La fabricació del carbó representava un ajut per a la gent d’Oix i de l’Alta Garrotxa en general. Era un sobresou i una activitat hivernal que suplia la manca de feina al camp en els mesos més freds. Era una explotació intensa dels alzinars i era normal de veure com el fum de les piles sortia dels boscos i s’enfilava cap al cel. La fabricació del carbó abastava diverses ocupacions: el llenyataire, el carboner, el traginer i el comerciant.
El carboner solia ésser un home que estimava la llibertat i el bosc. Era pacient i traçut perquè construir una pila era una feina difícil. Primer havia de buscar un indret adient, on col.locar les pedres en forma circumferència per formar una xemeneia. Després havia de disposar el troncs perquè el resultat quedés en forma cònica. Finalment es recobria amb brancatge prim i fullaraca (l’embalum), segellant-la al final amb gleves (pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes)
Un cop fetes les piles, un sol carboner en vigilava cinc o sis alhora. El carboner romania en una cabana, on feia una vida aïllada. Passava el temps vigilant les piles, parant trampes als conills, mirant els estels a la nit. El seu únic mobiliari solia ésser una botella de cuir plena de vi, una escopeta de pistó, tres sacs de patates, cinc forcades de seves penjats a la paret, una estiva de mestall i una cimera de moresc. La seva única companyia solia ésser un gos i per llum una teia de pi encesa. Només baixava del bosc els diumenges per assistir a Missa i només veia algun caminant, que podia ésser un contrabandista, un proscrit o un excursionista. Com a única medecina tenia el vi calent i les herbes que coneixia.
Aquesta activitat tant dura era comuna en la major part de les famílies d’Oix i rodalia a començaments de segle. Existeix una fotografia en què es veu la gent del poble a la plaça davant d’una gran quantitat de sarrions plens de carbó.
A mitjans dels anys cinquanta va aparèixer un aparell que funcionava amb petroli, que pretenia substituir la presència del carbó a les cuines. Tanmateix al cap de poc va aparèixer el butà. Primer varen sortir les cuines, més tard les estufes i al cap de poc la bombona taronja feia funcionar els estris domèstics que no anaven amb electricitat.
Els brasers, les estufes i les cuines econòmiques varen convertir-se en objectes d’història. El més greu va ésser que les piles de sarrions que omplien les carboneries d’Oix i de Montagut van desaparèixer, el fum que desprenien les piles que els carboners mantenien enceses a la muntanya es varen apagar.
Oix que tenia com a principal riquesa en la producció del carbó vegetal va perdre gairebé la meitat dels seus habitants. La fi de la producció del carbó va ésser també l’acabament de l’activitat dels traginers, dels tractants de carbó i la ruïna d’alguns propietaris.
© Xavier Valeri
El carboner solia ésser un home que estimava la llibertat i el bosc. Era pacient i traçut perquè construir una pila era una feina difícil. Primer havia de buscar un indret adient, on col.locar les pedres en forma circumferència per formar una xemeneia. Després havia de disposar el troncs perquè el resultat quedés en forma cònica. Finalment es recobria amb brancatge prim i fullaraca (l’embalum), segellant-la al final amb gleves (pa de terra cohesionat per les arrels de les herbes)
Un cop fetes les piles, un sol carboner en vigilava cinc o sis alhora. El carboner romania en una cabana, on feia una vida aïllada. Passava el temps vigilant les piles, parant trampes als conills, mirant els estels a la nit. El seu únic mobiliari solia ésser una botella de cuir plena de vi, una escopeta de pistó, tres sacs de patates, cinc forcades de seves penjats a la paret, una estiva de mestall i una cimera de moresc. La seva única companyia solia ésser un gos i per llum una teia de pi encesa. Només baixava del bosc els diumenges per assistir a Missa i només veia algun caminant, que podia ésser un contrabandista, un proscrit o un excursionista. Com a única medecina tenia el vi calent i les herbes que coneixia.
Aquesta activitat tant dura era comuna en la major part de les famílies d’Oix i rodalia a començaments de segle. Existeix una fotografia en què es veu la gent del poble a la plaça davant d’una gran quantitat de sarrions plens de carbó.
A mitjans dels anys cinquanta va aparèixer un aparell que funcionava amb petroli, que pretenia substituir la presència del carbó a les cuines. Tanmateix al cap de poc va aparèixer el butà. Primer varen sortir les cuines, més tard les estufes i al cap de poc la bombona taronja feia funcionar els estris domèstics que no anaven amb electricitat.
Els brasers, les estufes i les cuines econòmiques varen convertir-se en objectes d’història. El més greu va ésser que les piles de sarrions que omplien les carboneries d’Oix i de Montagut van desaparèixer, el fum que desprenien les piles que els carboners mantenien enceses a la muntanya es varen apagar.
Oix que tenia com a principal riquesa en la producció del carbó vegetal va perdre gairebé la meitat dels seus habitants. La fi de la producció del carbó va ésser també l’acabament de l’activitat dels traginers, dels tractants de carbó i la ruïna d’alguns propietaris.
© Xavier Valeri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada