diumenge, 21 de març de 2010

LA MOLSOSA. SOLSONÈS

Em cridava l’atenció l’església – nova - de Santa Maria de la Molsosa, el temple de grans proporcions, canta literalment “ com un ametlla “ en aquesta vall coqueta i recollida. Cercava informació de l’indret :




El terme municipal de la Molsosa forma part, des del desembre del 1989, de la comarca del Solsonès, segons acord adoptat pel Parlament de Catalunya. La Molsosa, que fins aleshores pertanyia a l'Anoia, ja rebia els últims anys alguns serveis del Solsonès.

Des del seu origen fou un domini de la casa vescomtal de Cardona. El lloc surt documentat el 1018 i de nou el 1021, quan foren donades a l'església canonical de Sant Vicenç de Cardona terres situades a Prades, del terme de la Molsosa, en sufragi de l'ànima d'Isovard, fill dels vescomtes Ramon i Engúncia, que morí lluitant a la Molsosa, segurament en una brega contra els moros. Els mateixos vescomtes uniren l'església de Santa Maria de la Molsosa com a dotació del monestir canonical de Cardona.

El centre jurisdiccional es trobava al castell de la Molsosa, ara totalment desaparegut, les restes del qual, però, s'endevinen prop de l'església vella de la Molsosa o església del Collet, dalt d'un puig de 846 metres.

El castell fou sempre del domini dels vescomtes, però aquests al pas dels segles XI al XII hi tenien per castlans els Òdena i després altres cavallers. El rei Jaume I el 1265 va demanar la potestat d'aquest castell al vescomte i de nou surt esmentat el 1375 en la creació del comtat de Cardona i en molts altres documents anteriors i posteriors. La Molsosa, amb Prades i Enfesta, formava part de l'administració cardonina de la batllia de Torà. S'erigí en municipi al principi del segle XIX i aquest englobà, com ja feia des d'abans, l'enclavament d'Enfesta.

L'antiga parròquia de Santa Maria de la Molsosa fou renovada al principi del segle XII i consagrada pel bisbe de Barcelona, Berenguer (1100-06), amb l'autorització dels canonges de Vic, com va reconèixer el 1108 el bisbe de Vic Arnau de Malla, que va confirmar la seva dependència de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Aquesta església, accessible pel camí del mas de Vila-seca, subsisteix encara, però abandonada i en estat ruïnós, ja que el culte fou traslladat a l'església nova, i cap al 1930 se'n tragueren els retaules i els ornaments. Bàsicament és el mateix edifici romànic consagrat el 1105, amb modificacions substancials dels segles XVII i XVIII, època en què s'hi obriren capelles laterals, es féu una nova porta i s'aixecà el campanar de torre a l'angle SW. De l'època romànica queda la nau amb un absis i l'antiga porta tapiada.

El 1925, per tal com hom trobava l'antiga parròquia de difícil accés i molt separada de l'antiga rectoria, es decidí de construir una església nova a la solana de la Passada, prop del lloc on el 1920 es construïren les escoles municipals i la casa del comú. El principal promotor fou mossèn Ramon Puigpelat, fill de la Molsosa, ecònom del Carme de Barcelona, que encarregà el projecte de l'obra a l'arquitecte Enric Sagnier. Amb l'aportació popular es féu en poc temps la nova església parroquial de Santa Maria de la Molsosa, amb una rectoria annexa de línies neoromàniques i un campanar i un pòrtic al davant fets el 1952, que guarda encara altars de l'església vella.


M’aturava a recollir imatges d’aquesta nova església; en aquesta tasca advertia l’atenció – o la intranquil•litat - dels pocs veïns presents aquest dissabte 20.03.2010.

No puc evitar pensar que decisions com aquesta de canviar els termes d’una comarca a l’altra, s’expliquen únicament com a conseqüència de la manca real de feina dels nostres pares/mares de la pàtria. Ja sabeu allò de ‘ qui no te feina pentina el gat ‘, oi ?

Ni abans de 1.989, ni desprès del 2.010, els territoris situats dins del “ forat negre” rebran cap mena d’ajuda i/o servei de les administracions, les peonades son només per Andalusia i Extremadura. Aquests territoris farien bé, i molt bé , en considerar fermament la seva adscripció a qualsevol de les Comunitats Autònomes esmentades.

© Antonio Mora Vergés