dimecres, 19 de gener de 2011

SANT JULIA I EL CASTELL. SANTA OLIVA. BAIX PENEDÈS

Anàvem el Joan Navazo Montero i l’Antonio Mora Vergés, al Baix Penedès, al terme municipal de Santa Oliva.

En relació al topònim – com quasi sempre- hi ha opcions molt oposades :

Vincular-lo amb el fruit en drupa de l’olivera, de forma i dimensions diverses, de color negre purpuri quan és madur, comestible després d’ésser adobat, i productor d’un oli molt apreciat.

Relacionar-lo amb l’òliba : Ocell de la família dels titònids, d’uns 34 centímetres de llargada, de plomatge molt suau de tons claríssims o daurats amb petites taques negres o molt fosques, ulls dirigits endavant voltats de plomes radiades, i de distribució cosmopolita (Tyto alba).




Atenent-nos a la orografia de l’indret fer-lo procedir de l’àrab uliwa turó, pujol ‘.




A la part més alta del poble hi ha l'antic castell de Santa Oliva, també conegut des del 1610 com del Remei; en aquella data la sala d'armes del castell fou convertida en santuari de la Mare de Déu del Remei, segons consta en una inscripció a la porta principal. Aquesta devoció va ser divulgada pels frares trinitaris de Vilafranca del Penedès.





Després de l'epidèmia de còlera del 1854, la devoció a la Mare de Déu del Remei, que havia estat convertida en patrona de Santa Oliva, augmentà considerablement i s'instaurà la celebració d'una festa votiva anual, el darrer dijous d'agost, que s'ha convertit en la festa major.

El castell , que ha estat restaurat acuradament – segons ens expliquen, ja que està tancat amb pany i forrellat - conserva una torre quadrada al costat de ponent, espitllerada, emmerletada i amb finestres geminades al punt més alt.


Adossada a aquesta torre, l'església de Sant Julià del castell és l'antiga parròquia, documentada des del 1098, va ser profanada pels àrabs a la primeria del segle XII. ; és un edifici romànic d'una nau, que va ser eixamplada al segle XII, i un absis semicircular, sobrealçat com a torre de defensa.


Prop del castell hi ha els antics rentadors.



Davant de la major part de façanes, pengen ‘els fils del progrés’. Sembla que som dels pocs mortals al que això fa ‘mal d’ulls’. En qüestions de contaminació que afecten els nostres sentits, vista, oïda, gust, tacte, olfacte , el perill greu és acostumar-s’hi.


Intentarem evitar-los tant com sigui possible en la nostra recollida d’imatges, defensem però, alhora que el reflex de la realitat, la total eliminació – per altra part molt econòmica - d’aquesta ‘mostra de civilització’, davant de qualsevol monument.