El viatger que arriba a Besalú només d'endinsar en el poble s'adona que haurà de tornar-hi perquè en les velles parets i en els carrers de traçat medieval hi ha un testimoni que s'endinsa en les entranyes i li desperta l'ancestral sentiment de l'amor cap a la cultura europea que, com Besalú, es va crear en aquella edat en què la humanitat estava en plena infantesa.
En dies de festa o de mercat Besalú mostra la ingènua i bulliciosa vida de poble viu, amb homes dialogant sota les arcades, amb comares discutint a peu de parada, amb mainada corrent per la plaça, amb joves asseguts a les terrasses, amb amants del passat i la cultura que miren encantats el temple de Sant Pere que s'alça ferm a peu de plaça.
Ells, també, són un atractiu d'un poble que, a través dels seus preuat patrimoni i de la seva gent, sembla el model de poble. Podria ven bé ser un poble del nord d'Itàlia, del sud de França, de la Provença o de la costa Dàlmata perquè és un poble en què tota persona educada dins els cànons de la cultura catòlica i europea s'hi sent plenament identificat i d'alguna manera voldria que fos el seu poble i sent enveja de la gent que hi viuen. És l'etern poble dels poetes, dels somniadors i dels que recorden.
Només d'entrar-hi per la part de Banyoles, el Pont sobre el riu Fluvià constitueix una relíquia restaurada del segle XII que composa una bella estampa amb la seva torre fortificada i els seus harmoniosos arcs sobre el Fluvià. Per ell van entrar a la vila artesans, pagesos, jueus, alquimistes, trobadors, botxins i condemnats, càtars, soldats en guerra i potser més d'algun bruixot i alguna bruixa.
Tot seguit entraven pel carrer que ocupava l'Aljama de Besalú del segle XI fins al XV, quan van ser expulsats del país. D'ells en va quedar "el Mikwe" la seva sala de banys d'aigua corrent on s'anaven a rentar obligatòriament, contra l'opinió dels cristians. D'allí passen a la xarxa de carrers que entorna el nucli urbà per llevant i per ponent fins a desembocar a la porticada Plaça Major, seu de l'Ajuntament i el Palau de la Cúria.
La part de ponent que va de la bella parròquia de Sant Vicenç a l'ampli carrer del Firal limita amb la part baixa de la vila que és ocupada per la gran plaça de Sant Pere. El monestir benedictí que dóna nom a la plaça fou alçat en temps del compte Tallaferro. Gairebé enganxat a l'absis del monestir hi ha l'antic hospital de Sant Julià, amb la façana de l'església del centre hospitalari del segle XII.
Tot el terme de Besalú s'expandeix al voltant d'una prominència, antigament, ocupada pel castell comtal. Tot i l'aire medieval que conserva en les parets, finestres i portes s'hi pot observar el pes del renaixement, del barroc, i del recent modernisme que ens mostren la importància del poble, en èpoques posteriors a la seva gran Edat Mitjana.
Dins el seu terme de cinc quilòmetres quadrats hi viuen poc més de dos mil habitants, els quals celebren moltes festes: La de Sant Vicenç el 22 de gener, la de Sant Pere el 29 de juny i la de Sant Ponç i Sant Felicià el 26 de setembre. A més fan la processó dels Dolors els divendres abans de rams, l'Aplec de la Sardana el primer diumenge d'abril i la Marxa de la Bona Petja el quart diumenge d'abril.
© Xavier Valeri
En dies de festa o de mercat Besalú mostra la ingènua i bulliciosa vida de poble viu, amb homes dialogant sota les arcades, amb comares discutint a peu de parada, amb mainada corrent per la plaça, amb joves asseguts a les terrasses, amb amants del passat i la cultura que miren encantats el temple de Sant Pere que s'alça ferm a peu de plaça.
Ells, també, són un atractiu d'un poble que, a través dels seus preuat patrimoni i de la seva gent, sembla el model de poble. Podria ven bé ser un poble del nord d'Itàlia, del sud de França, de la Provença o de la costa Dàlmata perquè és un poble en què tota persona educada dins els cànons de la cultura catòlica i europea s'hi sent plenament identificat i d'alguna manera voldria que fos el seu poble i sent enveja de la gent que hi viuen. És l'etern poble dels poetes, dels somniadors i dels que recorden.
Només d'entrar-hi per la part de Banyoles, el Pont sobre el riu Fluvià constitueix una relíquia restaurada del segle XII que composa una bella estampa amb la seva torre fortificada i els seus harmoniosos arcs sobre el Fluvià. Per ell van entrar a la vila artesans, pagesos, jueus, alquimistes, trobadors, botxins i condemnats, càtars, soldats en guerra i potser més d'algun bruixot i alguna bruixa.
Tot seguit entraven pel carrer que ocupava l'Aljama de Besalú del segle XI fins al XV, quan van ser expulsats del país. D'ells en va quedar "el Mikwe" la seva sala de banys d'aigua corrent on s'anaven a rentar obligatòriament, contra l'opinió dels cristians. D'allí passen a la xarxa de carrers que entorna el nucli urbà per llevant i per ponent fins a desembocar a la porticada Plaça Major, seu de l'Ajuntament i el Palau de la Cúria.
La part de ponent que va de la bella parròquia de Sant Vicenç a l'ampli carrer del Firal limita amb la part baixa de la vila que és ocupada per la gran plaça de Sant Pere. El monestir benedictí que dóna nom a la plaça fou alçat en temps del compte Tallaferro. Gairebé enganxat a l'absis del monestir hi ha l'antic hospital de Sant Julià, amb la façana de l'església del centre hospitalari del segle XII.
Tot el terme de Besalú s'expandeix al voltant d'una prominència, antigament, ocupada pel castell comtal. Tot i l'aire medieval que conserva en les parets, finestres i portes s'hi pot observar el pes del renaixement, del barroc, i del recent modernisme que ens mostren la importància del poble, en èpoques posteriors a la seva gran Edat Mitjana.
Dins el seu terme de cinc quilòmetres quadrats hi viuen poc més de dos mil habitants, els quals celebren moltes festes: La de Sant Vicenç el 22 de gener, la de Sant Pere el 29 de juny i la de Sant Ponç i Sant Felicià el 26 de setembre. A més fan la processó dels Dolors els divendres abans de rams, l'Aplec de la Sardana el primer diumenge d'abril i la Marxa de la Bona Petja el quart diumenge d'abril.
© Xavier Valeri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada