Algunes dades històriques : Entre els segles IX i XII, el seguit de carenes del sector meridional de la comarca anoienca formà una frontera armada contra els sarraïns al lloc on coincidien els comtats d’Osona i de Barcelona amb les terres veïnes, encara desorganitzades, de la conca del Gaià.
Tota una sèrie de castells, com Montbui, Miralles, Claramunt, la Roqueta, Tous i Queralt, eren les principals fortaleses que guarnien aquesta divisòria amb la Marca Hispànica.
Per assegurar-ne la defensa, el comte Borrell, el 970, va cedir part de la contrada al bisbe de Vic i la hi va confirmar novament el 987, després del saqueig i de la destrucció d’Almansor, amb l’obligació d’assegurar-ne la protecció i el repoblament de la comarca. Fou aleshores que el bisbe Fruià va fer reedificar el castell de Montbui, que ja existia el 936, i una sòlida església, dedicada a Santa Maria – com era costum en els castells capturats als sarrains - per al servei religiós dels repobladors. La vida a les terres repoblades de nou no esdevingué planera; les freqüents falconades sarraïnes posaren en perill la contrada.
El castell de la Tossa o de Montbui s’aixeca al cim de la muntanya de la Tossa, prop de l’església de Santa Maria, que fou la seva primitiva capella. Del castell resta una gran torre del segle X, de base quadrangular i angles tornejats, amb parets de 2 m de gruix i paraments de pedra tallada i també d’opus spicatum. Dins aquesta torre, restaurada al principi de la dècada del 1980, s’han instal•lat una sala per a actes i exposicions i un petit museu.
L’església de Santa Maria de la Tossa de Montbui, consagrada el 1035 pel bisbe Oliba, és un dels monuments altmedievals més interessants de Catalunya, amb elements preromànics i romànics. Té tres naus, preromàniques, de sis tramades, de pilars baixos cilíndrics, amb capitells desproveïts de tota ornamentació. Els arcs s’eleven amb una lleugera ferradura i originen les voltes de canó. La primitiva església, per influència del bisbe Oliba, va ser allargada amb el presbiteri i els tres absis d’estil romànic amb arcuacions llombardes. Més endavant la portada fou substituïda per l’actual, amb grans dovelles, i es va construir la capella del Roser i el campanar d’espadanya. S’hi venera la Mare de Déu de Gràcia, dita també del Castell o de la Tossa, una talla gòtica de fusta policromada de la fi del segle XIV o principi del XV. Fou parròquia activa fins que, el 1614, la parroquialitat fou traslladada al poble de Santa Margarida de Montbui, a la plana, i la de Santa Maria restà com a filial seva. Durant el segle XVIII la influència de l’estil de l’època originà que les primitives columnes fossin recobertes deplorablement i les parets enguixades.
L’any 1828 va perdre la categoria de sufragània i restà com a ermita i santuari. L’any 1954 es formà el Patronat de la Tossa, que en féu la restauració. El 16 de maig de 1954 la imatge de la Mare de Déu de Gràcia, amb motiu de l’aplec del Roser de la Tossa, fou reintegrada a l’església, després d’una acurada recuperació de la policromia primitiva. El 1961, l’abat de Montserrat, dom Aureli M. Escarré, oficià la segona consagració de l’església, que quedà restablerta per al culte.
Des d’aleshores – segons ens expliquen , ja que l’església està tancada- s’hi guarden les relíquies de sant Benet i dels màrtirs sant Bartomeu i santa Agnès.
En una zona enjardinada al nivell dels absis de santa Maria – on possiblement hi havia el fossar - es troben diversos monuments funeraris.
El lloc constitueix un ample mirador sobre la Conca d’Òdena.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada