dissabte, 20 de març de 2010

CALONGE DE SEGARRA. L’ANOIA MÉS DESCONEGUDA

Les dades fan mal, Habitants: 206, Superfície: 37 quilometres quadrats, i la realitat lluny de confortar, fa augmentar el pessimisme de cara al devenir. Calonge de Segarra, està protegit per un cadenat, que excepcionalment avui estava aixecat, perquè properament tindrà lloc una festa i/o aplec, i calia prendre mesures.



El lloc de Calonge està habitat ja en el segle II aC. L’origen de la denominació del nom del municipi sembla que prové del llatí “colonicus”, entès com a lloc compost de diferents colònies o propietats rurals; això explicaria els múltiples llogarrets amb defenses -algunes desaparegudes- que formen el terme (Calonge, Mirambell, Dusfort, Sant Pere de l’Arç, Aleny, Castelltort, el Soler, les Quadres i Enfesta, ( encara que aquesta darrera actualment s’ha incorporat al municipi de la Molsosa), el lloc apareix documentat com a castell des del 1010, any en què hi morí el bisbe de Vic Arnaulf, tornant de l’expedició dels comtes Ramon Borrell de Barcelona i Ermengol I d’Urgell a Còrdova per defensar el califa Muhammad al-Mahdi dels rebels berbers. El castell des d’aquest moment restà vinculat a la família vescomtal dels Cardona.



De l’edificació únicament en resten uns pocs vestigis (estança amb volta de canó dels segles XII-XIII i restes de murs i d’una possible cisterna). Les restes d’una torre circular podrien correspondre a l’època més antiga del castell, el segle XI.

L’Església de Santa Fe, situada al peu del castell, ha exercit sempre de parròquia del terme.
Al menys des de l’any 1040 formà part de les possessions de la canònica de sant Vicenç de Cardona.



L’edifici que ha arribat als nostres dies correspon a les darreries de l’estil romànic, d’una sola nau amb transepte. A la capçalera trobem dues ambsidioles semicirculars capçant els braços del transepte i un absis cuadrat que es correspon a la nau, bastit posteriorment adossant-se al mur d’una de les absidioles. El portal romànic conserva una arquivolta. A migdia s’obre un altre portal, aquest adovellat, datat el 1765, època en què es portaren a terme reformes i molt probablement la construcció del campanar aixecat sobre cúpula amb trompes al creuer. També en aquest segle XVIII, entre 1765 i 1775, s’engrandí la rectoria, essent rector Mn. Josep Calvaria. Consta també que fins l’any 1951 davant de la portalada hi havia un atri, del qual desconeixem la data de la seva construcció. A banda i banda de l’edifici, enllaçant per la part de l’absis hi havia l’antic cementiri que contenia un important nombre d’esteles funeràries. Els àrabs per designar les làpides, diuen maqabryyas , [d’aquí l’origen de la paraula macabre ] posteriorment els cristians en diran esteles funeràries, que és col•locaven generalment dretes al damunt de les tombes. Els àrabs les situaven horitzontalment.

Ens expliquen que es conserva encara la mina que comunica l’església amb l’edifici veí de la rectoria, tot travessant el camí que les separa; en algunes esglésies d’aquesta zona segarrenca és habitual aquest tipus de túnel subterrani que facilitava l’accés del capellà a l’església tot evitant les inclemències meteorològiques.

Es respira serenitat en aquestes valls de l’alta Anoia.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: