va ser sufragània de la de Sant Climent fins el 1746.
El pas d’un Camí Ral de Barcelona cap al Sud, utilitzat com alternativa a l’antiga Via Augusta, va ser l’eix vertebrador d’un nucli habitat, nascut al voltant del camí i sota la protecció d’un església datada en el segle X. I aquest camí (del que podem identificar perfectament el recorregut en el poble i que pujava pel que avui són els carrers Major i de l’Església) és el que va permetre en època medieval, que Sant Climent gaudís d’una importància relativa en els seus voltants. Des de l’existència de la farga més septentrional de Catalunya en el segle XI, el pas de comitives reials, les possessions de la branca catalana de la família March (barons d’Eramprunyà i propietaris d’un celler i un gran casal a Sant Climent en el segle XIV), o el permís del Rei Pere el Cerimoniós per a que s’hi celebri mercat setmanal “per ser un lloc més protegit, concorregut i ben situat”, són factors que marcaran el seu predomini medieval en la Baronia d’Eramprunyà.
De la primera església de Sant Climent, construïda en el segle X, encara podem veure’n una part del campanar, que s’alça amb tot el seu esplendor romànic com a mostra d’una arquitectura popular i elegant, i que resta com a únic campanar de torre romànic conservat sencer en tot el Baix Llobregat.
Podem gaudir del bell equilibri que constitueix el primer pis edificat (en el segle XI) amb carreus vermells al voltant del mur de llicorella i finalitzat amb els arcs llombards característics del primer romànic. En el segon pis (del segle XII), els carreus ben tallats de pedra vermella envolten quatre finestres amb arc de mig punt i d’àmplia obertura, que conserven, encara, els guardapols ornats, i en el cas de la finestra frontal, la decoració amb daus en relleu. El tercer pis del campanar es va edificar damunt del campanar romànic en el segle XVIII, en el moment en que l’església es va haver de reconstruir per part dels veïns dels poble.
Campanar de l'església de Sant Climent
En el segle XIV es tornar a aixecar l’església després d’un incendi. I a finals del segle XVII de nou una desgràcia fa que s’hagi d’alçar un nou temple. És el que ens trobem actualment, amb planta basilical i amb sis altars laterals, només modificat per la construcció de la capella del Santíssim, erigida al costat del campanar amb un estil neogòtic proper al modernisme, beneïda l’any 1900 i que compta amb una volta gòtica de vuit costats, decorats amb sanefes i pintures.
La Guerra Civil de 1936 va portar la crema de l’altar barroc que presidia l’església i de les imatges dels sants que hi havia.
Juliol de 1936. Imatge del fons municipal.
No va ser fins l’any 1957 que es va restaurar el campanar. Eliminar els murs que cobrien la part romànica i retirar el rellotge instal•lat a mitjans dels segle XVIII, va permetre redescobrir la bellesa original de la torre.
Pel que fa a la rectoria, és un edifici medieval que compta amb diverses sales gòtiques amb arc de diafragma que permeten la construcció d’un pis superior. Aquestes dependències probablement formaven part de les cases que els castlans i vicaris reials i, més tard, els Marc, tenien a Sant Climent i on es devia hostatjar Pere el Gran, l’any 1295, quan en el seu camí cap a Salou per embarcar, va emmalaltir. El Rei, va haver de fer nit a Sant Climent, es va cridar a Arnau de Vilanova, metge reial, i després de “fer aigües” el Rei va continuar camí fins a Vilafranca, on va morir poc després.
Actualment aquestes sales gòtiques aixopluguen el Museu d’Eines del Pagès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada