dilluns, 13 d’abril de 2009

DES DEL RECORD UNA AFERRADA AL COLL


Avui toca posar negre sobre blanc, en un darrer gest, el de comiat , els sentiments que ens va despertar al llarg de seva existència una persona que sembla que no tingué, malgrat totes les
altres condicions, una vida massa fàcil i senzilla.

Em refereix a Mari Trini, aquesta cantautora que ens ha deixat als 61 anys.

Aquesta dona forma part d'uns moments que jo vaig viure, en que la seva música, la seva manera de cantar, la seva veu tan especial entre trencada i ndolça a la vegada, van formar part i encara el formen del meu acerb musical; i crec que també del de molts dels lectors i lectores que llegireu aquest article. M'ha sabut greu la seva mort a una edat que actualment és considera relativament jove i que hagués tingut encara estona per continuar amb la seva carrera musical. També dir que molts artistes, a mida que passa el temps i envelleixen, els hi passa el mateix que al bon vi.

Recordar aquella estrofa de la cançó "Amores":

"Amores se van marchando /sobre las olas del mar..../
"Quien no escribió un poema/huyendo de la soledad/
Quien a los quince años/no dejó su cuerpo abrazar/
I quien cuando la vida se apaga/
y las manos tiemblan ya /
Quién no busco ese recuerdo /
De una barca naufragar".

També aquella cançó reivindicativa "Yo no soy esa".

Bé dels reculls de cançons que va realitzar, se'n podrien treure moltes altres.

Simplement volia fer un record de la seva tasca i desitjar-li un bon viatge cap el cel dels artistes.

Cap el cel de les persones que han estat capaces de copsar la bellesa i que no s'han rendit, malgrat totes les sotragades que a vegades ens dóna la vida. I que per fi, Mari Trini, descansi en pau.

© Josep Bonnín