dimarts, 7 de setembre de 2010

AL TURÓ DE LA PREGARIA, PEL PASSEIG DE LA FARIGOLA

Enviava un e.mail a l’Antoni Ibáñez Olivares, en el que li proposava fer una caminada curta, en la que tots el sentits, però d’una manera molt especial la vista, i l’olfacte, en serien beneficiaris. Val a dir que no li va semblar estranya ni forassenyada la proposta, i em recollia puntualment a les 10,00 a la porta de casa.

Deixàvem el cotxe al darrer carrer de la Urbanització les Marines, anomenat camí del Davi, al costat de l’aparcament. el fonoll [ foeniculum officinale ] ens enviava la seva particular fragància, més endavant seria el romaní [ rosmarinus officinalis ] qui ens embolicaria amb la seva olor intensa; quan el camí tomba, just a la bifurcació que per la dreta ens menaria fins al camí del Davi, i al Pi de les Quatre Besses , o seguint en línia recta – com pensàvem fer - acabaríem al Turó de la Pregaria, era la farigola [ thymus vulgaris ] la que ja sense flor , prenia el paper principal en aquesta fantàstica exposició que portava fins al summum la nostra capacitat olfactiva.

Els colors, verd, blaus, liles, marrons, algun vermell i força negres de les mores madures, eren també un festival per a la vista, el camí ens porta sempre per la part alta, i tenim una perspectiva excepcional ;



a la dreta dins la fondalada, els tons marronosos del camps que envolten la Masia del Dalmau, una mica més lluny, la masia del Davi; a les alçades la casa de La mola,



on de ben segur en aquella hora del mati, hi ha gent esperant-se per poder esmorzar; per l’esquerra, les muntanyes cremades que envolten Sant Llorenç Savall,



la silueta inconfusible del Castellsapera i els cingles de Gallifa; seguim en suau descens fins quasi el Puig Rodó, al qui nosaltres anomenem també, Turó de la Pregaria. La denominació, del tot escaient, li va donar l’Antoni Ibáñez Olivares, l’escriptor sabadellenc, habitual company de caminades.

Tenia la intenció d’afegir alguna pedra més, al munt que al llarg del temps, com una petita muntanya d’oracions havíem anat acumulant, damunt el cim pelat, amb vistes sobre l’Alt Vallès. No em va sorprendre trobar no un, sinó fins a quatre amuntegaments de pedres; desconec si tenen també aquest fonament de pregaria permanent, i decideixo afegir algunes pedres a cadascun dels monticles ; son quasi les dotze del mati, l’hora de l’àngelus, a la funció mecànica d’arrossegar pedres, afegeixo la tasca mental d’elevar la meva oració.

El retorn en el que recolliríem algunes branques de romaní se’ns fa curt, malgrat la nostra pertinença a la fe catòlica, hem fet nostres les paraules del Rabí Nachman de Breslau : Tant sovint com puguis, surt al camp a pregar. L’herba se t’unirà. Entrarà en les teves pregaries i et donarà força per cantar lloances a Déu.

Us ho recomanem de tot cor, amics lectors.

© Antonio Mora Verges

Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :

http://www.premisblocs.cat/bloc/395#