SANTA MARIA MITJANÇERA DEL BRULL. OSONA

Havia fet el recorregut des de Tagamenent fins a Collformic, sota una intensa boira; en cap moment vaig sentir ‘sensació de perill’, tenia clar que comptava amb la particular protecció de Santa Maria Mitjancera.

Per arribar-vos fins a la seva modesta ermita cal agafar la carretera en sentit el Brull – Seva, i ben aviat un trencall a ma esquerra us portarà fins al petit pla on s’aixeca.

Hi ha una placa que recorda a Mn. NARCÍS CASANOVAS 1 PUJOL ; q.e.p.d i que fou un decidit promotor d’aquesta advocació; fins en la seva necrològica publicada a la Vanguardia, aquest fet queda ben palès :

“ Sacerdot de l’ermita de Maria Mitjancera de Font del Faig (El Bruil). Morí cristianament ahir a l’edat de 91 anys. Els seus germans , Pere i Maria Roser; germana política, Pepita ; nebots i familiar tota ,al comunicar-vos tant sentida pèrdua, us preguem que el tingueu present en les vostres oracions. Us conviden a la missa exequial i l’enterrament que tindran lloc avui, dimarts, a les 6 de la tarda, a L’església parroquial de Sant Genis ,de Taradell . La Capella ardent número 1 Rambla Hospital,50, de Vic. —Taradell, 2 de setembre de 1997”.

La boira era encara present quan recollia imatges del temple, i amb l’ajuda de la Olympus F-100 obtenia una imatge de la Mare de Déu, únicament millorable afegint-hi la pregaria ;

Déu vós salve Maria, et va saludar l'Àngel Gabriel, al temps que anunciava que per mitjà de tu la salvació havia arribat al món. Jo també et saludo,

Déu vós salve Maria, mitjancera de totes les gràcies, refugi de pecadors, consol dels afligits i porta sempre oberta d’amor i de pau. Si per una dona hem perdut el paradís, per tu, Maria, se’ns obriran de bat a bat les portes del regne anunciat pel teu Fill. Gràcies Maria.

Fins les paraules del poeta de Folgueroles, tenen aquí un significat especial :

DALT DE L’ERMITA

Quan ja l’alegre estiu és a la posta
i arrencant a les selves son cabell
l’octubre lleganyós plorant s’acosta
de boires abrigat amb gris mantell,

Les formigues alades ací es venen
de la reina del cel a despedir,
en sa peanya a voliors s’estenen
per adorar ses plantes i morir.

Del formiguer humà pobre formiga
per ma dissort ales posí també:
volant, volant deixí ma terra amiga
i son cel blau únic que he vist serè.

Més puix hi so tornat a ma nau vella
cap il•lusió la treurà més del port;
l’hivern arriba: obriu-me la capella,
Bon ermità, i esperaré la mort.

Jacint Verdaguer

http://www.premisblocs.cat/bloc/395