La fama del fajol prové del color blanquinós i rosat de les fulles en forma de sageta que la planta escampa en busca de vida. Poc abans de la sega, el color del fajol atorgava un aspecte fantàstic a la rodalia d’Olot. Era com un gravat de conte de fades emmarcat en el paisatge de verds de poma i ocres vermellosos propis de la Garrotxa , volcànica i misteriosa.
El viatger que arribava a la rodalia d’Olot a mitjans octubre es trobava amb un paisatge sobrenatural i fora de tota lògica, ja que el blanc rosat del fajol feia com si algú hagués omplert de flors d’ametller els camps. Les muntanyes ja amb una punta del rovell de tardor també apareixien com si Ascàlaf el jardiner dels déus de l’Olimp hi hagués espolsat pols de robins. Això a les tres de la tarda quan el cel era d’un blau de Prússia arribava als cors sensibles i els que no ho eren tant i omplia d’orgull els pagesos garrotxins que s’ho miraven amb un bri de fajol a la boca, mentre pensaven en la bellesa de la seva terra. I omplien el pit de just orgull.
El primer pintor que s’adonà de l’efecte del fajol en el paisatge garrotxí . Pensà que era un regal de les Muses i es posà a pintar-lo, adelerat i febrós. A ell el seguiren tots els pintors que el descobriren. Aviat els menjadors més potents de Catalunya es decoraren, amb camps de fajol d’Olot. Durant una bona època, les galeries van estar una temporada venent quadres amb extensions de fajol, ningú que signifiqués – socialment - alguna cosa , volia que les parets de la seva llar estiguessin nues de camps de fajol.
La circumstància arribà a Salvador Dalí , que per aquesta o una altra causa es traslladà a la Garrotxa. Fou rebut per les autoritats, per la premsa i els representants de l’art i de la cultura locals.
-Vull veure un camp de fajol -Dalí sorprengué als garrotxins.
Les autoritats accediren a la demanda, amb la màxima celeritat que els fou possible . I portaren Dalí fins al millor camp de fajol que sabien. Allí, Dalí respirà a fons l’aire net del camp garrotxí i, tot seguit, s’estirà i es rebolcà enmig del fajol. Satisfet el desig, Dalí demanà per ser tornat a la ciutat. Durant molt temps, aquesta anècdota quedà silenciada per una mena d’ omerta no pactada. Perquè els presents no estaven segurs de si amb la seva acció, Dalí havia volgut enaltir el país que tan estimaven, o no. I davant del dubte callaven. A la Garrotxa quan convé no parlar d’una cosa no se’n parla i prou i ningú en parla i així hi ha fets greus dels quals no se n’ha parlat mai més i ni se’n parlarà.
Fa molt de temps que el fajol només es cultiva de manera selectiva i per pura exhibició: de fet és una planta que fa les funcions de cereal però no n’és, el fruit del qual es destinava a l’aliment del bestiar. Encara que en èpoques de penúria s’havia menjat pa de fajol i sobretot farinetes de fajol.
En les llars humils els vespres d’hivern s’enganyava la gana amb les farinetes de fajol, en una franca contradicció amb la gran bellesa del cultiu.
Xavier Valeri
P/D
El fajol que tradicionalment es feia servir de pinso per a animals, conté les proteïnes de més alt valor biològic del regne vegetal, cosa que el fa popular entre alguns vegetarians i com que no té gens de gluten en aliment molt adequat per a celíacs.
Això n’ha provocat el ressorgiment del seu conreu des de darreries del segle XX; queden lluny les preparacions humils destinades a humans, com les farinetes a la Garrotxa; avui es fan galetes, crespells i pans especials de fajol. A França s'utilitza la farina de fajol per fer creps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada