En aquesta ocasió anàvem per l’estreta frontera que hi ha entre terres del Baix Montseny, i el Montnegre, a la comarca ‘política’ del Vallès Oriental; m’havien explicat una rondalla, la del Soler de Vilardell , que recull – traslladant-los al Montnegre - una munió de fets, en els s’esmenta a Sant Martí, i és substitueix a Sant Jordi , pel senyor del Castell de Vilardell, que estava – segons aquesta rondalla - a la part baixa dels boscos del Montnegre.
Comencem la rondalla :
A prop de Sant Celoni, hi vivia un drac que tenia espantada la gent de la comarca, i els viatgers que passaven pel camí reial de Barcelona a Girona, tot resseguint la Tordera entre el Montseny i el Montnegre.
Un dia, Sant Martí, amb aparença d’un pobre que demanava caritat, va anar al Castell de Vilardell, que estava a la part baixa dels boscos del Montnegre. Quan en Soler, el cavaller i senyor de Vilardell, va sortir amb el pa i l’almoina, ja no hi havia ningú, però es va trobar una espasa com no n’havia vist mai cap.
La va provar amb un roure monumental i amb una roca, i els va partir sense cap esforç, llavors va encomanar-se a Déu i va decidir que mataria el drac.
De bon matí, es va guarnir la seva millor armadura, va protegir el seu cavall i va empunyar l’espasa de virtut. Acompanyat d’amics i fidels va anar a cercar el drac al seu cau.
El drac amenaçador va sortir llançat contra la seva pròpia imatge reflectida a l’escut, moment que va aprofitar en Soler de Vilardell per travessar la seva gruixuda pell amb l’espasa.
Va alçar el braç victoriós tot clamant davant del poble que l’observava:
Ens explica la rondalla que sens dubte per l’emoció del moment es va equivocar al recitar el conjur màgic que era:
M’arribava fins a l’antic poble de Vilardell, en el camí de Sant Martí de Montnegre, annexionat l’any 1927 a Sant Celoni.
L’indret avui està urbanitzat
Em costava reconèixer l’església de Sant Llorenç de Vilardell; sembla que s’estan duent a terme obres de restauració i/o rehabilitació; l’entorn descuidat m’ho confirma; en absència dels fotògrafs’ acreditats’ , Tomàs Irigaray, Feliu Añaños i Antoni Uriz, m’esforço en recollir imatges de l’antic cementiri, i d’algun tros ‘visible’ de l’edifici.
L’església parroquial de Sant Llorenç la trobem esmentada des del 1041, estigué unida a la d'Olzinelles des del segle XV. Té elements arquitectònics dels segles XII-XIII i dels XV-XVI; la façana té un senzill pòrtic i campanar d’espadanya.
El lloc de Vilardell consta des del 998 com a Vilarzello.
Del lloc trobem la següent informació : ‘
Es tracta d’un conjunt format per l’església i una senzilla rectoria.
Segons alguns historiadors es tracta d’una construcció d’origen preromànic. Encara que no hi ha documentació de la capella fins l’any 1279.
El temple consta d’una sola nau de planta rectangular dividida en tres trams. Està coberta amb volta de canó una mica apuntada i bastant irregular. Un gran arc de mig punt separa el primer i el segon tram.
En el primer tram, a les parets laterals, hi ha dos nínxol- capelles, amb altars decorats amb ceràmica d’estil barroc popular. En un dels altars hi havia la imatge de la Verge del Roser, guardada actualment a la Rectoria de Sant Celoni. També conserva una pila baptismal simple de finals del segle XVI.
Davant la façana de l’església hi ha un ampli porxo amb coberta a dues vessants. Està compost per una coberta de teula àrab sobre tauler ceràmic recolzat sobre llates i bigues de fusta que es recolzen en tres grans bigues de fusta encastades per un costat en la façana i per l’altre en tres pilars d’obra de maó. Al capcer de la façana hi ha un campanar, d’espadanya amb dos buits de mig punt. La portada de l’església és molt senzilla, de pedra, amb forma rectangular. Una cornisa , a la dreta propera al cementiri, podria correspondre juntament amb alguns arcs i voltes interiors al primitiu edifici romànic.
Malgrat la popularitat del màrtir Sant Llorenç , no hi ha massa testimonis fidedignes de la seva vida. Era diaca de l’Església de Roma, administrador dels béns als pobres, segons sembla i com se’n fa ressò la litúrgia.
El més probable és que Llorenç no morís cremat com diu la tradició, sinó decapitat en la persecució de Valerià. (+ 258).
Nosaltres marxem ‘una mica cremats’; esperem que Vilardell i Catalunya puguin vèncer al drac de la crisi econòmica; potser ens caldrà anar al museu militar de París on es conserva l’espasa Vilardella de Sant Martí.
Una espasa de virtut fa invencible al seu posseïdor, i la màgia de les espases sagrades – tot i la descreença general dels nostres dies - és reconeguda i temuda pels adversaris.
Esperem tornar a Sant llorenç ben aviat.
http://www.culturaarqbcn.cat/arxius/Destrucci%C3%B3_2.pdf
VILARDELL (SANT CELONI), SANT LLORENÇ
L'alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República el 18 l juliol de 1936, va ser el desencadenant de que aquest temple - com dissortadament molts d'altres - fos greument profanat.
Els altars, amb els seus retaules i imatges, i tots els objectes de culte van ser destruïts. Tanmateix l’edifici només va patir lleus danys.
Tampoc el campanar va resultar danyat de consideració, encara que les campanes van ser estimbades.
La casa rectoral va ser utilitzada com a alberg de refugiats. L’arxiu parroquial va desaparèixer en part.
Acabada la contesa bèl·lica Mn. Joan Comas va iniciar les obres de reconstrucció, que va prosseguir el seu successor Mn. Santiago Ordoñez.
Realitzades ja les reparacions necessàries a la fàbrica del temple, l’any 1947 es va inaugurar l’altar major. També en aquest mateix any es va col·locar la nova campana.
En 1956 es van construir els altars de la Immaculada i de Sant Josep.
L’any 2005 aquesta església fou cedida a l’ajuntament de Sant Celoni pel mateix bisbat de Terrassa.
Goigs del glorios martyr Sant Llorens : que se cantan en la sua iglesia del lloch de Vilardell
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
1 comentari:
es l'entrada a l'urbanització boscos del montnegre, ara arrenjada, pero era una de les urbanitzacions feta sense solta ni volta. l'ermita era un punt de trobada, així com can batlle .
Publica un comentari a l'entrada