dissabte, 9 de gener de 2010

TORRE ABADAL. SANT FELIU DE LLOBREGAT

Del topònim Abadal deduïm que la torre fou edificada per encàrrec de l’Abad de Sant Cugat. L’església era un dels majors senyors feudals, i això dissortadament explica la pèrdua – voluntària i conscient- de molts testimonis documentals, ii fins físics –immobles bàsicament - del període en que els àrabs ocuparen les terres del Baix Llobregat. Hi ha una dada esfereïdora; els musulmans cuinen amb oli d’oliva o d’origen vegetal, mai, mai, amb llard de porc; amb la reconquesta – per evitar dubtes – es va tornar a fer servir el greix tret per fusió del sagí del porc.

Del lloc trobem la següent informació :

La Quadra Abadal (part de l’antic terme d’Olorda que fou incorporada el 1916 a Sant Feliu) formava un territori semiautònom dins la parròquia de Santa Creu d’Olorda, centrat entorn de la Torre Abadal, entre el territori de Duïsme o de Sant Pere de Romaní i Valldonzella, des del cim d’Olorda fins al Llobregat. Encara a Sant Feliu hi ha el torrent del Terme (anomenat, a la part alta, de les Abeurades), que indica els antics límits de la quadra pel sud. El límit del nord és l’actual entre Sant Feliu i Molins de Rei. La torre ja existia al segle X, tal com ho assenyalen les restes preromàniques que s’hi conserven. Era un antic alou de Sant Cugat, i sembla que correspon a l’antiga torre o domus de Gallifa que el 1120 apareix en poder del monestir.

El 1162 Berenguer Guillem de Gallifa cedí la torre al monestir i l’abat seguidament la lliurà a Arbert d’Apierola, bé que el monestir mantingué el domini superior. En la confirmació de Jaume I de les possessions del monestir, del 1234, es fa constar “dominicaturam de turre abbatalis Gallifa”, fet que sembla confirmar aquesta identificació.

El 1209 apareix Gerbert d’Olorda com a senyor de la Casa i la Torre Abadal, en una citació a la cort convocada a Barcelona, però cal no identificar la Torre Abadal amb el castell d’Olorda, com de vegades s’ha fet, encara que sembla que el monestir tenia drets sobre els dos llocs. El castell d’Olorda deu correspondre probablement al gran casal parroquial (avui en ruïna) que hi ha vora la parròquia de Santa Creu d’Olorda.

El 1361 Eulàlia de Sentmenat vengué a Arbert d’Olorda la Torre i la Quadra Abadal.

El 1409 Guillem Pere d’Olorda, potser fill d’Arbert, testà a favor del seu nebot Genís Amargós, però el 1434 apareix aquesta quadra en poder de Guillem Amigó, mercader de Barcelona, i el seu fill Guillem.

Entre els titulars de la senyoria durant el segle XV cal esmentar Pere Jofré, Jofre Sirvent i Joan Oliver, que obtingué del lloctinent de Ferran el Catòlic el reconeixement de tots els drets dominicals i jurisdiccionals, excepte la jurisdicció criminal, que fou atorgada a Isabel de Requesens, senyora de Molins de Rei i Olorda.

Entre el 1627 i el 1628 era senyor de la Torre Abadal Grau de Guardiola, però el 1653 comprà la quadra Rafael Guinard. La viuda de Francesc Guinart vengué la quadra en pública subhasta el 1707 a Josep de Campredon, marquès de Sant Dionís, d’origen rossellonès. Aquest era austriacista i, de Viena estant, testà el 1734 a favor del seu fill Anton; aquest, el 1733, hagué de pledejar contra diversos emfiteutes a fi que li fos reconegut el domini d’una peça de terra anomenada Peça Llarga.

La Quadra Abadal, per successió, passà als Escrivà de Romaní, marquesos de Monistrol d’Anoia, ja que per sentència del 1875 (després de la supressió de les jurisdiccions senyorials) contra els emfiteutes censalistes de la quadra, fou reconeguda la propietat a favor de Josep Escrivà de Romaní i Dusai.

Durant l’edat moderna, les terres de la Quadra Abadal havien estat molt repartides a cens pels senyors de la quadra, mentre que el domini eminent fou sempre reconegut al monestir de Sant Cugat. Entre els masos inclosos en el terme de la quadra cal citar Can Santfeliu del Camí, Can Païssa, Can Bofill, Ca n’Amigó, Ca n’Albereda i Can Cuiàs. Prop del límit amb Sant Joan Despí hi ha l’escola francesa Bon Salvador. La torre havia esta del famós fabricant d’indianes Erasme de Gònima i, més antigament, durant el segle XVIII, s’havia anomenat Ca l’Amigó. L’heretat, que fou anomenada pel baró de Maldà el “Versalles de don Erasme”, conté grisalles de Marià Illa.

No trobava cap imatge del Josep Salvany Blanch.