dijous, 10 de setembre de 2009

Castell de Popa de Taradell, o Can Boix. Osona

L’Antoni Ibáñez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, som – modestament – un experts pel que fa al Castell de Castellcir, conegut popularment com La Popa, a la comarca del Moianès. Del Castell de Taradell ens n’havien explicat meravelles, que trobàvem del tot justificades quan divisàvem les minses restes d’edificació que encara es mantenen.




Com el seu homònim del Moianès, estava damunt d’una roca que en la seva part posterior, sembla talment un vaixell.




No trobàvem aquí més enllà de la Creu [ on ens faríem una fotografia de grup ], cap resta de la capella on devien rebre l’auxili espiritual els que servien en aquella alçada.

De l’indret trobem la següent informació :

Castell de Taradell- o de la Popa - (803 m), popularment conegut- també - com castell de Can Boix – per trobar-se proper a la casa d’aquest nom – en resten encara murs importants, recentment consolidats, es troba en un cim de grans balmes, a l'E de la població, era el centre d'un terme dilatat que anava del pont del Gurri, a Vic, a la Creu de Matagalls.

És documentat des del 893, i dins el seu territori es formaren les quatre parròquies de Taradell, Viladrau, Santa Eugènia de Berga i Vilalleons, documentades totes al llarg del segle X.

Pertanyia a uns cavallers cognomenats Taradell, que vers el 1165 es van enllaçar per casament amb els Vilademany. El castell passà per successives aliances als Cruïlles (1500), Perapertusa (1619), Bournonville (1650) i després als comtes d'Aranda (1721) i ducs d'Híxar (1790), que serien senyors i barons de Taradell fins el 1812.






Circumval•lava el penyal sobre el que s’assenta el Castell, i podia comprovar com n’era de difícil l’accés, fora del lloc establert. D’exigües qualificava les restes edificades, que en feien pensar que la primitiva fàbrica d’aquest element bàsicament defensiu, devia ser d’una alçada considerable. L’amplada de les parets de tancament, venia a corroborar aquesta hipòtesi.



Prop de Castell, tombada com un vaixell naufragat, s’hi troba una gran pedra, que sens dubte va formar part – en algun moment- de la plataforma sobre la que s’assenta.

De tot plegat en recollirem imatges.

A Catalunya ens falta – no em canso d’escriure-ho, una vegada i altra – una política cultural que posi en valor el nostre – extraordinari- patrimoni històric i cultural.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: