divendres, 10 de setembre de 2010

SANT PERE DE CAMPRODON.

El Ripollès té molts ‘racons’ , d’alguns com de l'antic monestir fundat per Guifré II, comte de Besalú, a mitjans del segle X, només en resta a dia d’avui - i val a dir que no és poca cosa - l’església de Sant Pere.

El claustre – segons les cròniques - ja era destruït l’any 1460 i al segle XVII, el monestir estava en tan mal estat que els vuit monjos i l’abat havien de residir en cases particulars.





Durant el segle XX es derruïren les dependències monacals – això va permetre dissenyar uns jardins que donen caràcter a la vila de Camprodon - i sota la direcció de Jeroni Martorell es restaurà l’església, en relació al temple alguna dada d’interès ; va aixecada al segle XII, es de planta de creu llatina; té una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per arcs torals; cal fer especialment esment dels cinc absis rectangulars, quatre dels quals es troben en el transsepte i no es diferencien des de l'exterior.

El campanar, de dos pisos i alçat sobre el cimbori, dóna dinamisme al conjunt arquitectònic; el cimbori es tradueix a l'interior en una cúpula decorada amb una cornisa.



La gran senzillesa en la construcció de l’edifici i la poca decoració que hi podem trobar, l’apropen a l’orde del Císter, en què la sobrietat és elegància.


La zona més treballada és la portada de la façana principal, amb unes formes semblants a les de Santa Cecília de Molló.



No puc accedir a l’interior, i recullo únicament imatges de l’exterior, cosa certament complicada, ateses les dimensions de San Pere de Camprodon.

El consell de sempre, arribeu-vos fins al Ripollès. El temps – i paciència - us permetran conèixer i gaudir de tots els seus racons.

© Antonio Mora Vergés