Cal conèixer Collsuspina i la seva roureda, la població que pertany a la Comarca Natural del Moianes, i a la que s’accedeix des de Moià per una carretera en bon estat de conservació, pren el nom del mas anomenat de l’Espina que senyorejava aquestes terres des de temps immemorial, és va formar el segle XVIII a partir d’alguns establiments d’atenció als vianants situats arran el camí ral, avui N-141C.
La tradició d’atendre a cos del rei als forasters que fan camí, està avui encara molt present a Collsuspina, on podreu trobar una amplia oferta, tant pel que fa al allotjament com a la restauració.
El carrer major és l’autèntica columna vertebral de la població , i malgrat no ésser un efecte possiblement volgut, trobem aquí una mostra real, del que s’acabaria anomenant la ciutat lineal; al llarg del principal vial de Collsuspina, amén d’una oferta amplia i de qualitat, quan als serveis, trobareu també a la paret de pedra d’alguna de les seves cases, creus de fusta quina funció era la de senyalar adequadament les diferents estacions del Via Crucis.
L’elogi d’aquesta població s’ha de fer desprès de passejar pel seu carrer Major, on – fins al moment de redactar aquesta crònica, almenys - no s’ha permès cap edificació que trenqui l’harmonia d’un conjunt que llargament passats dos segles, us farà sentir que torneu a trobar-vos en un entorn, en el que amb els ulls tancats, és més fàcil pensar en carruatges de cavalls, que amb vehicles de motor. Collsuspina s’ha de veure !
Quan al segon element d’interès, sortirem del poble pel camí anomenat de Vic, haurem deixat darrera nostre, el carrer Major , molt aprop de la Creu de Terme, que sorprèn agradablement als visitants, ben aviat seguint l’antic traçat del Cami Ral, veurem davant nostre la roureda de Collsuspina, coneguda també com de Casanoves, el passeig extremament senzill i curt, ens permetrà gaudir possiblement d’una de les darreres – sinó la darrera – concentració arbòria d’aquesta singular espècie, de la que malgrat l’altíssima qualitat, remarquen encara els veïns de Collsuspina, els tres roures centenaris que trobem al final del Pla de Querol, a les envistes ja de Cal Jordà.
Es del tot aconsellable romandre una llarga estona deambulant per la roureda, de ben segur que notareu ben aviat , les qualitats espirituals que estan associades als roures, més enllà de la cita simpàtica del druida Panoramix, que amb una falç d’or puja d’alt dels roures a recollir el vesc sagrat, i s’acaba tallant com a conseqüència de la cridòria de l’Obelix i/o l’Asterix, el cert és que per explicar-ho de forma planera i entenedora, passejar per una arbreda, ve a ser com sotmetre’s a un rentat espiritual, a participar en un procés d’equilibri de les nostres potencialitats psíquiques. Hi ha persones que s’abracen als arbres, i diuen sentir a nivell físic aquesta força equilibrant, és certament una qüestió en la que la sensibilitat de cadascú juga un paper principal; a nosaltres aquesta evidència - la de ser un tot amb la natura i rebre’n els beneficis d’un us adequat - se’ns van fer palesa fa ja molt i molt anys ; recordo en aquella ocasió que més que esgotats havien arribat al límit del decandiment, un cop sota la protecció dels arbres , vàrem romandre asseguts damunt d’unes arrels una llarga estona.
En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable , i tot plegat de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres, en general i els roures molt particularment son uns dels millors amics que tenim !
© Antonio Mora Vergés
La tradició d’atendre a cos del rei als forasters que fan camí, està avui encara molt present a Collsuspina, on podreu trobar una amplia oferta, tant pel que fa al allotjament com a la restauració.
El carrer major és l’autèntica columna vertebral de la població , i malgrat no ésser un efecte possiblement volgut, trobem aquí una mostra real, del que s’acabaria anomenant la ciutat lineal; al llarg del principal vial de Collsuspina, amén d’una oferta amplia i de qualitat, quan als serveis, trobareu també a la paret de pedra d’alguna de les seves cases, creus de fusta quina funció era la de senyalar adequadament les diferents estacions del Via Crucis.
L’elogi d’aquesta població s’ha de fer desprès de passejar pel seu carrer Major, on – fins al moment de redactar aquesta crònica, almenys - no s’ha permès cap edificació que trenqui l’harmonia d’un conjunt que llargament passats dos segles, us farà sentir que torneu a trobar-vos en un entorn, en el que amb els ulls tancats, és més fàcil pensar en carruatges de cavalls, que amb vehicles de motor. Collsuspina s’ha de veure !
Quan al segon element d’interès, sortirem del poble pel camí anomenat de Vic, haurem deixat darrera nostre, el carrer Major , molt aprop de la Creu de Terme, que sorprèn agradablement als visitants, ben aviat seguint l’antic traçat del Cami Ral, veurem davant nostre la roureda de Collsuspina, coneguda també com de Casanoves, el passeig extremament senzill i curt, ens permetrà gaudir possiblement d’una de les darreres – sinó la darrera – concentració arbòria d’aquesta singular espècie, de la que malgrat l’altíssima qualitat, remarquen encara els veïns de Collsuspina, els tres roures centenaris que trobem al final del Pla de Querol, a les envistes ja de Cal Jordà.
Es del tot aconsellable romandre una llarga estona deambulant per la roureda, de ben segur que notareu ben aviat , les qualitats espirituals que estan associades als roures, més enllà de la cita simpàtica del druida Panoramix, que amb una falç d’or puja d’alt dels roures a recollir el vesc sagrat, i s’acaba tallant com a conseqüència de la cridòria de l’Obelix i/o l’Asterix, el cert és que per explicar-ho de forma planera i entenedora, passejar per una arbreda, ve a ser com sotmetre’s a un rentat espiritual, a participar en un procés d’equilibri de les nostres potencialitats psíquiques. Hi ha persones que s’abracen als arbres, i diuen sentir a nivell físic aquesta força equilibrant, és certament una qüestió en la que la sensibilitat de cadascú juga un paper principal; a nosaltres aquesta evidència - la de ser un tot amb la natura i rebre’n els beneficis d’un us adequat - se’ns van fer palesa fa ja molt i molt anys ; recordo en aquella ocasió que més que esgotats havien arribat al límit del decandiment, un cop sota la protecció dels arbres , vàrem romandre asseguts damunt d’unes arrels una llarga estona.
En aixecar-nos la sensació de cansament havia desaparegut !, també per alegria nostra, semblava que ens havíem rentat els vidres de les ulleres de l’ànima, perquè el sol lluïa de forma diferent, l’aire tenia un flaire desconegut, però fresc i agradable , i tot plegat de les hores ença, sembla que ha trobat el lloc i el moment que li pertoca; per descomptat, sempre hi haurà algú que no ho voldrà creure, però tinc per cert que els arbres, en general i els roures molt particularment son uns dels millors amics que tenim !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada