Quan al topònim sembla derivar dels àlbers i pollancres, representants més coneguts del gènere Populus, de la Família de les Salicàcies.
Miquel Martí i Pol , (Roda de Ter (Osona) 1929 –2003), ens fa sentir propers i coneguts aquests arbres, en el seu Llibre d’absències (1984)
Calladament
Des d’aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m’han perdut amb tu que em resta a penes
l’espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m’engoleixi com t’ha engolit per sempre.
El conegut com Campanar del Pòpul, o del rellotge és el que resta de l'església edificada pels senyors del castell; sense culte d’ençà de 1.778, la imatge de la Mare de Déu del Pòpul obrada en els moments tardans del romànic, a la 1a meitat del S. XIII. La imatge i el seu l'altar van ser traslladats, l'any 1778 a l'església de la Salut, on van romandre fins la seva destrucció l'any 1936. Gràcies al Tomàs Badia, podem saber com n’era de bonica Santa Maria de Pòpul.
Amics lectors, si sabeu alguna dada més d`aquesta advocació mariana i/o de les mides de la seva església, us agrairem moltíssim que ens ho feu saber.
Ah!, si teniu des d’un exemplar dels goigs, fins a una estampa de la Mare de Déu de Pòpul, a guimera.mora@gmail.com l’esperem amb ànsia.
Tocaven quarts al rellotge de Pòpul, quan pujàvem al vehicle el Feliu Añaños i Masllovet, el Josep Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés; per davant 108,5 quilometres per començar a posar en ordre la informació – molt minsa, val a dir-ho – que estàs acabant de llegir.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada