divendres, 13 de juny de 2008

L'infern de Sant LLorenç Savall




L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
Nosaltres, el Tomás, el Juan Carlos, xilè de naixement, i jo deixàvem el cotxe al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que s’anomena com Sots, i a les envistes dels cingles de Salomó, davant de la casa de Salallassera , iniciàvem l’ascensió fins les roques properes, on recollíem imatges de l’absoluta ruïna de fins a tres cases, en la zona anomenada els Fondos, no hi ha respecte d’aquestes finques, cap nom en el plànol de la Diputació Provincial de Barcelona; val a dir que el fet no ens sobta i en deixem únicament constància, amb l’esperança de trobar algun lector que tingui aquesta informació.

Prop de les cases enrunades, és fàcil identificar alguna olivera jove, possiblement un rebrot de les que l’incendi va cremar, també algun roser bord, i aquí i allà boixgrevols, que plenament adaptats a aquesta terra, tornen a renéixer.

Només les espècies invasores com el pi , necessiten de l’ajut humà. Quin interès obscur s’amaga darrera de les repoblacions?

Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , al darrera sota la boirina, la imatge quasi espectral del Castelldepera, les urbanitzacions de Sant Llorenç Savall, i per damunt presidint de forma solemne, el Montcau; més enllà la boira vacarissana embolcallava la muntanya de Montserrat.

En el camí de tornada ens aturàvem a fotografiar la floració dels ametllers que sembla no reeixirà, si hem de creure el que diuen els del servei català de meteorologia, retratàvem també el rellotge de sol de l’ermita que des de 1.819, dóna graciosament l’hora als escassos caminants que s’aturen a contemplar-lo; l’ermita a càrrec de l’Armengol es manté en bon estat.

Continuàvem per camins orfes de tota indicació fins a Vilaterçana , des d’on enllaçaríem amb el PR-145, i sempre seguint el curs del riu Ripoll fins a la resclosa, superat ja el pont de les conques, ens retrobàvem davant del nostre cotxe.

El mati havia donat per parlar també de Pablo Neruda, el poeta xilè, que a més de regalar-nos amb la seva obra literària, s’havia compromès amb la causa republicana, i concretament amb Catalunya, i a quina intercessió es va noliejar un vaixell que portaria fins al seu país – salvant-los la vida – un nombrós grup de persones, que d’haver-se quedat aquí, haurien estat passats per les armes.

No em va semblar escaient treure el tema de Pinochet i la corrupció, sobretot perquè la llavor d’aquestes conductes infamants, la van plantar en aquelles terres els conqueridors espanyols, i altrament Alhaurin el Grande, Marbella , Andratx,..... son realitats d’avui que succeeixen a Espanya i no a Xile, oi ?. Us sona “mordida” ?. també és una pràctica que els espanyols van ensenyar-los, i no únicament als sud-americans, sinó a tot el món.

Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.

Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: