Tinc pels comunidors una feblesa que em fa dedicar-los-hi – com fas tu – un text específic.
El Comunidor de Sant Esteve de la Costa el tinc a la llista – quasi infinita – de llocs per conèixer, malgrat viure mil anys . que no serà el cas – dubto que arribéssim a gaudir de tots els llocs meravellosos del nostre país.
Quan toqui, manllevaré les teves paraules – jo no sabria dir-les millor -.
Llegir-te ha estat un plaer.
Algun dels lectors es preguntarà, però que és un comunidor ?
Una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [[s. XIV; del català antic , concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.
Del de Sant Esteve de la Costa el Ramon Verdaguer i Pous, escriu :
El comunidor on les formes geomètriques no son casuals ni balderes, sinó que l’ordre de l’univers es conjura dins aquest clos obert als quatre vents.
Si pareu la orella (aquesta orella que a terra baixa tenim adormida, però que a la terra alta et desperta a les sensacions del més enllà) podreu copsar com el mossèn, a toc de batall de la campana petita es posa a comunir el mal temps, espargeix les bruixes que poblen els nostres instints... I la batallada es perd a la llunyania, i el nostre cor, freturós de sensacions internes, ens recull en el més pregon del nostre ésser. Però a voltes, això només és un miratge.
Trobava el pas barrat – com acostuma a succeir a les esglésies de l’arxidiòcesi de Barcelona - i em calia recollir les imatges des del carrer. Sobta aquesta mesura, si atenem al lliure accés als comunidor de : Sant Joan d’Oló, Vallfogona de Ripollès, d’ Aiguafreda de Dalt, Santa Maria de Gaià, Mare de Déu de la Guardia de Sagàs, ...
És sens dubte un problema de ‘paisanatge’ , oi ?
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada