dilluns, 7 de juny de 2010

Santa Maria – vella – de Vilalba Sasserra. Vallès Oriental.

Trobem en el topònim, alba, blanca’, i amb l’article salat enganxat del català anterior al genocidi de 1714, Sasserra ‘ de la serralada’; a dia d’avui més enllà de la - particular - coberta de l’antiga església, adossada al cementiri, no trobem cap element físic que corrobori la idoneïtat del nom de lloc.

Altrament la parròquia de Santa Maria de Vilalba Sasserra era anomenada antigament de Vulpilieres, topònim – que hom pensa deriva del llatí vulpes ‘guineu’, i que amb petites variants ortogràfiques apareix documentat diverses vegades des del 1023 fins a la primeria del segle XII, tot i que el 1067 ja s’esmenta l’església com a Santa Maria de la Serra o Ça Serra.

Costa localitzar l’accés per accedir al cementiri, - en el nostre cas ens ajudarà la visió de la coberta del temple, que s’alça per damunt del rocam - ens trobaríem curiosament un cadenat que ens barra el pas – en aixecar-lo , pensem que si el camí és públic estaríem davant d’un abús manifest . La pista de terra ens mena fins un pla on al costat del cementiri destaca la torre de l’antiga església parroquial de Santa Maria de Vilalba Sasserra.



Situada a 334 m d’altitud, a la zona muntanyosa, està documentada des del 1034, el 1041 va ser donada, juntament amb altres parròquies, a la canònica de la seu de Barcelona. El 1133, quan l’església de Sant Sadurní de Collsabadell fou consagrada per sant Oleguer, aquest la dotà amb l’església de Santa Maria de Vulpeies, que ja havia posseït des del temps del bisbe Guislabert.

El 1446 la parròquia de Vilalba Sasserra era unida a la de Sant Andreu de Vallgorguina, segons una visita pastoral d’aquest any, i el rector, Joan Guerau, de la diòcesi de Girona, residia a la Serra; en aquesta mateixa visita s’esmenta que els feligresos de Vallgorguina demanaren al rector que hi residís, ja que a Vallgorguina els parroquians eren 14, mentre que a la Serra només eren 2 (per parroquians s’ha d’entendre caps de casa). El 1636 el rector d’ambdues esglésies residia a Vallgorguina. La manca de preveres que se’ns presenta avui com un fet angoixant en la vida de l’església catòlica, té com podem veure clars i remots antecedents. [ Sant Llorenç de Vilardell i Sant Esteve d’Olzinelles, compartirien també rector en aquelles centúries ]





La part més antiga de l’església data, probablement, del segle XIII i correspon a la nau, d’un romànic tardà, coberta amb volta apuntada.

A migdia hi ha una porta de mig punt, tapiada, que pertany a aquesta fàbrica del segle XIII. De l’absis d’aquesta església només es conserva l’arc de mig punt, peraltat, ja que devia ser destruït en allargar l’edifici vers llevant en època posterior; aquesta ampliació sembla que ha de ser la que s’autoritzà el 1609. A banda i banda de la nau hi ha sengles capelles, la de l’esquerra coberta amb volta de creueria, del segle XVI, i l’altra, amb volta rebaixada, és del segle XVIII. La porta actual d’accés és a la façana de ponent, sobre l’angle NW de la qual s’aixeca el campanar quadrat.
L’extrema solitud de l’indret és colpidora.

A la tornada deixem posat novament el cadenat que talla el camí d’accés.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: