Havíem visitat l’ermita feia alguns anys amb l’Antoni Ibáñez Olivares, i encara convalescent d’una malaltia que m’havia xafat les festes nadalenques, vaig voler arribar-me novament fins al Mas Fritós. L’Antoni la qualificava com pre-romànica, el temple refet en més d’una ocasió, la més important a darreries del segle XVIII , conserva elements clarament originals : l’absis descentrat i la planta de l’edifici.
L’advocació de la capella donarà lloc al llinatge Fruitós, que esdevindrà Fritós [ possiblement com en d’altres cognoms catalans per l’acció maldestra de funcionaris procedents d’altres llocs d’Espanya ]. Quan al temple ; Fructuós designa el Sant segons la litúrgia, i és alhora la forma erudita des del punt de vista etimològic; Fruitós és la forma popular catalana més estesa per referir-se al Sant, i serveix alhora con nom de baptisme; Així parlem avui del Mas Fritós i de la capella romànica de Sant Fruitós, quan ambdós realitats comparteixen un mateix espai físic.
No fou fins l’any 1.868 que Sant Fruitós passa a ser sufragània de la Parròquia de Sant Menna, fins aquella data ho havia estat de la Parroquial de Caldes de Montbui.
Llegim que amb data 17 d’abril de 1.967 L’arquebisbe de Barcelona Dr. D. MARCELO GONZALEZ MARTIN, reconeix com oratori la capella de Sant Fruitós i, fa constar que no podrà ser traslladada a un altre indret, ni dedicar-se a qualsevol activitat profana, sense el previ coneixement i consentiment de l’arquebisbat i/o Autoritat eclesiàstica que el substitueixi.
Criden l’atenció els dos vitralls a manera d’ull de bou donen llum a la capella, dedicat l’un a Santa Eulàlia i l’altre al Patró Sant Fruitós.
Ens expliquen que l’altar original fou destruït en el període de la guerra 1936-1939 , en la que varen desaparèixer diversos objectes de valor com : la creu de pedra que sobresortia de la coberta, i un calze que portava la inscripció << 1549- Anton Fritós >>, i que devia pertànyer - potser ofrena d’un aniversari sacerdotal – a un hereu de la família que , en el moment de ser ordenat, havia cedit els seus drets al seu germà fadristern.
El caràcter de parròquia rural en algun moment de la seva història està fora de tota dubte, i consta de forma expressa entre altres llocs, en un document de l’any 1.113, on es cita l’església i el seu cementiri : “ecclesiam Sancti Fructuosi i cum cimiterio “.
El Mas i l’ermita han estat sempre en mans d’una mateixa família; en el període en que s’aplicava la tradició catalana, i per evitar justament que es perdessin els noms de casa, tenia la pubilla el dret de mantenir el seu cognom i transmetre’l als seus fills ( en la genealogia dels Fritós n’hi ha més d’un cas ). El nacionalisme espanyol de caire fortament centralista prohibirà aquesta pràctica, que justament avui el legislador democràtic ha vingut a reconèixer amb caràcter general a totes les parelles; cal únicament que ambdós cònjuges hi estiguin d’acord. Els actuals i futurs propietaris tenen doncs la opció legal, de recuperar aquest cognom, i/o d’afegir-lo al seu actual.
M’acomiadava dels propietaris, desprès d’una bona estona de conversa en la que les referències al romànic han estat una constant, des de la seva conservació, fins a l’estat – en general deplorable – en que es troba la major part del nostre comú patrimoni històric i cultural.
Ens desitjàvem – sobretot salut - per aquest any 2.009
© Antonio Mora Vergés
L’advocació de la capella donarà lloc al llinatge Fruitós, que esdevindrà Fritós [ possiblement com en d’altres cognoms catalans per l’acció maldestra de funcionaris procedents d’altres llocs d’Espanya ]. Quan al temple ; Fructuós designa el Sant segons la litúrgia, i és alhora la forma erudita des del punt de vista etimològic; Fruitós és la forma popular catalana més estesa per referir-se al Sant, i serveix alhora con nom de baptisme; Així parlem avui del Mas Fritós i de la capella romànica de Sant Fruitós, quan ambdós realitats comparteixen un mateix espai físic.
No fou fins l’any 1.868 que Sant Fruitós passa a ser sufragània de la Parròquia de Sant Menna, fins aquella data ho havia estat de la Parroquial de Caldes de Montbui.
Llegim que amb data 17 d’abril de 1.967 L’arquebisbe de Barcelona Dr. D. MARCELO GONZALEZ MARTIN, reconeix com oratori la capella de Sant Fruitós i, fa constar que no podrà ser traslladada a un altre indret, ni dedicar-se a qualsevol activitat profana, sense el previ coneixement i consentiment de l’arquebisbat i/o Autoritat eclesiàstica que el substitueixi.
Criden l’atenció els dos vitralls a manera d’ull de bou donen llum a la capella, dedicat l’un a Santa Eulàlia i l’altre al Patró Sant Fruitós.
Ens expliquen que l’altar original fou destruït en el període de la guerra 1936-1939 , en la que varen desaparèixer diversos objectes de valor com : la creu de pedra que sobresortia de la coberta, i un calze que portava la inscripció << 1549- Anton Fritós >>, i que devia pertànyer - potser ofrena d’un aniversari sacerdotal – a un hereu de la família que , en el moment de ser ordenat, havia cedit els seus drets al seu germà fadristern.
El caràcter de parròquia rural en algun moment de la seva història està fora de tota dubte, i consta de forma expressa entre altres llocs, en un document de l’any 1.113, on es cita l’església i el seu cementiri : “ecclesiam Sancti Fructuosi i cum cimiterio “.
El Mas i l’ermita han estat sempre en mans d’una mateixa família; en el període en que s’aplicava la tradició catalana, i per evitar justament que es perdessin els noms de casa, tenia la pubilla el dret de mantenir el seu cognom i transmetre’l als seus fills ( en la genealogia dels Fritós n’hi ha més d’un cas ). El nacionalisme espanyol de caire fortament centralista prohibirà aquesta pràctica, que justament avui el legislador democràtic ha vingut a reconèixer amb caràcter general a totes les parelles; cal únicament que ambdós cònjuges hi estiguin d’acord. Els actuals i futurs propietaris tenen doncs la opció legal, de recuperar aquest cognom, i/o d’afegir-lo al seu actual.
M’acomiadava dels propietaris, desprès d’una bona estona de conversa en la que les referències al romànic han estat una constant, des de la seva conservació, fins a l’estat – en general deplorable – en que es troba la major part del nostre comú patrimoni històric i cultural.
Ens desitjàvem – sobretot salut - per aquest any 2.009
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada