Haurem de tornar perquè Torelló necessita i demana més d’una visita; ens posaven un caramel a la boca al creuar els jardins que ens portaran a la Plaça Vella,
on - paradoxes de la vida – un autèntic ‘Tarbelli’ , Guillem Parrella, cap al 1560, deixava enrere la pobresa i les guerres de religió de la seva Alvèrnia natal per establir-se a Torelló on va treballar com a paraire.
Al tombant de segle, quan ja havia fet fortuna, es va instal•lar a la Plaça Vella o del Mercadal, en una magnifica casa que porta el seu cognom, i que avui pertany a l’Ajuntament .
En dues generacions, els Parrella van passar de simples immigrats francesos a ciutadans honrats de Barcelona. Gràcies a la seva empenta, els Parrella foren alguns dels grans protagonistes que van dinamitzar l’economia del país als segles XVI i XVII, i entraren ràpidament en els cercles més selectes de la societat.
El Tomàs; qui sinó ?, me’n ensenya un escut situat damunt d’una gran portalada, que possiblement pertanyia a les germanes de la congregació dels Sagrats Cors , que l’any 1.941 vivien a l’últim pis de la casa de Can Parrella que es va habilitar com a residència i convent.
Havíem de veure l'església parroquialde Sant Feliu de Torelló, que existia el 881, reedificada en més d'una ocasió, l’any 1672 prengué la forma actual, precedida de dues torretes a cada banda de la façana i amb un esvelt campanar.
El 1688 en fou beneïda la nau central, però la façana i el campanar es construïren entre el 1704 i el 1713, si bé posteriorment encara s'hi edificà, sobretot a la façana.
Ens ho expliquen – l’església al bell mig de Torelló, roman tancada un dissabte al migdia amb pany i forrellat - que l’any 1936 fou destruït l'antic retaule barroc de Pau Costa, obrat entre el 1706 i el 1710, i altres retaules i imatges. Ens perdíem també la visió d’un altar lateral on es venera el cos del màrtir sant Fortià, un dels sants innocents que hauria estat sacrificat per Herodes i transportat a Torelló el 1298, segons una tradició local. És un sant de devoció molt arrelada en el Torelló històric i molt viu en l'onomàstica antiga i actual.
Com a turistes, més que com a catòlics – que també – volem fer arribar a qui pertoqui, que aquesta ‘moda’ de tancar les esglésies, que son alhora que llocs d’oració i pregaria, monuments de gran interès, és un total i absolut despropòsit. Màxim en un país on l’índex d’atur supera escandalosament el 20% de la població.
Entenem – malgrat combatreu - que el Govern del Regne d’Espanya faci la punyeta a Catalunya i als catalans; ara, que ens la fem nosaltres mateixos, ja passa de mida, oi ?
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada