Sant Pesselaç o Sant Pere de l'Arç es troba en una plana fèrtil, a prop del límit amb la Molsosa. És un petit nucli compost per l’església i un parell de carrers o afileraments de cases amb edificis només a una banda. Hi ha constància d’una església aquí el 1040 cedida al monestir canonical de Sant Vicenç de Cardona, renovada i consagrada el 1148. De la parroquial de Sant Pesselaç depenia, en qualitat de sufragània, la del poble d'Aleny, situat a uns 3 km d’aquella en direcció a Calaf.
L’església de Sant Pere de l'Arç, - segons els experts – és una de les millors esglésies romàniques del rodal, L’edifici del segle XII, documentat però des del 1038, és d’una única nau, capçat per un absis semicircular, amb decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes extremadament curtes. Les reformes del segle XVIII comportaren la substitució de la primitiva volta, mentre que el 1886 s’alterà la porta d’accés. A la part de ponent, el campanar també és de factura moderna.
L’església de Sant Pere de l'Arç, - segons els experts – és una de les millors esglésies romàniques del rodal, L’edifici del segle XII, documentat però des del 1038, és d’una única nau, capçat per un absis semicircular, amb decoració llombarda d’arcuacions cegues i lesenes extremadament curtes. Les reformes del segle XVIII comportaren la substitució de la primitiva volta, mentre que el 1886 s’alterà la porta d’accés. A la part de ponent, el campanar també és de factura moderna.
Al seu costat i a la par posterior, s’estén el cementiri , únic lloc des d’on és possible retratar l’absis.
Aquí com en altres llocs de la Segarra i de l’alta Anoia, al costat de nínxols de factura moderna, hi ha estructures amb teulada quina utilitat en aquests llocs de clima fred és del tot evident; alhora això permetia conservar més i millor les làpides i fins els arranjaments florals.
A la façana del campanar hi havia un vehicle aparcat – aquesta és una mala costum que dissortadament ha arrelat per arreu - ; altrament semblava que el dissabte 20.03.2010 jo era l’únic esser viu de la contrada, i – com acostuma a ser habitual - no em va ser possible accedir a l'interior – del que s’expliquen meravelles - , llegeixo que es va refer la volta al segle XVIII, amb un estil abarrocat , i que conserva entre altres joies : antics retaules barrocs, la vella creu processional d'argent i altres objectes de culte, salvats de les destruccions del 1936; m’agradaria conèixer – com varem fer a Rubió – com va ser possible evitar la destrucció d’aquest valuós patrimoni històric.
Aquesta dèria – política - d’agrupar realitats molt diverses, a l’empara d’ una pretesa eficàcia, serveix únicament perquè es mantinguin – de forma precària – un petit nombre d’indrets, mentre que en la resta el temps – i la desídia - fan la seva feina.
Malgrat la crisi econòmica Catalunya té una ‘capacitat instal•lada’ de tres llars per cada família; agrupada – majoritàriament - la població al costat de la conurbació Barcelonina, el país cau literalment a trossos.
Fem nostra aquella expressió del programa televisiu Polònia. Visc a Catalunya !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada