Al fons Salvany hi ha fotografies del claustre de planta quadrada, de construcció posterior a l'església, i exemple típic de claustre rústic.
El lloc consta documentat des de l'any 833, data en què es consagrà l'església de Santa Maria, Sant Pere i Sant Joan del castell de Lillet. És un dels documents més antics conservats a Catalunya. Està signat per l'abat Calort del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, i sembla que es tracta d'una restauració de la vida parroquial i religiosa, en un lloc habitat des de molt antic. L'any 906 l'abadessa Emma de Sant Joan de les Abadesses reivindica uns drets que li permetien intervenir en la parròquia de Lillet.
Al costat de l'església parroquial de Santa Maria de Lillet es reuní, el segle XI, una comunitat de clergues i laics, els quals constituïren una canònica, ben definida ja des del 1086. El bisbe Ot de la Seu d'Urgell afavorí la comunitat de Santa Maria de Lillet. La comunitat s'organitza sota la regla augustiniana i des del 1102 comença a rebre donacions de béns immobles a la Vall de Lillet i a d'altres indrets. Particularment els senyors del castell de Lillet foren grans protectors del monestir.
La canònica de Lillet creixia en importància i prestigi; l'any 1220 el papa Honori III la va prendre sota la seva protecció; els nomenaments dels pabordes foren fets des d'aleshores pel papa.
Al segle XIV la vida monacal es va mantenir amb certa activitat com ho demostren les obres de reforma de l'església, que és consagrada de nou el 1397. La importància de la canònica, però, disminuí considerablement; de la comunitat formada per un prior i dotze membres el segle XII es passà el segle XV a tres canonges, un prepòsit i un censor. L'any 1592 fou secularitzada; el paborde, ara rector, mantingué aquest títol fins al segle XIX.
L’església fou la parròquia de Lillet fins al segle XIX, en què la titularitat passà a Santa Maria de la Pobla de Lillet. En cessar el culte, la majestat romànica que hi havia fou traslladada a la nova església parroquial. És una gran talla de fusta policromada, gairebé de mida natural (145 cm d'alçada), que data del segle XII.
El 1889 el rector és obligat a anar a viure a la Pobla.
El monestir de Santa Maria de la Pobla de Lillet ha sofert un procés de degradació molt intens al llarg del segle XX. Durant la Guerra Civil (1936-1939) va patir un incendi que el va destruir en bona part. Una restauració començada els anys setanta va ser infructuosa i el monestir va restar en ruïnes. Les teulades de les dependències claustrals i del cimbori havien desaparegut i les de la nau estaven molt degradades. Les pluges, les nevades i la vegetació deterioraven ràpidament les restes del monestir.
Atesa la gravetat de la situació, el Servei del Patrimoni Arquitectònic va encarregar un projecte de restauració a l'arquitecte Lluís M. Vidal i Arderiu. Es va constatar que el conjunt tenia els valors històrics, culturals i artístics necessaris per ser conservat i posat en valor, però que el seu estat de ruïna no oferia les condicions necessàries per a una immediata reutilització. Així, la intervenció s'ha plantejat en dos nivells: primer, restauració de l'església i consolidació eficaç i urgent de les ruïnes de les dependències claustrals per assegurar-ne la conservació; segon, fer viable la visita del conjunt, la seva utilització com a monument.
S'han refet les cobertes de l'església, s'ha construït un sistema complert de desguàs a tot el monestir, s'han restaurat els pocs paviments existents i allà on havien desaparegut se n'ha col•locat un de nou fet amb pedra. Pel que fa als murs s'han rejuntat, se n'han cosit les esquerdes i se n'han reforçat els coronaments per evitar-ne la degradació. A l'entorn, s'ha restaurat el pou de gel proper al monestir.
La Maria Jesús recollirà – fins on avui és possible – imatges de l’indret.
Podeu votar aquest relat premem el següent enllaç :
http://www.premisblocs.cat/bloc/395#
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada