LA CREU DEL COLL D’ORDAL. SUBIRATS

M’havien explicat que la Creu del Coll de l’Ordal, que havia vist passar les infinites misèries i les minses glòries que ha viscut Catalunya, desprès de la desviació de la carretera N-340, es troba encara en el seu lloc de sempre.

El Joan Navazo i Montero, l’Antoni ibañez i Olivares i l’Antonio Mora Vergés, anàvem doncs al terme – potser caldria parlar de megaterme – de Subirats ; segons la filologia, el topònim és una variant del mot Subirà, amb canvis de sufixos i amb la s del plural. Subirà prové de l’adjectiu sobirà/sobirana, que significa “el més elevat” .

Etimològicament prové del llatí “superiatos” (situat més amunt). Per a Joan Coromines, la forma Sobirats és típicament romana.

No hi ha la mateixa unanimitat pel que fa al nom d’Ordal, que derivaria per alguns del mot “hortal”, això és, lloc on es planten hortalisses. Considerant que el nucli antic de Sant Pau es situa en una fondalada humida, regat antigament per aigua que provenia de la riera i de les fonts dels voltants, sembla plausible aquesta hipòtesi.

No és fins a mitjans del segle XIV que el topònim d’Ordal passa de la parròquia al poble actual. Fonèticament, la variació de la consonant t-d que va del mot “hortal” al mot “Ordal” és normal en el llenguatge verbal d’època medieval. “Hortu” és la paraula llatina de la qual deriva “hortal”. Si bé no trobem cognoms amb la forma “Ordal”, sí que n’hi ha que deriven de la forma genuïna Hortal, com, Horts, Hortalà, etc.

Segons Josep Ma. Ingles i Rafecas INGLES (1978), Ordal pot procedir d’una forma restringida de la paraula “Ordalia”, del llatí tardà “ordalia”, i aquesta de l’anglo-saxó “Ordâl”, que significa “judici”. En època medieval, les ordalies eren proves amb valor judicial a què eren sotmesos els acusats per demostrar llur innocència. També se’n diuen “Judicis de Déu”. Per aquest autor, així, l’indret d’Ordal seria on tenien lloc les ordalies, i que potser per contracció en deriva “Ordal”. Ingles i Rafecas és l’únic autor que proposa aquest significat per a Ordal, mentre que la majoria atribueix el significat ja adduït “d’hortal”.

De les històries que s’han viscut en aquesta alçada, en trobo dos testimonis, un de tràgic i un quasi còmic :

Quan al primer, la crònica de Mata del Racó és recollida de testimonis o cròniques del moment i parla de l’enfrontament , de les forces catalanes i angleses, contra el francesos a la creu d’Ordal a partir de les dotze de la nit del dia 13 de setembre – la mateixa data, curiosament de “referèndum d’Arenys” - , amb una durada de tres hores seguides, amb tres atacs a baioneta calada. La superioritat francesa - comptaven amb divuit mil homes - va decidir la batalla. El dia 18 de setembre , Mata del Racó i la seva dona tornen de Barcelona cap a casa seva, i recull en primera persona una impressió personal, “passàrem a la creu d’Ordal, que era ja fosc, sentírem molta pudor dels soldats morts i alguns cavalls de la batalla de la nit del dia 13 de setembre 1813, que ja hi havia 5 dies que eren morts”.

Segur que us agradarà més, la facècia del Morrut; s’explica que era un despietat trabucaire, un temible bandit que assaltava tot aquell qui s’atrevia a passar pel Coll de la Creu de l’Ordal, pas que situat dalt les serres de Gelida, comunica el Pla del Llobregat i el Penedès. Un dia muntava cap a aquest coll, provenint de Molins de Rei per ocupar la seva nova plaça a Vilafranca del Penedès, un famós general amb la seva guàrdia. En això que a les envistes del pas, els surt al mig del camí el Morrut, i amb veu estentòria els dona l’alto. Els soldats, amb el general al capdavant, i sense mirar qui ho ha parit, responen a la comminació amb foc granejat; De sobte voletegen tants projectils com abelles en un eixam… El Morrut ha de fugir per cames, precipitar-se darrera un marge. Al poc cessa l’abeller i es fa el silenci a ambdós cantons. El Morrut, més puta que bonic, se’n pensa una: Treu bandera blanca i demana enraonar; el general li concedeix. Aleshores es posa dret i amb l’índex de la dreta assenyala cap unes argelagues fent adonar al militar de les roges barretines que apareixen darrera d’elles. Els soldats s’acovardeixen i el general, veient-se sol, es dona. El Morrut, des del lloc on és mana que llancin a terra tot el què duen de valor, ultra les armes. Els soldats ho fan. Un cop mitja dotzena d’homes del Morrut han recollit el botí, el general abans de seguir cap a Vilafranca, sospita i demana que es mostrin els homes darrera les argelagues, i la sospita del general es mostra ben fundada, però ja és massa tard: darrera les argelagues, o més ben dit, damunt d’elles, només hi ha roges barretines i cap home . Això passava, diuen, durant la guerra contra Felip V.

Des d’aquesta alçada veiem la infinita cua de vehicles que es forma des del poble de l’Ordal; hi ha qui diu que els collars son nous, però que els gossos son els mateixos de sempre. Ens faltava el copagament dels ordinadors – nomes els estudiants de Catalunya – per a confirmar-ho.

Com la família Cuyas, també nosaltres recollirem imatges d’aquesta Creu, que miraculosament continua sencera, dalt del Coll de l’Ordal.

© Antonio Mora Vergés