No ens n’havien donat raó al Bar del restaurant del Bruc, i tampoc en el bar de la benzinera situada a la dreta a la sortida del túnel del Bruc en direcció a Barcelona;en algun cas ens manifesten no conèixer el terme, ja que únicament treballen en aquell lloc, i en altres intuïm que això del romànic - com als nostres pares i mares de la pàtria - no els treu el son.
Sota un fort i gèlid vent, seguim la nostra recerca, i serà en aquesta ocasió el Tomàs, qui endevinarà un absis en unes runes llunyanes gràcies al zoom de la seva màquina; passamuntanyes, guants, anoracs, i comencem a fer via per una pista forestal orfe de tota indicació.
Escassament a dos quilometres de la benzinera – invisible des d’aquell indret – ens topem amb l’absis de Sant Miquel de Vilaclara, del lloc hem trobat la següent informació :
Existia ja abans de l’any 1068, data en que consta que fou entregada per l’abat del monestir de Sant Cugat a Arnau Sunyer juntament amb un alou amb la torre.
El 1077 el vescomte Udalard, senyor del castell de la Guàrdia, reconeix com a propi del monestir de Sant Cugat l’alou de Vilaclara ; fet que va confirmar l’any 1155 el vescomte Berenguer.
Mantingué la seva funció de capella – no hem trobat evidències de cap funció parroquial - fins l’any 1727, perdent definitivament la seva funció religiosa l’any 1757.
No en cerqueu la causa en la conversió al culte del déu Dionís (també conegut com a Bacus i Acratòforos, la veritable raó és forma més simple. El conreu de la vinya es va estendre per tota la geografia meridional catalana, arribant a ésser l'any 1758, la principal font d'ingressos dels camperols catalans, i un dels principals motors de la seva economia; els vins, misteles i aiguardents catalans eren exportats als mercats anglesos, i a les colònies d'ultramar, arribant a ser el primer capítol de les exportacions catalanes.
La capella dessacralitzada va ser utilitzada com una més de les dependències agrícoles, ho constata el cup que es construí a la base de l’altar, i que es buidava per una estança lateral. L’existència de possibles enterraments en aquell lloc, com apunta el Feliu Añaños , i Masllovet, facilitaria aquesta transformació.
Arquitectònicament és un edifici romànic d’una sola nau, capçat per un absis semicircular cobert amb volta de quart d’esfera, amb finestra de doble esqueixada. Una altra finestra s’obria al mur nord de la nau. La porta d’arc de mig punt , adovellada, situada a la paret de migdia, fou tapiada, per tal d’utilitzar la seva part inferior com a xupet del cup.
L’absis presenta tres sèries de dobles arcuacions cegues entre lesenes. Actualment presenta la volta esfondrada.
El conjunt monumental de runes, la major part amb parets interiors fetes de tàpia, ens diu que l’indret fins a l’adveniment de la fil•loxera, deuria viure moments de gran bonança econòmica.
Avui d’aquesta antiga capella, ubicada dins el terme del castell de la Guàrdia -en el lloc anomenat raval de Can Guixà, prop de la boca del primer túnel del Bruc-, que per donació passà a dependre del monestir de Sant Cugat del Vallès, ja no en queda quasi res.
Des de les terres mítiques en que el timbaler de Santpedor feu fugir als invasors francesos , reiterem al bon Déu la nostra pregaria per una Catalunya lliure i sobirana, on no fos possible la destrucció i l’abandó del patrimoni històric.
Senyor, allibera el teu poble !!!
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada