dimecres, 18 de juliol de 2007

El Farell de les Valls del Montcau

La toponímia ens planteja sovint preguntes de difícil resposta, Far, és un lloc comú en mols llocs de Catalunya, on clarament el significat “foguera que servia de senyal” sembla imposar-se per qüestions de lògica; son llocs molt elevats, visibles des de molts punts, i en alguns casos, son seu alhora d’advocacions, habitualment marianes, que en la terminologia de la fe, ens “donen llum”, o “ens guien vers el Cel”.

Far , en la llengua llatina, vol dir blat, i si anem més enllà del que sembla evident; avui l’espai de les Valls del Montcau està dominat pel bosc; sabem però que fa només dos-cents anys, això eren camps de vinya que satisfeien les necessitats d’aiguardent de les colònies americanes, i d’aquest període en forma de tines fetes amb pedra seca, en trobareu força exemplars encara en molts llocs d’aquestes contrades; la pregunta és, i mil anys enrera ?, doncs possiblement els conreus de blat dominaven per arreu, i d’aquí el nom d’aquesta casa, Farell , que senyoreja la vall que formen les rieres de la Santa Creu i de la Mata-rodona.

fins a la Casa Nova [ val a dir, que més enllà del nom, aquesta finca presenta un aspecte de total ruïna i abandó ] arribaríem amb el cotxe, i des d’allí fèiem la resta del camí – uns cinc quilometres – fins al Farell a peu ; el pas de vehicles motoritzats, cotxes, quads, motos és constant, i com a conseqüència el sòl pedregós s’esmicola més i més, fent fins que caminar esdevingui arriscat en alguns punts.




L’església romànica de Santa Creu de Palou [ potser del llatí , palea – oe, palla ] , avui enrunada com quasi tot el patrimoni localitzat fora de la ciutat de Barcelona, era sufragània de la Parròquia de Mura, i donava assistència religiosa a més de a la casa del Farell, a la resta de cases, que avui també en ruïnes ,manifesten la indubtable preeminència que exercia aquesta propietat.

Fins en el seu estat actual, degradada quasi a la més absoluta ruïna, contemplar des de la llunyania del Puig Gili, o de Sant Jaume de Vallhonesta, o del camí del Pont de Vilomara, la casa del Farell, ens desperta un viu desig d’apropar-nos, per gaudir – encara - de la contemplació de la seva majestat.



Amb aquesta intenció – arribar-nos fins a la casa – havíem anat fins al Pont de Vilomara, on posàvem benzina al cotxe, a uns preus d’escàndol, 1,27 € la sense plom, el diumenge 8 d’octubre de 2006, només la vergonya ens va impedir fer buidar el dipòsit, ja que en el cartell anunciador els preus estaven clarament indicats.

L’espai que delimita la riera de la Santa Creu, el podríem anomenar la vall de la desolació, passem pel costat de la casa dita de Cal Padre, totalment en runes, a la nostra dreta coronant un petit cim, s’alça l’ermita de Sant Jaume de Vallhonesta, de la que te en cura el Joan Moliner i Manau, i al seu costat es fa encara més visible l’extrema ruïna de l’Hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, conegut en les primeres dècades del segle XX, com l’hostal de la glòria, la visió del Farell i més endavant també del Putxet, ens confirmem en aquesta impressió de total abandó, de absoluta deixadesa, de misèria moral en la visió espectral de l’ermita romànica de la Santa Creu de Palou .

Maleïts els qui poden evitar-ho, han deixat i deixen que el temps desfaci la tasca gegantina, dels catalans que ens han precedit de forma honorable en el trànsit de l’existència !



L’alzina dels penitents ens saluda en l’inici de l’accés al Farell, tancat amb una barrera que no ha pogut impedir els pas dels vàndals, que literalment han desfet la casa, emportant-se portes, finestres, arcs, i fins les pedres d’algunes estances, el sostre caigut del primer pis, ens deixa veure les bigues recremades pel foc criminal que va propiciar l’ensorrament; no sense riscos accedim al primer pis, i malgrat tot, ens meravellem en la contemplació del paisatge, i en un moment d’abstracció de la realitat miserable, pensem en les persones que vivien en aquesta casa, i en la seva concepció del món ,que de ben segur era més acollidora, generosa i amable de lo que avui ho es per a nosaltres.

En el camí de baixada del Farell, abans d’arribar a la barrera , m’aturo a contemplar un server curull de fruits, que possiblement – per ignorància – ningú recull des de fa molts i molts anys; no perdeu el temps buscant-ho a la Gran Enciclopèdia de Barcelona, no en diu res, de ben segur perquè aquest arbust, només es conreava a la Catalunya real.



La tornada pel camí polsos, colpits per la contemplació de tanta destrucció gratuïta, se’ns fa molt llarga, i algun moment abans d’arribar a la Casa Nova, dona lloc al comentari del company; que plores ?, no, no, de ben segur que em deu haver entrat un bri de pols al ull !!!


© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: