diumenge, 30 de maig de 2010

LLOCS PER CONÈIXER -1

Aprofitant que en l'apartat de “Viatges” ha recaigut el Premi d'Honor de la XI Biennal Internacional de Fotografia “Aqüeducte 2010”, li vull dedicar aquest escrit, alhora que, destaco la qualitat de les quatre obres que el formen.

L'excusa de la muntanya, probablement, sigui la responsable per retrobar-me amb la Fotografia. L'article “¿Coneixem el que coneixem?” publicat en el passat Butlletí núm. 184; en certa manera m'obliga a mostrar a les persones interessades, els indrets particularment mereixedors de ser coneguts pels qui en un moment determinat, volen fugir i apartar-se de la vida “urbanita”.

Hi ha el costum, erròniament estès, que afirma que la muntanya és traïdorenca. Més aviat diria que és imprevisible, i el que la fa insegura i perillosa, és la nostra imprudència. La natura fa el que li pertoca, i en el moment que toca. Quan més la coneguem i respectem, més la valorarem, i aleshores serà quan el lligam esdevindrà ferm.

Quanta major informació disposem del destí escollit, més garanties d'èxit tindrem. Davant la possibilitat de prendre un camí no ressenyat, la informació és primordial (no sempre els mapes inclouen la totalitat del camins). No és recomanable sortir i aventurar-se fora dels camins i caminois dels llocs embrollats. Un cop dins d'un barranc rodejat de malesa i sense punts de referència, és molt freqüent desorientar-se, dificultant la tornada al camí d'origen. És a mida que vas coneixen i a la vegada familiaritzant-te, quan perds l'angoixa de moure’t per racons desconeguts. Un costum que prenem quan sortim sols, l'Alícia i jo, consisteix en què un dels dos es quedi en un punt conegut, mentre l'altre investiga la idoneïtat o les possibilitats de prosseguir amb garanties. L'altre mètode “més modern i fiable” és l'ús del GPS (l'únic “PERÒ”, és que en llocs embarrancats o boscosos, perd la cobertura i el senyal). Aquest “PERÒ”, el podeu tenir també en compte amb l'ús dels mòbils. Per tant ¡a muntanya, aneu amb molta cura!.

Per entrar en matèria, i no haver d'allunyar-se gaire de Cerdanyola, a mitja hora aproximadament, es troba el Municipi de Matadepera. Podríem considerar-lo com l'entrada sud al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La carretera Terrassa-Talamanca, passant pel coll d'Estenalles, fa de divisòria entre una i l'altra. Des de la carretera i en direcció oest (delimitat pels pobles Rellinars, Sant Vicenç de Castellet, Pont de Vilomara, el Llogaret de Rocafort, i Mura) situaria fonamentalment els límits de la Serra de l'Obac.



L'itinerari més històric i llarg que el travessava és, el Camí Ral de Barcelona a Manresa (Camí Ral de coll de Daví). Aleshores la ruta més curta entre les dues ciutats. Sortia de Barcelona, creuava el coll de Montcada, seguia per Ripollet, Barberà, Sabadell (que sorgí al voltant d'un encreuament d'aquest camí), Matadepera, creuava la Serra de l'Obac, Pont de Vilomara, i finalitzava a Manresa. Els comerciants i vianants que volien desplaçar-se per aquesta ruta (la més transitada del Principat durant segles, fins que l'any 1850, la inauguració de la via fèrria entre Terrassa i Manresa, féu abandonar-ne el seu ús), invertien aproximadament tretze hores, per fer el trajecte. Pel transport habitual de les mercaderies, recorrien a l'ús dels “matxos i mules” (degut a l'estretor d'alguns sectors, i en els quals, sovint, a l'haver de creuar-se els animals carregats, es produïen accidents lamentables). Durant el trajecte, els viatgers i cavallerisses podien menjar i passar la nit per recuperar forces en els hostals que, estratègicament s'estenien al llarg dels camins que unien les poblacions, tant per dins com per fora de la muntanya. Aquests hostals, en detriment dels viatgers, eren utilitzats alhora pels bandolers. Amb la informació recollida parlant, escoltant i observant-los, s'assabentaven del que portaven i per on passarien; només els hi quedava esperar-los en algun lloc emboscats i apropiat per robar-los, també era escollit per a una fugida fàcil i ràpida. Un d'aquests paratges era el coll de Daví (una de les zones més solitàries del camí). Venint de Barcelona l'últim hostal abans d'entrar a la serralada era el de la Barata (la masia actual, està situada en el Km 9 de la carretera a Talamanca). De la popularitat d'un d'aquests hostals (la Marieta), sorgí al seu entorn el Municipi de Matadepera, atraient famílies que, construïen les seves llars al voltant del mateix.



L'altra via important que travessa la serralada, és el camí Raló de Mura i Rocafort. Surt de l'Alzina del Sal·lari Km 11 de la carretera esmentada. Aquelles persones que decideixin començar a descobrir l'Obac, aquest és un dels punts més recomanables per fer-ho.



Els camins ressenyats, són llargs però de “fàcil caminar”. Tot i això, el recorregut majoritàriament carener, el fan ideal per albirar sense entrebancs la vastitud del paisatge; i les vistes (en cas d'ensopegar amb un dia apropiat) solen ser espectaculars, si més no, sorprenents.

En canvi, els espais oberts d'aquests camins careners, contrasten, amb la sensació de claustrofòbia en què et trobes quan t'endinses dins dels seus barrancs. Al ser poc transitats, els corriols que permeten accedir-hi, es transformen en veritables “ratoneres” que, sovint, t'obliguen a desistir i deixar-ho córrer. Si tens la sort de poder continuar, quasi segur que la recompensa en forma de balma, cova, font, amagatall, o ¡qui sap què!, faran ben merescut l'esforç. És sorprenent la quantitat de curiositats “amagades” que es poden trobar en un espai tan reduït de territori. La majoria d'aquests indrets eren utilitzats pels pobladors, viatgers, i bandolers de la contrada com aixopluc, tant per a ells com pel bestiar.

Fa un parell d'anys, i per casualitat, a l'hora d'anar a treure diners a la Caixa d'Estalvis, i descobrir que la persona que m'atenia també li agradava l'excursionisme, sorgí una relació comunicativa, d'allò més interessant. Ell, l'Antonio Mora Vergés, i un grup d'amics, dediquen els caps de setmana en recórrer, primordialment, itineraris on trobar-hi esglésies i ermites (o les seves restes). Posteriorment redacta una crònica de l'excursió, que publica a la Web del grup “coneixercatalunya.blogspot.com “. Quan ens veiem, em passa l'escrit de l'última caminada; i va ser en un d'aquests escrits, on s'esmentava la capella i l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta.


L'Obac que jo coneixia, s'endinsava per la serralada fins les masies de Mata-rodona i Puigdoure.

El que hi havia darrera, al oest, esdevenia llunyà, tenint el compte que el punt de partida era la carretera Terrassa-Talamanca. La informació de l'Antonio Mora, féu atansar-nos a la zona esmentada partint de Sant Vicenç de Castellet. En arribar-hi, amb l'Alícia, a Sant Jaume de Vallhonesta, varem trobar-nos en Joan Moliner i Manau (l'últim hostaler de Sant Jaume que, fins l'any 1943 romangué obert) i que des d'aleshores hi puga tots els diumenges que pot, per atendre i informar als excursionistes que freqüenten l'ermita per visitar-la, i alhora aprofitar per veure les ruïnes de l'hostal. En Joan Moliner, coneixedor del racons de la muntanya, ens ha sigut de gran ajuda quan, el visitem i ens interessem per la seva opinió sobre una zona concreta que preveiem visitar.

És recomanable, quan et mous per aquests paratges, fer observacions sistemàtiques dels entorns que t'envolten, per a així, acumular informació important dels camins i punts de referència que et rodegen, i que posteriorment podràs utilitzar en altres excursions.

Els qui vulgueu apropar-vos un xic a la vida pretèrita dins del Parc, i conèixer els trajectes més importants, adreceu-vos a la Publicació:

LES SENDES DELS BANDOLERS (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac)
Autor: Antonio Ferrando i Roig - Publicacions de l'Abadia de Montserrat -

D'ençà que l'he llegit, em passejo pel Parc i la contrada amb uns altres ulls.

No m'agradaria finalitzar, sense fer un advertiment als excursionistes que, per una raó o una altra acostumen a sortir sols. Hi ha llocs de la serralada que, en cas d'algun contratemps i el moure's per sortir-se'n no fos possible, duu al damunt qualsevol estri sorollós (com ara un xiulet) els seria de considerable ajuda. Dic això, perquè la possibilitat de què algú s'adreci o s'acosti al lloc on ets, en alguns casos seria malauradament remota. Heu de considerar també, la mancança de cobertura que habitualment tenen els mòbils en llocs aïllats i amagats.

Si us animeu “aprofiteu un dia clar” i ¡bona passejada!

De tant en tant, rebreu “Esquitxos descriptius” dels paratges que consideri d'un cert interès.


© Miquel Alba i Martí

Cap comentari: