Tenim - en la civilització occidental – unes convencions quan a dividir els períodes històrics :
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col·lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
© Antonio Mora Vergés
L’edat antiga, que començarà d’ença dels primers testimonis escrits ( 4.000 aC) i conclourà amb les primeres invasions germàniques i la caiguda de l’imperi romà d’occident ; .l’edat mitjana, quina durada arribarà fins a la caiguda de Constantinoble [ 1.453 ] ; l’edat moderna comença amb els gran descobriments geogràfics i l’expansió comercial que n’és con seqüència, i convencionalment conclou amb l’inici de la Revolució Francesa, la pujada al poder de la burgesia i les primeres passes de la revolució industrial (1.789); l’edat contemporània veurà créixer una nova classe social, els proletaris, i patirà com mai abans, aquest efecte de la fugacitat que esdevindrà una característica essencial i diferenciadora de qualsevol altra edat anterior.
En aquest període coincideixen alhora; el major coneixement assolit per l’espècie humana, i la més gran pèrdua d’habilitats, valors i coneixements per part de col·lectius específics; la facilitat de fer-nos conèixer, i l’extrema superficialitat quan al coneixement que tenim de l’entorn, la resta dels món, i fins de les persones que en son més properes; l’exponencial augment dels països governats amb procediments democràtics, i les actuacions pràctiques més despòtiques, aberrants i inhumanes dutes a terme per l’home al llarg dels segles; la facilitat d’accés a la informació, i la constància del desconeixement de la realitat – de vegades conscient – per grups cada cop més nombrosos de ciutadans.
Fugaç, de durada molt breu; ens diu el diccionari. Això ho patim en tots els aspectes de la vida d’avui : Recordes quantes vegades has canviat algun estri, només perquè ara ja no en fan d’aquesta mena ?. Amb quina versió vas començar a treballar amb el teu ordinador ?. De sempre , fins en els rellotges de sol, l’home tenia constància d’aquest fet : tempus fugit, ara però, tothom us dirà que te la percepció que el temps s’escola entre els dits com l’aigua, que tant bon punt assoleixes un nivell acceptable de coneixement en algun treball i/o disciplina, cal tornar a començar de nou, que aquest engolidor de sabers, s’ha endut amb ell als mestres, i arrossega amb força creixent el prestigi social que detentaven algunes professions i/o oficis. Avui trobareu de forma habitual adjectius despectius i/o denigrants, fent companyia a ; jutge, metge, apotecari, mestre, alcalde, diputat, ministre, president,.........., però també a : empresari, director, encarregat , empleat, funcionari,......
La raó, la veritat, la justícia, pateixen l’efecte pervers de l’edat fugaç ; qui pagarà pels morts d’Iraq ?, qui pels patiments derivats de la mal anomenada “crisis financera” ?, qui pels morts per manca d’aliments ?, qui pels infants palestins ?, qui pels exiliats polítics i/o econòmics ?, qui per les llengües minoritàries i els seus parlants ?
Amic lector, aquesta reflexió que ara t’arriba, en virtut justament de l’edat fugaç, romandrà en l’oblit en els propers dies i/o setmanes.
Una recomanació : gaudeix de la vida, abans n o t’arribi – a tu també – el supremus dies.
© Antonio Mora Vergés
1 comentari:
Efectivament, avui dia tot s'en està imposant pel seu ús, coneixement o relació fugaç: els objectes de consum, les notícies, i àdhuc les relacions humanes. Son els temps que corren: temps per còrrer i no pas per entretenir-se "massa" gaudint en l'ús de qualsevol cosa, en la autorreflexió sobre el què passa en el món o en la comprensió de nosaltres mateixos o dels qui ens envolten. Les conseqüències d'aquesta "moguda" estan a la vista: la majoria de la gent cada vegada és més frívola, més superficial, més tonta, sense valors propis. Les persones així son més manegables pel sistema, que vol perfectes consumidors i gent que s'ho cregi tot, sense que causi problemes. Tanmateix, encara hi ha persones que ens qüestionem això. Per la meva part, estic convençut i reivindico que el que es realment important a la vida no és la quantitat, sinò la qualitat; no és la rapidesa inconscient sinò el gaudi tranquil i conscient; no és el no pensar per manca de temps sinò el trobar temps per millor que pensar estar atent a les revelaciones que ens fa la vida si la sabem percebre. I aquests moments son els que més em penetren i romanen en la meva memòria: lo fugaç passa i s'oblida rapidament sense sentir-nos calmats i colmats íntimament: nomès ens fa més i més ansiosos.
Publica un comentari a l'entrada