dijous, 25 de març de 2010

PRADES DE LA MOLSOSA. SOLSONÈS

Això de les comarques és – com quasi totes les coses d’aquest món – una arbitrarietat; el criteri principal havia estat en algun moment, considerar comarca i cap de comarca, el lloc on anaven a fer mercat, al metge, al notari, ... un grup de pobles; Pau Vila i Dinarès, el geògraf sabadellenc defensava la tesis de les característiques naturals, en el cas del Solsonès, va proposar que també Cardona ens formés part, davant la condició de modificar el nom de la comarca que passaria a dir-se del Cardener – pel riu – tot i mantenint la capitalitat Solsona, no va ser possible imposar aquest criteri, i avui Cardona pertany al Bages.

Anàvem en aquesta ocasió fins al petit poble de Prades – 800 metres d’alçada- , enfront dels 1.000 del seu homònim del Baix Camp; aquest petit nucli pertany al municipi de la Molsosa i a la comarca del Solsonès.

Quan al nom , es defensa aquí la seva procedència de l’antic plural prata que evolucionà en prada que significa camps d’herba. En puritat per les seves mínimes proporcions fora més escaient, coma que prat.

Des de l’alçada hom contempla un entorn format per camps de conreu que en algun temps potser no havien estat prats de pastura; sembla corrobora-ho la presència de nombroses construccions de pedra seca com les parets i barraques de vinya, tot plegat configura un paisatge ple de racons i llogarets on el verd i la pedra aconsegueixen compenetrar-se creant espais amb identitat pròpia.

El poblet, amb el seu clos medieval guarda l’estructura de poble antic; carrerons estrets i tortuosos amb passos coberts que condueixen a la petita plaça del poble.



La seva església, dedicada a Sant Ponç, és del s.XII però dins la tradició de l’arquitectura del s.XI. Consta de dues naus , una romànica, amb algun element pre-romànic – com són les creus dibuixades a les pedres – i l’altre del segle XVII . El campanar és posterior, porta data del 1878. Malgrat les modificacions que ha sofert l’edifici, la façana sud correspon a l’original on s’hi obre la porta d’arc de mig punt adovellat. L’església destaca també per guardar tres valuosos altars del s XVII.



Les pluges i nevades d’aquest hivern – encara en trobem restes, aquí i allà – li dona al paisatge un to nòrdic; més que al Solsonès tenim en algun moment la sensació de trobar-nos al Ripollès.

© Antonio Mora Vergés

Cap comentari: