El Concili d'Efes va proclamar solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos). L’Església catalana considera la denominació “marededéu” l’única correcta per a referir-se a la verge Maria. Altres esglésies herètiques però, defensen la denominació “ santa”.
Baixàvem de Sant Vicenç del Castell de Lluçà, la Irene, la Maribel, el Feliu, el Santiago, l’Antonio i el fotògraf Tomàs Irigary i López, que ens deixarà per cercar les millors imatges de Santa Maria, aprofitant la lluminositat d’aquest dissabte 15 de novembre de 2.008
Ens espera el Joan que fa les funcions de conservador d’aquest recinte. Ens acompanya en la visita i ens dona una molt complerta informació històrica, i àdhuc tècnica d’aquest conjunt monumental.
La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual -. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.
Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
Es pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsistència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.
El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de preveres que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns.
La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.
Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixecament del campanar, remodelament de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.
Ens trobem que de la primera església, no en queda quasi res, excepció feta de les runes que fora del claustre, veiem prop de les tombes antropomorfes, i que hi podrien correspondre.
En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la fesomia original que degué tenir al segle XII. Sobta força no trobar en aquest indret un comunidor, com existeix altrament a Santa Maria de la Guàrdia de Falgars.
Recentment Lluçà ha recuperat la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.
M’explicava el Tomàs Irigaray i López desprès d’acomiadar-nos de la Irene i la Maribel , que tenien altres obligacions per atendre, que haurà fet no menys de 300 fotografies al llarg del matí.
Ens acomiadem també del Joan de Lluçà, al qui agraïm la seva atenció i dedicació. Esperem també, en la mesura de les nostres possibilitats, contribuir en la tasca de fer conèixer i estimar el patrimoni històric i cultural de Catalunya.
Ens espera el Joan que fa les funcions de conservador d’aquest recinte. Ens acompanya en la visita i ens dona una molt complerta informació històrica, i àdhuc tècnica d’aquest conjunt monumental.
La consagració de Santa Maria de Lluçà, fou duta a terme pel bisbe de Vic, Idelguer, el 22 de maig de l’any 905. Aquesta església es trobava ad radices castri de Luzano, al peu del castell de Lluçà- és a dir, al lloc actual -. Fou erigida pel prevere Vininza i dotada pels parroquians. Estava formada per una nau amb un petit creuer, en el qual hi havia un absis central i una absidiola a cada extrem.
Diu l’acta de consagració que el bisbe va subjectar a aquesta església els vilars o centres d’explotació rural que es repartiren el terme del castell de Lluçà, i moltes esglesioles que ja funcionaven. Santa Maria va ser la cap de les esglésies sufragànies de Sant Pere de Torroella o del Grau, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, Sant Agustí de Lluçanès, Sant Climent de la Riba i de Sant Cristòfol de Borrassers. Així doncs, al segle X, ens trobem que les terres lluçaneses estaven organitzades, i el centre era Santa Maria de Lluçà.
Cap al 1170 i 1190 ja es va fer una reedificació. La nova església es va construir sota un mòdul romànic. Hi havia tres altars de l’absis principal, i dues absidioles laterals dedicades a Santa Maria a Sant Joan i Sant Miquel. Els de Santa Maria Magdalena i Sant Agustí serien més tardans, encara que anteriors a 1270. A l’altar de Santa Magdalena, se li va afegir l’advocació de Sant Vicenç, en abandonar-se la capella del Castell. Es va convertir en un temple més gran que amb moltes modificacions, és el que ens ha arribat als nostres dies.
Es pot assegurar que abans del 1150 a Lluçà no hi havia cap comunitat, i que la seva església estava regida per un o més sacerdots. Es veu sobretot a través dels testaments dels senyors de Lluçà, que consideren Lluçà com una parròquia més, i per tant les seves preferències són pel monestir de Ripoll. A partir de 1154, ja es fan enterrar a Lluçà. Això ho coneixem gràcies al testament de Bernat Guillem de Lluçà. És a partir de 1168 que trobem la primera comunitat de canonges, amb el primer prior, Pere de Sagàs. És llavors quan s’assegura la subsistència de la comunitat gràcies a donacions. Per suposat, les més importants eren les dels senyors de Lluçà.
El segle XIII, va ser el moment de major esplendor de la canònica ja que va rebre importants donacions dels propietaris de la zona. Ens fem una idea de la importància de la influència religiosa de Santa Maria en l’època quan veiem que la majoria de preveres que van exercir de canonges eren fills dels masos veïns.
La canònica agustiniana estava sota la protecció de la de l’Estany i es beneficiava dels seus béns i càrrecs, que s’intercanviaven. Deuria ser en aquest s. XIII, tan pròsper, quan es va pintar el revestiment d’altar pintat sobre fusta, avui conservat al Museu Episcopal de Vic, i obra de l’anomenat Mestre de Lluçà. És una obra d’un viu cromatisme i una de les pintures més belles del romànic català.
Cap a l’any 1330 comença la decadència espiritual i econòmica, fins a tal punt que al 1357, al monestir, hi havia només el prior, tres canonges i un deodonat. D’altra banda, els terratrèmols que van assolar Catalunya entre 1428 i 1448, van castigar Lluçà que va veure com s’esfondrava la nau de l’església, el campanar i algunes dependències monàstiques. L’any 1592, el papa suprimeix les canòniques agustinianes a Catalunya, i la de Lluçà s’uneix a la Casa de Caritat de Barcelona que es queda amb tots els seus béns.
Al segle XVII es converteix en santuari marià i es porten a terme transformacions a l’església, com l’aixecament del campanar, remodelament de la façana, una nova sagristia, un portal pel campanar.... Més tard, al segle XVIII es decora l’església seguint l’estil barroc i s’afegeix un pis amb porxades amb claustre.
Ens trobem que de la primera església, no en queda quasi res, excepció feta de les runes que fora del claustre, veiem prop de les tombes antropomorfes, i que hi podrien correspondre.
En unes reformes que hi feu la Diputació de Barcelona l’any 1967 es retorna a l’església la fesomia original que degué tenir al segle XII. Sobta força no trobar en aquest indret un comunidor, com existeix altrament a Santa Maria de la Guàrdia de Falgars.
Recentment Lluçà ha recuperat la majoria de frescos i pintures, així com alguna escultura de gran valor. Les seves obres formen un conjunt importantíssim del Romànic Català.
M’explicava el Tomàs Irigaray i López desprès d’acomiadar-nos de la Irene i la Maribel , que tenien altres obligacions per atendre, que haurà fet no menys de 300 fotografies al llarg del matí.
Ens acomiadem també del Joan de Lluçà, al qui agraïm la seva atenció i dedicació. Esperem també, en la mesura de les nostres possibilitats, contribuir en la tasca de fer conèixer i estimar el patrimoni històric i cultural de Catalunya.
El 30.5.2024 s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia,.. NO,NO,NO,...
Que la Marededéu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels lluçanencs , aranesos , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada