dissabte, 25 de setembre de 2010

TERRES DESOLADES

Encara no eren les 9,00 del mati quan arribàvem a l’alçada de la casa dita de La Serra, des de Sant Vicenç de Castellet; la vacarissana , la boira que s’aixeca des del Llobregat, i que acostuma a tapar la visió de la serralada montserratina des del Vallès, ens feia companyia alhora que deixava damunt la nostra roba un senyal d’humitat.

La casa de la Serra, disposava en els seus millors moments d’un molí d’oli, de cups de vi [ dins la pròpia casa, no en l’exterior ] , d’una capella o d’un oratori ( potser de la Mare de Déu de la Serra ? ) , i de ben segur de tots els estris i comoditats que en el seu temps subministrava el comerç.


Avui presenta un estat de gran ruïna, al que certament les barrinades i la tasca de la propera pedrera, ajuden de valent , pel que fa a la desaparició física d’aquesta masia que senyorejava la Parròquia de Sant Pere de Vallhonesta.

Aprofitant algunes llambregades de sol el Tomás recollirà per al record, les darreres imatges d’aquesta casa i del seu passat .

La Casa dita de les Vinyes, en la que apreciem almenys les restes de sis tines des del camí, situada més al fons de la Vall, a no més de dos quilometres en direcció a Castellvell i el Vilar, està encara en pitjor situació quan a la seva conservació, i la boira espessa, li confereix un aspecte quasi fantasmal.



Assentats davant la casa, esmorzem, tot i fent temps, en l’esperança de que el sol esquinçarà la boira i ens permetrà recollir com a la Casa de la Serra les darreres imatges; la persistència de la vacarissana ens dissuadeix d’aquest intent, i fem via cap al Ginebral.

Aquesta casa, més enllà de la seva magnifica ubicació, amb vistes a Montserrat, no presenta cap tret particular; com quasi totes les d’aquestes contrades , almenys les situades a les parts més altes, fa temps que està abandonada, i aquesta circumstància afegida al incivisme que sembla imposar-se per arreu, fa que la nostra tasca de deixar constància de l’extrema desolació d’aquestes terres, impliqui en alguns moments un evident perill per a la nostra integritat física.


Des del Ginebral fem camí fins a Sant Jaume de Vallhonesta perquè el Joan Moliner i Manau, darrer hostaler i ermità, pugui com fa quasi totes les setmanes, comprovar l’estat de la església romànica, el nivell d’aigua de la font , i aquelles tasques que el manteniment i la conservació de l’indret demanen de fer amb regularitat.



Trobem un nombrós grup d’excursionistes que atrets per la bellesa del paratge i la història del camí ral per la contrada, diuen venir del Pont de Vilomara, on tornaran desprès de visitar el Farell, l’església romànica de la Santa Creu de Palou, pujar fins a les baumes roges, i tornar des d’aquella alçada fins al Pont de Vilomara.

Dit així sembla un passeig, però suposant que caminin a “ pas d’home”, en peculiar expressió del Joan Moliner, els esperen no menys de sis hores per camins pedregosos, on el pitjor perill, a banda de torçar-se el turmell, és el de morir atropellat per un tot terreny, un quad, o una moto, màquines totes elles, que dissortadament trobem amb excessiva freqüència pels camins.

Desfem el nostres passos fins a la Casa de la Serra, tot i deixant constància, del desconeixement del nom que la casa, com la de les Vinyes, tenia o podia tenir en el passat, en aquest moment el nom, ens indica en un cas, La Serra, la ubicació on es localitza, i en l’altre, Les Vinyes, l’activitat central que presumptament s’hi duia a terme.

Demanarem a la redacció del Breny, elbreny@elbreny.com , en la que col·laboren estudiosos d’aquesta terra desolada, que respecte d’aquest extrem ens aclareixin – si cal fer-ho – els noms primigenis de les esmentades cases.

La vacarissana s’ha aixecat, quan arribem al cotxe del Joan, i iniciem el nostre retorn cap al Vallès Occidental.

Esperem en ocasions futures, sota un sol radiant, poder recollir encara, imatges d’aquestes cases, que alhora que testimonis del passat, s’aixequen de cara al cel, per deixar palesa la política d’abandó, que més enllà dels discursos d’uns i altres, es practica vers les terres interiors.

© Antonio Mora Vergés