dimarts, 9 de març de 2010

GUIMERÀ. L’EXCEPCIÓ DE LA REGLA.

La regla – fa només uns anys – deia, “ on hi ha neu, no hi aneu “. El Joan Rosich, em feia arribar una sèrie d’imatges de Guimerà nevat, que fan venir ganes d’arribar-se fins a aquesta Vila de la que diu l’enciclopèdia :





La vila de Guimerà es troba a 555 m d’altitud, aturonada a la dreta del Riu Corb, presidida per les restes de l’antic castell, al centre del municipi. Quan aquest poble apareix davant nostre es fa difícil distingir on acaba el poble i on comença la muntanya, i això per la perfecta integració de les cases amb els tons de les terres que les envolten. El castell de Guimerà, antic centre de la jurisdicció del terme, és una fortalesa medieval, molt malmesa, de la qual resta una esventrada torre (possiblement la mestra), situada en la part alta de la vila i des de la qual es domina tota la vall.

El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista.

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975.

Hi ha notícies d’una primitiva parròquia que, pels vestigis de parets i una antiga portada que hi resta, devia trobar-se situada al mateix indret de l’actual, dalt el turonet i a prop del castell. Aquesta església, inicialment sotmesa a la diòcesi de Vic o d’Osona, fou unida a l’arxidiòcesi de Tarragona el 1154. També es conserven en el Museu Municipal de Guimerà capitells i altres restes arquitectòniques romàniques, provinents d’aquesta primera església.

Al principi del segle XIV i a causa del creixement de la població, fou començada l’església gòtica de Sant Sebastià, abans de Santa Maria, pels senyors Guerau Alemany de Cervelló i la seva esposa Geralda de Rocabertí, com es pot veure pels escuts dels capitells de la portada. La planta és de creu llatina amb un absis pentagonal, i la nau central formada per tres trams de voltes de creueria amb els corresponents arcs i claus de volta. Hi ha tres capelles també amb voltes de creueria. La façana té una portada amb motllures gòtiques, dins un esquema de quatre arquivoltes amb arcs apuntats. Sobre la porta d’entrada hi ha un finestral de tipus ogival. Al costat esquerre s’alça la torre campanar de planta quadrada, acabada al final del segle XV o inici del XVI, i a la part superior hi ha un escut de la família Castre-Pinós que correspon a aquesta època. L’obra artística principal procedent d’aquest temple és el gran retaule del Mestre de Guimerà, obra clau en l’estudi de la introducció del nou estil internacional en la pintura gòtica a Catalunya. Fou pintat per Ramon de Mur, vers els anys 1411-1412, i ens mostra una composició d’escenes de l’Antic i del Nou Testament. Avui dia aquesta important peça és conservada al Museu Episcopal de Vic. El 1940 es va encarregar a l’arquitecte Josep M. Jujol el retaule actual d’alabastre, on les influències gaudinianes colpeixen enmig de línies austeres del gòtic rural. És dedicat a Santa Maria, l’antiga patrona de Guimerà, ja que el patró modern és sant Sebastià.

No diu res dels estels brillants que guarneixen les nits, ni del soroll – ara escadusser – de l’aigua del Corb, ni de les botifarres negre amb pinyons del Francesc, o del extraordinari oli de taula.

L’Urgell és una més de les comarques interiors, que curulles d’història , esperen resignadament que bufin vents més favorables.

Un consell, veniu que ja aneu tard !

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: