divendres, 4 de juny de 2010

Cròniques d’Olzinelles. Pont de Can Plana

Hi accedíem amb la Maria Jesús Lorente Ruiz des de Sant Celoni; m’havia costat força localitzar l’accés d’Olzinelles; en general les ‘absorcions’ dutes a terme l’any 1.927, Vilardell i Olzinelles, no s’han vist beneficiades per aquesta dependència de la Capital del Baix Montseny. Ja cal que els ‘pobles petits’ posin les barbes a remullar perquè aquesta onada de corrupció política i administrativa, creu fermament en la unitat i la concentració.





El pont de Can Plana és una obra de fàbrica capaç de suportar càrregues dinàmiques, sobre la qual una via de comunicació, de la qual forma part el pont, permet salvar una depressió- en aquest cas el curs del barranc d’Olzinelles - . Més enllà de la seva estampa bucòlica, i fins la denominació clàssica i tòpica de ‘Pont Vell’, no adverteixo senyals dels forats que a banda i banda dels ponts medievals , permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben col•locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.





El Pont de Can Plana situat en un paratge d’excepcional bellesa és una estructura ‘moderna’. No hem trobat però cap data de la seva construcció.






Les seves pedres han vist passar , pagesos, pastors, soldats, capellans, i tots els que en aquestes terres practicaven activitats preindustrials; sens dubte era lloc de pas dels carboners, que fins als anys 40 o 50, vivien i treballaven per Olzinelles i el proper Montnegre.

La presència de barraques de carboners al massís del Montnegre està documentada, entre d’altres, per l’escrit del rector de Montnegre al Dr. Roig, de 1924: “Tota la muntanya està plena de barraques de tortosins que fan carbó a preu molt baratíssim. Procuro fer de capellà entre ells, mes són molt ignorants... Tenen a les barraques la dona i la canalla. Molts allà a Tortosa tenen terres i casa, però han fugit perseguits per la misèria deguda a l’eixut” (GUTIÉRREZ, 1996, pàg. 134).


És molt possible que superats llargament els anys trenta hi hagués –encara- alguna barraca de carboners tortosins a la vall d’Olzinelles.


A les barraques tenien gallines en un tancat i cabres. La paret era de pedra i sempre feien foc a dins. Per al foc feien servir els culots, és a dir, els trossos de carbó que s’han cuit malament a la pila carbonera, d’un pam o d’un pam i mig. El sostre tenia una barra llarga de set o vuit metres i altres de dretes als costats, i hi posaven ginestell i terra, de manera que no hi plovia a dins. A terra, un pal de 30 cm de gruix anomenat l’agutzil, travesser, servia per evitar que la palla on dormien –un parei o tres bales de paia– s’escampés.


No hi ha restes d’aquestes fràgils estructures tota vegada que feien la barraca per vigilar les piles de carbó.


La llenya per fer carbó procedia majoritàriament d’alzina (Quercus ilex) i de surera (Q. suber).
De la immediata postguerra sabem que, durant alguns anys, prop del pont del camí que va a can Plana s’hi va instal•lar un campament de joves de Falange.


Recorria la riera per sota del pont; al mon hi ha sens dubte llocs que tenen ‘màgia’, és el cas d’Olzinelles i d’aquest ‘Pont Vell’ , o Pont de Can Plana. Que Sant Esteve, el primer màrtir cristià que s’ocupa amb gran diligencia d’aquestes valls, vetlli pels segles dels segles perquè les generacions que encara han de néixer, puguin conèixer en viu i amb directe com era Catalunya.


© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: