Ens aturàvem a ponent de Sant Guim de la Rabassa , vers el pendent de la vall del riu d’Ondara, al capdamunt del torrent de Briançó, allà és troba la Rabassa; poblet de cases i famílies molt antigues.
No hi manca el carreró cobert i una esglesiola romànica, dedicada a Sant Cristòfol. Tampoc dissortadament el manyoc de cables que pengen irrespectuosament del temple.
En alguns llocs a estat possible canviar els noms d’alguns carrers, Major per General Franco, per exemple ; no hauria de ser gaire més difícil alliberar de cables les edificis d’interès històric, o si ?.
Fou del domini dels Queralt i després pertangué a Ramon d’Oluja. El 1486 era infeudat als Sacosta de Claravalls, i el 1515 s’hi troba un altre Galceran d’Oluja.
Sembla molt probable que aquest topònim estigui vinculat amb el nom comú que qualifica la part inferior de la soca d'un arbre o d'un arbust i que creix sota terra; en aquesta zona parlar de rabassa es parlar de ceps. Si s'arrenca, es destina generalment a ser cremada. Hi ha autors que parlen també de la possible vinculació amb el mot arrabassada, i per tant la rabassa podria ser el lloc d'una emboscada.
L’església de la Rabaza o Rabasca va tenir inicialment vers el segle XI la titularitat de parroquial. Ja des de l'any 1685 és sufragània de Santa Maria de Freixenet, i el nucli estava format per un conjunt de 10 cases. Des de 1975 pertany a la diòcesi de Solsona.
Respecte de Sant Cristòfor ,que vol dir el qui porta Crist (Chistoforus), hi ha una tradició i/o llegenda que el descriu com un gegant inicialment al servei del Dimoni. Convertit al servei de Crist es dedica a ajudar els viatgers a creuar un curs d'aigua perillós. Una tarda trasllada un nen, al qual puja a l'espatlla; cada cop va pesant més i més fins que esgotat arriba a l'altra banda del riu. Com a prova li fa clavar el seu bastó a terra i al dia següent està florit i dóna fruïts. Així sempre se'l representa amb Crist a l'esquena i amb un bastó florit.
La tesis del Josep Capdevila i Soldevila , http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
documentada i rigorosa, recollida en el llibre : La Capella de Sant Cristòfor i el barri del Regomir de Barcelona, en la que formula la possibilitat d’un doble culte al mateix personatge, Sant Menna al lloc de naixement, i Sant Cristòfor al lloc del martiri, em sembla del tot versemblant, i possible.
El nom Cristòfor, “el portador de Crist’, evidentment es referia a qui portava Crist al cor.; probablement li va ser imposat en el Baptisme. No hi ha constància de l’anterior nom del soldat.
la història ens explica com Menna /Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum.
Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia.
Si considerem com un fet indiscutible que Menna/ Cristòfor formava part del poble dels marmaritans, cal cercar el seu culte a les regions situades entre Marmarica i Alexandria i immediatament ens adonem que a 45 km al sud-oest d’Alexandria, a la ciutat coneguda com Abu Mina, existeix des de temps molt antics un culte dedicat a sant Menna
Per les narracions de Cyrus de Cotyaeum, però, sabem que Menna va ser un soldat, que va ser martiritzat en un país foraster i que les seves despulles van ser retornades al seu país d’origen, després de la seva execució. Aquest fets són els mateixos que nosaltres coneixem de la vida de sant Cristòfor. David Woods creu que hi ha motius suficients per a identificar la història de sant Cristòfor amb la de sant Menna.
Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada