dilluns, 6 de desembre de 2010

NADAL A CABRERA

Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, l’Antonio Mora Vergés, i l’Antoni Uriz – que exercirà magistralment les funcions de cronista gràfic – per les terres altes d’Osona que fan frontera amb la Garrotxa.




La boira i l’aire gèlid ens havien acompanyant en el trajecte fins a la Mola de Santa Maria de Cabrera; finalment trànsit d’emoció feia el darrer tram del camí, deixava darrera meu l’edifici del Santuari i la hostatgeria – i tornaríem més tard – i superada la creu de terme, continuava per l’estret viarany de pedra que em portarà fins a les minses restes del castell de Cabrera presidides per una senyera.


Les cròniques ‘oficials’ parlen de Gausfred de Cabrera (1002-1017), com el primer senyor documentat del castell. Potser com una rondalla, m’havien explicat una història, que succeí en aquest indret a les acaballes del segle X.



Al vespre en acabar les feines del camp, desprès de sopar, als masos de la plana sota la Serra de Cabrera, en ocasions es parlava encara de la ‘Revolta d'Aissó’, i de les conseqüències que en aquelles alçades, és materialitzaven - gràcies a Déu i a Santa Maria - en el domini feudal, que el senyor de Cabrera, exercia des del seu castell, dalt de la Mola.



El domini feudal , abans de l’existència del senyor de Cabrera, es concretava en les visites periòdiques, dels recaptadors d’impostos del comte de Barcelona. S’enduien tot el que podien, i no era infreqüent la vexació de les dones i joves per part dels ‘armats’, que tenien amb la casa comtal una relació que ara definiríem com de ‘comissionistes’.



L’Aniol era el fadrí d’un mas pobre , que hi havia prop de Can Pocaroba; i com la resta dels que exercien tasques de pagès i ramader, sentia una profunda aversió pels recaptadors d’impostos i els seus mètodes - la desconfiança que persisteix fins a dia d’avui vers els funcionaris d’hisenda i els barcelonins, troba aquí els seus fonaments - . També com tothom, havia desenvolupat tècniques de camuflatge i d’ocultació de bens , per així salvar-los de la rapinya; aleshores i ara, ‘el que és just’ per uns – els recaptadors- 'és injust pels altres '– els contribuents -.



També els pares de la Marta, masovers prop de la Freixeneda, feien el que podien per aconseguir retenir els recursos bàsics per anar vivint; l’existència de la filla – que rondava els 15 anys – era una preocupació afegida, que només el compromís amb l’Aniol va fer menys feixuc.



Habitualment l’avís de la vinguda dels recaptadors, precedia a la seva arribada i donava temps, per amagar el que calia i permetre allunyar de les cases ; dones i bestiar preuat.



En una ocasió, a darreries de desembre de l’any 975, sota una intensa nevada, es presentaven de forma imprevista els depredadors, eren en total 15 homes, 2 capellans, 3 escrivans, 3 carreters, i 7 ‘armats’; l’Aniol i la seva família perdrien – literalment- bous i esquelles aquell infaust dia; li va caldre mossegar-se els punys, tota vegada que era l’únic home amb força per resistir-se; quan els van sentir que anaven al mas de la Marta, va agafar ganivets, destrals i totes les eines punyets que podia dur, i va marxar per entremig del bosc.



Quan va arribar al mas, va advertir-los de la propera visita dels recaptadors, i la Marta i la seva mare, van marxar amb el carro , les besties, alguns objectes de valor i menjar en direcció al coll del Bram, havien d’avisar pel camí a la resta de cases de la presència dels recaptadors . L’Aniol i el Pere – el pare de la Marta – ben armats, van amagar-se al bosc.



Sota el Puig d’Eugassa, es van desfer sigil•losament dels dos ‘armats’ que tancaven la marxa, i van alliberar el bestiar que estava lligat al darrer carro, el carreter convençut que s’havien deslligat, va anar a buscar-los i va trobar la mort; al llarg del camí, aquesta estratègia, es va repetir amb la resta dels carros, fins que únicament restaven vius, els 2 capellans, els 3 escrivans, i cinc dels `’armats’. El grup atemorit perquè ignorava el nombre dels qui els assetjaven, va continuar dalt d’un únic carro.



Es veia la Freixeneda quan pel camí baixaven amb forques, destrals, dalles,... els homes de totes les cases que hi havia fins al Coll del Bram, el grup de recaptadors, va aturar-se i un dels capellans va intentar una mediació; els ànims estaven massa exaltats, i ben aviat els 10 recaptadors, desprès d’un petit rifi rafe, estaven de genolls sobre la neu gelada.



L’Aniol, va demanar al capellà més gran, que emplenes un document de salconduit, per al grup, que podria tornar-se’n a peu i sense armes, i que presentaria al comte una carta de vassallatge signada per Aniol de Cabrera, senyor de la contrada, que en endavant s’ocuparia entre d’altres qüestions de la recaptació d’impostos, d’acord sempre amb la producció real del territori.



El capellà un cop feta la feina, acceptava quedar-se a Cabrera; no era un mal lloc i s’estalviava les explicacions davant del Comte.



El dia de Nadal d’aquell any 975, unia en matrimoni a l’Aniol i a la Marta, que amb l’ajuda dels altres veïns, aixecarien dalt del prat de la Mola, una casa i una capella sota l’advocació de santa María.



Ah! , el primer dels seus fills es va di Gausfred de Cabrera.







Em venia tota aquesta història a la memòria, mentre amb la màxima cura i atenció recorria sota el fred i la boira, el camí que em portarà fins a la taula de la hostatgeria.






Bon Nadal !!!!!