dimarts, 24 d’abril de 2018

SANT MIQUEL DE VILAPLANA. LA BARONIA DE RIALB. LA NOGUERA. LLEIDA. CATALUNYA

Havíem visitat la Clua i la seva església de Sant Sebastià, coincidíem amb la família de Ca l’Anton que ens facilitava l’accés, ens acomiadàvem al voltant de les 13,00, i ens havíem de desplaçar fins a Peramola per trobar un lloc per dinar, la proximitat – relativa, està dalt de la muntanya - de Vilaplana, em decidia a fer el camí, i la subsegüent volta que consumiria quasi una hora. Malgrat no trobar-nos més que un gos menut i cridaner, valia MOLT la pena arribar-nos fins a aquesta mirador natural sobre les terres de la Noguera , i les de l’Urgell sobirà.

Llegia a patrimoni Gencat que el lloc i el castell de Vilaplana són documentals des de l'any 1042 quan el castell de Vilaplana apareix com afrontació del castell de la Clua.

Sant Miquel de Vilaplana fou seu d'una parròquia i consta que el seu capellà, el 1280, pagà la dècima beneficial. N'hi hagué fins els temps moderns. El titular, Sant Miquel, i la situació encastellada són alguns indicis de la seva fundació o construcció relativament primitiva.
Aquesta parròquia té un terme gran, que va des del Segre al terme de Pallerols i Peramola.


Patrimoni Gencat ens diu que és un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, suportada per arcs formers i reforçada per un arc toral, tots de mig punt. La nau és capçada per un absis semicircular, obert amb un arc presbiteral. La porta, de mig punt, s'obre a la façana nord. Té una finestra de doble esqueixada i una altra que s'obrí posteriorment durant les reformes en què es va afegir la sagristia. A la façana oest hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls i un ull de bou circular. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada. Els murs són llisos, sense cap ornamentació, tret d'un ràfec bisellat a l'absis. L'aparell és de carreuó, sense polir, però ben escairat, disposat en filades molt uniformes i regulars, que posen en evidència les fórmules de principis del segle XII.


La capçalera afronta amb el petit fossar.


Aquests petits fossars em recorden SEMPRE, SEMPRE, els versos del Frederic Soler i Hubert, “Serafí Pitarra” (Barcelona, 9 d'octubre de 1839 – Barcelona, 4 de juliol de 1895)


Cal admetre – d’això se’n diu ‘fair play’ – l’excel·lent tasca destructiva duta a terme durant la dictadura franquista, també, també, la inanició en el anys de ‘democraciola’ previs a d’implantació de l’article 155.

Malgrat tot, Catalunya, els catalans, hem de persistir – ens hi va la pell – està clar que NO És democràtic un estat que qüestiona que els mestre tinguin OBLIGACIÓ de conèixer la llengua dels alumnes, i es creu LEGITIMAT per espoliar als ciutadans vestits d’un determinar color, oi?