Sant Cristòfol/ Menna de Ca d’Anglada. Terrassa,. Vallès Occidental.

El terme de Sant Pere de Terrassa, que pertanyia al castell de Terrassa, tenia una població fortament disseminada. A partir del segle XVI és quan comença a créixer el nucli principal, en què els propietaris dels diversos masos es construeixen una casa al llarg del carrer Major, vora les esglésies de Sant Pere. A començament del segle XIX, concretament el 7 d'agost del 1800, Sant Pere adquireix l'autonomia municipal; des d'aleshores, com que el municipi encerclava el de Terrassa i impedia l'expansió de la ciutat, hi va haver un litigi constant entre totes dues poblacions. A conseqüència d'aquesta disputa, la quadra de Vallparadís va passar a Terrassa el 1830, la qüestió però es va resoldre definitivament a l'inici del segle XX amb la desaparició del terme de Sant Pere. El títol de comte d'Ègara fou el premi que rebria Alfons Sala i Argemí, artífex de la desmembració irreversible de Sant Pere de Terrassa; li fou concedit pel rei Alfons XIII, el 1926 durant la Dictadura de Primo de Rivera.

L'1 de juliol de 1904, per decret reial, el municipi fou annexionat a Terrassa (on encara el nom d'alguns barris recorda aquesta població: l'Antic Poble de Sant Pere, Sant Pere i Sant Pere Nord); a Sabadell (les parròquies de Jonqueres, avui inclosa dins el barri de la Creu Alta, i Altura, dins de Ca n'Oriac) ; a Rubí (el sector de Castellnou). Ja el 1848 se n'havia segregat Sant Quirze de Terrassa per formar un nou municipi, més endavant anomenat Sant Quirze del Vallès, i el 1849 se n'havien segregat també les parròquies de Sant Martí de Sorbet, Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell i la quadra de Clarà per configurar el terme municipal de Viladecavalls.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’antonio Mora Vergés, fins a Ca n’Anglada, topònim molt comú a Catalunya clarament relacionat amb llocs on fa tombant un curs d’aigua. Havíem de recollir imatges de l’església romànica de Sant Cristòfol.


Em sorprenia l’encerclament de ferro que hom espera trobar més en una base militar, que en un barri habitat avui en gran nombre per persones de religió musulmana ; cal fer esment que Maria – a quina advocació estan dedicats la major part dels carrers - té una posició d'honor entre les dones de l'Alcorà. És l'única dona el nom de la qual apareix al llibre, i va ser declarada, amb Jesús, el Senyal de Déu per a la humanitat, qui va guardar la seva castedat, va ser obedient, i va ser escollida i dedicada a Alà abans de néixer, acceptada (l'única dona) al servei d'Alà. Els relats de la Sura de l'Alcorà són gaire bé idèntics al relat de l'Evangeli segons Lluc, i ambdós comencen amb la visitació de l'àngel a Zacaries i l'anunciació del naixement de Yahya (Joan), seguit de l'anunciació del naixement de Jesús a Maria. Penso doncs que l’encerclament està més relacionat amb una tribu local que creix de forma exponencial [ els vàndals ], que als els musulmans.

Al carrer de la Mare de Déu del Mar, 49, trobem Sant Cristòfol de Ca n'Anglada, ermita romànica documentada al segle XI; l’edifici és orientat d’est a oest, la nau és rectangular i te afegida una capçalera, com si fos un transsepte que compleix les funcions de presbiteri.




La capçalera pertany a un període posterior a l’aixecament de la nau romànica, que devia tenir un absis semicircular.



Hi veiem dues portes, una a l’est i a la façana amb porta de mig punt coronada per un campanar de cadireta, i una al sud, que correspon a l’entrada primitiva [ per aprofitar al màxim la llum i la claror ], i que ha estat restaurada recentment.



No podem accedir a l’interior del recinte, i ens limitem a introduir la màquina de retratar entre les reixes de ferro, per recollir imatges d’aquesta joia del romànic urbà de l’antic terme de Sant Pere de Terrassa.

Quan al títol Cristòfol/Menna, us recomanem la lectura de :
http://www.festes.org/arxius/santcristofor2.pdf
On trobareu la tesis documentada i rigorosa del Josep Capdevila i Soldevila.