dilluns, 20 de setembre de 2010

LES POUES DE GLAÇ. TESTIMONIS DE QUAN EL GEL VENIA DE MOIÀ.

De fet amic lector, Moià era el límit d’aquesta activitat, que compartien les terres de l’altiplà, i les zones altes del Congost que limiten amb el Montseny.

Anava amb el sentmenatenc Joan Vilardell Illa, que ho desconeixia tot de les poues de glaç i de la història dura d’aquesta feina, que per imperatius de la tècnica es deixaria de practicar al voltant dels anys 30 del segle XX.

En aquesta ocasió feia únicament tasques de sherpa , i des del seient del costat del conductor indicava al Joan els accessos a les poues ;





de la Fàbrega,



la Vinyota



i l’ermita de Sant Gaietà en el camí que mena fins a la casa de la Ginabreda.

El comentari del Joan em feia somriure, no se les imaginava tant grans !

Algunes dades històriques d’interès :

A mitjans del segle XVII, va començar a florir la indústria del glaç, que va mantenir-se viva, en alguns casos, fins a mitjans del segle XX i va donar vida a una bona colla de jornalers que miraven de treure profit de la climatologia adversa a l’hivern. Així doncs, començaren a construir poues a prop de les rieres per tal de disposar d’aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona.

La temporada començava amb la neteja de les poues i la preparació dels embassaments propers a elles per tal que, a les primeres glaçades, s'hi glacés l'aigua acumulada i poder emmagatzemar el glaç. També es treia profit de la neu, llavors més abundant que avui en dia. L'empouament es feia mitjançant pisos, cobrint de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s’havia omplert un sostre, al damunt s’hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l’altre capa de glaç i evitava que s’enganxessin unes capes amb les altres, fins a tenir-la plena. El glaç d’aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera i encara quan hom el treia fora. Quan el temps ho permetia, els jornalers començaven a treure’l, aparellar els carros i les mules i començar el transport, que es feia de nit i, principalment, cap a Barcelona. El transport era llarg i laboriós i calia apressar-se ja que la mercaderia era fràgil a l’ambient climatològic. Tot i això arribava en bones condicions.

Joan Capdevila, en el seu article Les poues, una indústria desapareguda. Ens diu :

La indústria del gel tenia al seu patró ; Sant Gaietà, el qual té dedicada una ermita a escassa distància de la Ginabreda i a uns dos-cents metres de la carretera de Castellterçol a Moià, en el terme municipal de Castellterçol. Per la festa patronal del gremi, Sant Gaietà, s’hi feien lluïdes trobades (aplecs), on tots els del gremi i els amics i jovent, hi celebraven l’aplec. Es feia una missa solemne en la que solia cantar el Cor Parroquial; després en eixint de missa, es jugava a la virolla i s’hi rifaven llonganisses, coques i ous. Esmenta l’existència d’unes fotografies de primers del segle XX de Josep Gallés on s’hi veuen a moltes persones davant l’ermita, i moltes dones duuen un pa rodó sota l’aixella. Es pregunta : Els rifaven? Els donaven els del Gremi als més pobres? Aneu a saber... Cap al tard s’acabava la festa amb el cant dels goigs.

Precisament en una de les llindes de pedra laterals de l’esmentada capella, hi ha una inscripció gravada, esborrada parcialment pel temps i la desídia, en la que podia llegir-se en llatí: «BENEDICITE GELU ET FRIGUS, DOMINO. BENEDICITE GLACES ET NIVES, DOMINO.» Es a dir, gel i fred, beneïu el Senyor, glaços i neu, beneïu el Senyor.

Amic lector, ens agradaria tenir accés a les fotografies que esmenta en Joan Capdevila, i a qualsevol altra en la que quedi reflectida aquesta activitat. Si ens podeu ajudar a aconseguir-les des d’ara gràcies.

Ah!, us recomanem visitar l’entrada
http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf
on podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.

© Antonio Mora Vergés